Silenci. Del record, allò que ho impregna tot és un silenci, trencat només per la combustió d'una estufa de gas d'aquestes antigues. Jo estic assegut a una catifa. Jo devia tenir uns dos anys, i recorde que aquella tarda d'hivern vaig jugar a les fustetes, un joc que conservaria durant molts anys, amb la meua tieta S., que llavors devia tenir uns 15 anys. I veig perfectament a la meua àvia cosint al sofà, estralejant i donant ordres per salvaguardar justament això, l'ordre. No devia tenir molt més d'un any.
Sovint la gent em mira incrèdula quan parle d'aquests records infantils. "No pot ser que te'n recordes d'això!", em diuen. Però sí, guardo molts records, potser més dels habitals, els quals, si n'analitze els detalls, es remunten a quan era ben xicotet. Em recorde caminant amb el taca-taca per cals pares, obert el balcó i ensopegant amb el petit escalonet que n'hi ha a la porta. O quan em van regalar aquell os de peluix gegantí, que em mirava des de l'habitació estant jo dret al passadís, els ulls del qual acabaren sent dos botons mal cosits. Guarde una foto amb aquest os on tinc 2 anys i escaig! També em recorde, amb menys de cinc anys, agafat de l'esquena del meu avi, pujat a la seua bicicleta, rumb a ca l'àvia R. pels carrers del poble. O com plorava quan m'hi deixava, perquè volia estar-me a ca l'altra àvia! O els dies a la piscina petitona, o els records de la guarderia, de l'escola... Dels mestres, dels veïns, dels grans esdeveniments familiars, dels dies de pluja esperats amb ànsia... O aquell primer dia de platja ben accidentat en què acabí en un quiròfan... Quin dolor en posar-m'hi els punts a la ferida sense cap mena d'anestèsia... !
Esmentava fa poc a un post aquella cita de Martí Domínguez sobre els xiquets, els al·lots, els minyons... els quals són, per a ell, els sòcols i capitells de les pàtries. Però l'altre dia una companya li pegava la volta a aquest aforisme: l'única pàtria és la infantesa. Potser una i altra sentència no estan renyides. Però no podem negar-nos que som fruït i ens comportem d'acord amb aquestes experiències, rutines, pautes i paraules viscudes durant els nostres primers anys de vida, fonament primer de la nostra personalitat, idees, formes d'actuar i relacionar-nos.
Perquè si hi ha un patriotisme sa, aquest ha de ser el respecte, el sentiment i l'estima a les persones, els llocs, les paraules i les experiències que ens han construït com allò que som, sense caure en la temptació de reduir-los a una entelèquia o a una bandera. Patriotisme que, per ser coherents, ha de tenir la voluntat de preservar allò bo que va tenir la infantesa i compartir-ho amb els nostres, tot fent-ho arribar a les futures generacions.
No s'ensorraria, en cas contrari, l'edifici de la nostra pròpia cultura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada