No feia massa temps que tocava la dolçaina i ens van llogar per tocar a moros d'Alcoi. Vam mirar-nos unes partitures, que llavors em semblaren complicadíssimes, per acompanyar la xaranga. Sisco i Als Berebers, si la memòria no em falla. Postser la Marxa del Centenari. I cap allà que anàrem, jo sense saber massa bé a què exactament. Aparcàrem els cotxes, ens van plantar una xilaba a cadascú i... a tocar s'ha dit!
Crec que aquell va ser un dels moments més bonics i emocionants que he viscut al carrer amb la dolçaina. La bellesa de la música, la fastuositat de l'acte, dels vestits, la quantitat de gent, els pètals de rosa caient sobre els participants a l'entrà des dels balcons pel carrer Sant Nicolau, l'entrada espectacular a la plaça d'Espanya... Tinguí, doncs, l'oportunitat de viure una de les manifestacions festives valencianes més arrelades i interessants.
Aquest cap de setmana a Barcelona he pogut gaudir novament dels moros i cristians. En primer lloc, a l'Auditori, amb el concert de Gironés i la Banda de Barcelona dirigits per José R. Pascual-Vilaplana, al programa del qual s'incloïen nombroses marxes mores i cristianes. Al programa es podia llegir que les festes de moros i cristians troben el seu origen en els autos sacramentals medievals, "manifestacions de caire moralitzant en què es manifestava la lluita del bé contra el mal". En el llibre de Bienve Moya, Cada dia és festa, es refereixen, en canvi, els antics torneigs medievals, convertits en un joc o divertimento durant l'edat moderna, com a l'origen de les desfilades de moros i cristians. Potser ambdues tinguen part de veritat, però obliden les motivacions principals de tota festa (a banda d'esdevenir vincle d'unió i identificació de la col·lectivitat): emborratxar-se i fardar. El que un antropòleg veuria com una funció catàrtica, gairebé xamànica, de l'esdeveniment, i de vehicle d'expressió de la jerarquia social.
Dissabte, en la segona oportunitat de conèixer la realitat dels moros i cristians que tinguérem a Barcelona, es va prescindir del boato i de la fastuositat de vestits i utillatge. S'havia organitzat una entrà mora a Gràcia en què hom es va centrar en divertir-se, beure i tindre una nit com poques. I és ben cert que es va aconseguir el propòsit. I es va fer evident el paper primordial de la música en qualsevol manifestació festiva valenciana: les marxes que sonaven al darrere de cada seguici eren suficients per a moure'l tot ell. La qualitat i la bellesa de la interpretació ben de segur que deixaren bocabadats a més d'un al qual l'acte pillà per sorpresa. Sens dubte, la relació dels valencians amb la música no es pot entendre sense la participació i vivència d'unes manifestacions festives que esdevenen un vincle i un fet identificador que pot arribar a tindre més importància que la llengua pròpia.
Visca la música! Visca València!
Esperem que l'any vinent continue la iniciativa. Us deixe amb un vídeo d'un dels moments de l'entrà. Si em coneixeu, em reconeixereu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada