L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

5 de desembre del 2020

Sol de tardor, mar, fred, oliveres i un camí


«En el aire del camino de campo, que cambia según las estaciones, madura la sabia serenidad con un mohín que, a menudo, parece melancólico. Este saber sereno es lo "Kuinzige". Quien no lo tiene no lo obtiene. Quienes lo tienen, lo obtuvieron del camino de campo. En su senda se encuentran la tormenta de invierno y el día de la siega, coinciden lo vivaz y lo excitante de la primavera con lo quedo y lo feneciente del otoño, están frente a frente el juego de la juventud y la sabiduría de la vejez. Pero todo rebosa de serenidad al unísono, cuyo eco el camino de campo lleva calladamente de aquí para allá.»

Martin Heidegger, Camino de Campo (Feldweg)

Després de la conferència d'Arturo Leyte sobre Hölderlin i Heidegger, reconec darrere d'aquestes paraules de Heidegger la filosofia que impregna la poètica de Hölderlin. No existeix res en realitat que puguem considerar com un element crític, com l'absolut: existeix quelcom al qual podem intentar donar una aparença, que podem intentar trobar o abastar, però que mai podrà ser vist, ni abastat ni trobat. Ni consciència, ni història, ni passat, ni temps: allò que en realitat regeix és la diferència. Perquè allò inedintificable, que podem anomenar allò sagrat, Natura o allò diví, és en realitat un no-principi que es manifesta en la multiplicitat. Qualsevol experiència humana que s'ha deixat dur per la idea d'un absolut ha acabat en el desastre.

Podem, doncs, aproximar-nos al budisme i fer ioga, que està de moda. Però també anar meditant el Feldweg i rellegint poemes de Hölderlin i gaudir de la mar, del sol, de les pedres, de les oliveres, del margalló, del vent i del fred tardoral. La intuïció, o allò "Kuinzige" ens durà la resta.


Y como el árbitro que mira sonriendo 
con los demás espectadores la carrera de los jóvenes
donde los fogosos contendientes
arrean sus carros entre nubes polvorientas,

así sonríe el sol sobre nosotros
y la divina dicha jamás está sola,
pues eternamente habitan las estrellas
del éter, florecientes, sagradamente libres.

(...)

Así es el hombre; cuando tiene lo bueno delante, y un dios mismo
le proporciona sus dones, él no lo entiende ni lo ve.
Eso tuvo que padecerlo antes; ahora, en cambio, él nombra lo más querido,
ahora es cuando tienen que nacer, como flores, palabras para eso.








Castell de Polpís




Santa Magdalena de Polpís






Al fons, les Columbretes




Serra del Montsià i el delta de l'Ebre

Peníscola


Delta de l'Ebre, Vinaròs, Benicarló

Ermita de Sant Antoni, Peníscola




Barranc del Boixar