aNDRòMiNa: Tormos, Temple, terra

Tapís. S. XI

Pels voltants del segle XI els habitants andalusins de València van començar a bastir el que seria un dels més rics i complexos sistemes de regadiu periurbans d'Europa que, tot salvant els desavantatges climàtics de la conca mediterrània, va fer de l'horta un sistema agrícola més productiu que, fins i tot, els conreus de les planures nord-europees, tan abastides d'aigua i llims (Power, 2006:20).

La de Tormos era una de les sèquies mares que es remunten a aquella època. Prenia, i encara pren, l'aigua del marge esquerre del Túria per dirigir-se cap al nord-est, tot travessant Campanar, Benicalap, Borbotó, Benifaraig, Carpesa. Si bé ha perdut la xarxa de reg dels braços de Benicalap i la major part dels de Campanar, encara conserva pràcticament intactes els que reguen les hortes dels anomenats Poblats del Nord de ciutat.

A inicis de la conquesta cristiana, el sistema de reg no estava, ni molt menys, tan avançat ni havia adquirit encara la complexitat que li coneixem. No obstant això, hi hagué qui va capir de seguida les possibilitats de riquesa que Tormos i les terres del seu voltant tenien: els templers. Així, Carpesa fou comprada pel rei Jaume I al seu propietari inicial, Vidal de Besalú, per bescanviar-la als templers, junt amb la Torre de Montcada, per l'alqueria de Russafa; Guillem de sa Portella, propietari inicial de Borbotó, va vendre-se'l als templers, ordre amb qui tenia estrets vincles; Eiximen Pereç d'Arenòs va permutar als templers l'alqueria de Massarrojos i part de les terres de Benifaraig per un senyoriu a l'Aragó. Així doncs, la pràctica totalitat d'aquesta part de l'horta va ser administrada per l'ordre del Temple, que va crear l'anomenada Batlia de Montcada, la qual passaria més endavant a ser administrada per l'Ordre de Montesa.

III

No em direu que no hi ha ingredients per publicitar un bon producte turístic: origen mil·lenari, interculturalitat, templers amunt i avall... Podríem fins i tot afegir algun element místic o llegendari, com un tresor templer amagat, i ja tindríem els turistes fent cua en qualsevol centre d'interpretació muntat ad hoc.

Ara bé, d'entrada només comptem amb un paisatge espectacular, del qual assistim indiferents a la seua destrucció progressiva. I és que per una estranya lògic del mercat turístic global, res no té valor si no està almenys a un miler de quilòmetres de casa. I menys si suposa un entrebanc a la "creació de riquesa" (fàcil i per a uns pocs, a costa del patrimoni de tots).

Així, estic completament segur que si Palerm fes promoció turística de les seues hortes, tan similars a les valencianes i amb un origen semblant, hi acudiríem delerosos. Sicília ven, està lluny i "plena d'història". València només té falles, arrossos i bunyols (els dolços, no em referia als polítics).

Feia temps que volia anar a voltar-hi, però fins ara no m'hi havia decidit: el decret de confinament perimetral de ciutat durant els caps de setmana ha fet d'aquesta una de les poques possibilitats d'eixir a la natura, esdevinguda cultura per segles de treball dels hòmens (i les dones!).

De la ronda Nord, a la vora de la carretera del Poble Nou (camí de Montcada), ix el Camí Vell de Godella. Comprove que està sovintejat per gent que l'aprofita per fer esport i passejar. El camí està esguitat d'alqueries ben conservades, algunes d'elles habitades encara. Poc abans d'endinsar-se als termes de Burjassot i Godella, hi ha una drecera que mena fins a Borbotó.

D'allà, he pres el camí de Borbotó a Massarrojos, des d'on m'he desviat a Benifaraig per l'entrador de les Barraques de Castelló. Des de Benifaraig el camí del Calvari, amb les restes d'una antiga creu de terme gòtica, mena a Carpesa, tot arribant a les portes de Vinalesa abans de torçar cap al sud. El camí de Montcada mena de Carpesa cap al Poble Nou, a la vora de la ronda Nord: la ruta és circular (i improvisada).

VII

La setmana vinent m'esperen les hortes de la Fonteta de Sant Lluís, la Punta, el Castellar, l'Oliveral i la Torre... Quin goig conèixer València d'aquesta manera, sota un sol d'hivern que, paradoxalment, bada les pedres!