Catalunya i Valéncia. Quan me n'aní a Catalunya fa dotze anys, tenia unes idees sobre aquest meu País i aquell altre indret on aterrava que, passat aquest temps, s'han capgirat completament. Tot eren mites, estereotips. Catalunya era el paradís; Valéncia, Mordor. No només s'ha ensorrat aquella idea que tenia del Principat com a adalil de la civilitat, el catalanisme i les coses ben fetes, sinó que ara em pose el barret sota el sol d'estiu, veig una palmera vora el Túria i se'm confirma que, ben mirat, en aquesta Valéncia no estem gens malament... malgrat que podríem estar millor. Tot el que diré ara són estereotips que parodien estereotips. Entengueu-me. Faig ironia.
Comencem. Aní carregat de roba amb la maleta, però, per fi, alleugerit de la COORRUPPCIÓOOOO del Partit Popular valencià. Per fi anava a viure a una societat transparent, justa i que gastava cada cèntim dels diners públics en el benestar dels ciutadans. I va i esclata el cas Palau, i la polèmica del 3%. Polèmica que, pel que es veu i pel que es comenta atenent a testimonis no del tot aliens ni desconeixedors de la vida política catalana, és la punta de l'iceberg d'una manera de fer idiosincràtica de les institucions catalanes, des dels ajuntaments a la Generalitat, passant per les diputacions. Per dir-ho finament: la merda que no ha eixit ho empudega tot malgrat estar ben amagada. Però torne ací i encara hi ha ecos de discursos de Camps defenent la seua gestió neta i sense cap ombra. I faig com l'estruç. I el jutge arxiva no sé quina causa... —Senyor, emporteu-me prompte amb Vós—, clame al cel.
Anava a treballar, per fi, hahahahhahaha, (perdoneu, que m'entra el riue), anava a treballar en un indret on els serveis públics, hahahahhaha, hahahaha, hhahahahahahahahah, estaven valorats i ben finan hahahahahahahahha, dic, hahahah, ben finançats. Hahhahahahahaha. I m'he trobat amb el pitjor, tant a l'escola com a la sanitat. Els senyors del "Café amb Llet" ho denunciaven abans de fer-se indepes, però ara es veu que ja no toca. Els meus companys de faena i jo vam arribar a comptar 130 alumnes i escaig que anaven passant per l'escola sense rebre les ajudes que necessitaven: els serveis psicopedagògics, serveis socials, psiquiatres, pediatres... tots insuficients. Això són 130 vides que seran un drama, i en una sola escola. Mentre a Valéncia el Govern del Botànic va acabar amb el model Alzira en la sanitat, a Catalunya encara es pretén implantar-lo... I ara ve la llei Aragonés per acabar de privatitzar-ho tot. Tremendo! Sempre se'm dona l'excusa del finançament, que Espanya ens roba, però Catalunya no està pitjor finançada que Valéncia i moltes de les coses que he vist al nord del Sénia a Valéncia, encara, són impensables... Que em van robar dues pagues i encara no me les tornen, els [censored]!
—Els catalans, això sí, lluiten, coratjosos, pel que creuen, pel seu país, per la llengua, per les seves idees... I els valencians són uns meninfots que, al capdavall, "tenen el que es mereixen". I voten al PP!—. Però mire la palmera a la vora del Túria i recorde, per exemple, que aquest immens parc urbà, diuen que un dels millors del món, l'autèntic cor de la ciutat actualment, va ser fruit d'una lluita ciutadana, ni més ni menys que contra les autoritats franquistes que havien projectat una autovia per anar al port des de l'entrada a ciutat des de Madrid. També fou contra els projectes urbanístics de les autoritats franquistes que es va lluitar per salvar la Devesa i l'Albufera. O per salvar de l'enderroc el campanar de Sant Bartomeu. Darrerament, hi hagué la lluita, guanyada, per salvar el jardí de les Hespèrides i... Qui ha oblidat la gran victòria contra tota l'elit econòmica i política de la ciutat i del país que va suposar aturar el pla del Cabanyal? A Catalunya he conegut algunes lluites: la que va intentar salvar la Rotonda, la de Can Vies i, actualment, la de l'Empordà. Ni una va arribar a bon pont. A l'Empordà s'ha signat una moratòria, però es veu que hi ha qui té el consentiment per passar-se-la pel forro de la jaqueta i a certs indrets es continua construint i arrasant el litoral. Pel que sembla, existeixen interessos urbanístics i econòmics de certes màfies en connivència amb el poder polític... de qui tothom està ben cofoi, perquè els durà la Repppúppplicaaaaa!!!!!!!! En definitiva, em fa la sensació que a Catalunya es viu molt de performances i de discursos, i això crea fama. Però quan la peformance està feta i el discurs dit, tothom a la Cerdanya i que s'enfonse el món si vol. (Veieu? Un altre estereotip: aquest, nostrat).
Independència. Vaig anar fugint del blaverisme i em vaig trobar processisme. El mateix amb altra bandera, creieu-me: pura irracionalitat. Encara recorde la vesprada en què una companya de faena, en haver criticat jo les polítiques d'Artur Mas, em va dir que em volia fora de Catalunya, que "no volien gent com jo". Qualificar "el Procés" em duria massa línies, però puc resumir-ho en algunes paraules: estafa, irracionalitat, sentimentalisme, borreguisme, demagògia. I quan resulta que, ja no per ser bon català, sinó que per ser català has de "sentir, defensar o compatir" no sé quina cosa... Por! Crec que sóc el primer valencianet independentista que, en havent viscut a Catalunya uns anys, ha canviat l'independentisme pels mots encreuats i el macramé.
Si tot és per salvar la llengua, veig que, al capdavall, l'ús social a un costat i altre del Sénia és similar. Les estadístiques parlen. Cert que a Valéncia l'elit ha abandonat la llengua i que li la bufa. Però no sé què preferisc, viure amb una elit catalanista que viu fora d'una realitat en què el castellà domina, o en un lloc on l'elit no s'ompli tant la boca de llengua i de país i, al capdavall, pots anar fent la vida en valencià a base de petites lluites diàries, malgrat que el castellà també domine.
En fins. Tot això i més. Quatre apunts sobre impressions que he anat tenint... Que ni tot és tan negre com pareix ni tot el que brilla és or. Viure fora m'ha servit, si més no, per mirar-me la palmera aquesta tan bonica vora el Túria d'una altra manera.
I vaig a posar-m'hi a l'ombra, recollons, que m'estic torrant al sol!
Aprofitaré per pensar una mica en les lluites pendents... Perquè ara toca salvar l'Horta, i el valencià, i que acaben d'una [censored] volta el parc central i, sobretot... Ens cal un finançament just! A Catalunya, a Valéncia, a Càceres, a Múrcia i a Madrid. Perquè, al capdavall, tots fem la vida sota aquest sol que crema i, el que és injust per a uns, necessàriament ho és pels altres.
I, per descomptat, me'n torne a casa havent confirmat que a tot arreu hi ha gent meravellosa gràcies a la qual u pot tenir sempre un bri d'esperança. Tant allà a Catalunya com ací, a Valéncia. Al capdavall, la gent i les vivències compartides són el major tresor que t'emportes d'un lloc. Són tots ells els qui seran "aquell lloc" quan siga anomenat.
Per cert, ningún d'ells respon a cap mite ni estereotip. Són ben reals: amb les seues virtuts i els seus defectes. Tal com tu i com jo. I em pregunte... Per què tendirem a definir els llocs i les col·lectivitats humanes de manera tan barroera sent com són una amalgama de gent tant diferent?
Si hi ha una paraula a la qual he agafat por al llarg d'aquests dotze anys és "poble". Tinc clar que, en una democràcia, ningú hauria de poder parlar en nom del poble més enllà dels consensos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada