aNDRòMiNa: Me cago en el pretendiente...

És ben conegut que el pitjor rei de les Espanyes, Ferran VII, va ser pare de la pitjor i més corrupta reina també de les Espanyes, Isabel II. El que passa és que per a què aquesta senyora pogués heretar el tro de son pare, aquest últim va haver d'abolir la Llei Sàlica, cosa que desencadenà les ires del seu germà Carles, que ja es veia coronat.

Carles de Borbó i no sé quantes Sicílies més (ironia) va esdevenir, en morir son germà, el pretendiente. Perquè una facció important de la societat no va acceptar la coronació de la llavors xiqueta, Isabelita per als amics, i van començar una guerra civil: les Carlinades.

D'un costat, els tradicionalistes, reaccionaris i conservadors, que lluitaven a favor del pretendiente. De l'altre, els liberals, que ja estaven bé com estaven. Però resulta que quan el pretendiente va passar a millor vida, el seu fill Joan III va acceptar la coronació de sa cosina, fidel a les idees liberals: escàndol! Els carlistes el van passar per alt i la madrastra esdevingué el vertader cap del moviment fins que el fill de Juanito (per als amics), Carlos María de los Dolores Juan Isidro José Francisco Quirino Antonio Miguel Gabriel Rafael de Borbón y Austria-Este, reaccionari com l'avi fins a la medul·la i avergonyit de les idees de son pare, va esdevenir el nou pretendiente. El conflicte, doncs, no era personalista, sinó més aviat evidenciava la pugna entre dos models de societat, la que naixia i la que declinava. I va empastrar gairebé tot el segle XIX!

Per cert, el que hauria d'haver estat Joan III d'Espanya va viure una vida de dandi a Londres, on va passar de la dona, també carlista, de Crist i del capellà: va tindre una amant i, amb ella, dos fills il·legítims. A banda de tenir una ideologia liberal, era culte, llegit, estava viatjat i parlava sis idiomes: el rei que hom hauria volgut.

Tot açò ho conte perquè els partidaris del primer pretendiente van ocupar Castielfabib, van restaurar-ne la fortalesa i van convertir el poble en una plaça forta carlina. Es veu que s'oblidaren que ja feia temps que s'havia inventat la pólvora i que l'artilleria podia convertir en runa una fortalesa medieval en menys que hom resa un avemaria. Efectivament, els liberals van fer-los fora a colps de peu però, acte seguit, van dinamitar tot el sistema defensiu de l'antiga vila reial medieval: muralles, torrasses, ciutadella i portals.

Així, si no fora per pretendientes, regents, carlosmaries i altra tropa borbònica, Castielfabib podria haver estat l'Albarrasí valencià: les muralles devien ser similars, i la ciutadella devia dominar tota la vall de l'Ebron des del promontori rocós on s'alçava, sobre un dels meandres del riu. Segurament, amb la dinamita se n'anaren també en orris casalots, corrals i altres construccions.

Hui només queden restes d'algunes torres i alguns llenços de muralla. Només l'església, del s. XIII, resta dreta sobre la cinglera: formava part de la fortalesa, però era un recinte sagrat. Potser fou això el que la salvà o potser no funcionà el detonador.

Malgrat la desfeta arquitectònica, el poble vessa encant i està ple de racons preciosos. Però, per damunt de tota consideració que puguem fer, hem de destacar el seu entorn natural: a la vora hi ha la gorja de l'Ebron, que recorre la vall serpentejant de meandre en meandre. Ara, en la tardor, la natura lluu les seues millors gales... Si no, mireu les fotos!

Inoblidable! Llàstima que, a poc a poc, l'engolisca un nou enemic: l'abandó...