aNDRòMiNa: L'espasa de l'arcàngel

Després d'haver gaudit tant pels camins d'Ares, aquest cap de setmana faig via (per fi!) cap a Titaguas. Decidisc recórrer el sender PR-CV-337, anomenat sender de les Fonts, desviant-me de tant en tant per visitar les pintures rupestres del corral del Tío Escribano, el Remei i el pi monumental de la Cibarrica.

Comprove que he triat una ruta que fa honor al nom del poble. En efecte, Titaguas deriva del bereber Tittauin, fonts, fontanar. Són moltes les que trobaré al llarg del camí, algunes d'elles, malauradament, seques: la font de la Sarsa, del Hontanarejo, de la Hoya del Hacha, del Hontanar del Herrero, del Bujaruelo i del Tío Caracol. Segurament l'aigua rajava en més quantitat durant l'època en què les tribus nord-africanes es van assentar a la Serrania: per a ells, les fonts devien ser una font de goig immensa!

Continue rellegint la Introducción a Heidegger de Vattimo: m'ha agradat tant que me n'he comprat un altra, d'introducció al pensament de Heidegger, la de Pöggeler, titulada El camino del pensar de Martin Heidegger. Aquest camí al que fa referència Pöggeler mena a al silenci i a l'obra d'art, en concret, a la poesia com a obra d'art suprema, ja que té com a matèria primera el llenguatge. Com hi mena? És complicat, però intentaré ordenar idees...

III

Per a Heidegger vivim en un món "metafísic", que concep com una dictadura de la "publicitat" o tret de "ser públic" dels ens, que són concebuts com una realitat universalment i totalment penetrable. Desapareguda la diferència ontològica (és a dir, el ser concebut com a presència, confonent l'ens i el ser) i reduïts els ens a un sistema universal de fundació, a una totalitat de causes i efectes regida pel principi de la raó suficient, no queda ja cap ens realment "misteriós": tot és conegut o essencialment cognoscible amb els mètodes racionals de la ciència.

La mentalitat corrent és justament aquella que coneix la cosa sols en allò que aquesta té de funcional, en la seva instrumentalitat en la vida de tots els dies. El "se" o creença comuna (es diu, es parla, se succeeix...) esdevé fins a cert punt en el coneixement adequat que domina les opinions corrents: el fet de professar-les sense problematitzar-les ens allibera d'assumir responsabilitats. Això implica que no ens assumim a nosaltres mateixos com a "existents", entesa l'existència com a projecte o un "estar llençats a" (ex-sistere), ja que ens movem dins d'una obertura ja donada, fins a cert punt petrificada, ja que no "escolta".

Què hauria d'escoltar?

Les concepcions del ser són en realitat històriques: el ser no és mai altra cosa que el seu mode de donar-se històric als homes d'una determinada època, els quals estan determinats per aquest donar-se en la seva essència mateixa, entesa com el projecte que els constitueix. El Dasein, doncs, sempre està llençat en un mode històric d'aparèixer el ser. No es pot pensar en el ser-en-el-món del Dasein sense pensar en termes històrics.

Però si és cert que l'home, quan naix i és llençat en un determinat "ahí", troba obertures ja donades, és cert també que contribueix a determinar-les. I això és així perquè l'obertura del ser no és quelcom transcendental, sinó un fet, un esdeveniment històric. L'home no està llençat en el sentit de dependre total i absolutament del ser en sentit transcendental, sinó que mentre que el ser disposa de l'home, aquest disposa al seu torn del ser i el concreta en un determinat projecte històric.

Ara bé, per a no petrificar l'obertura en què l'home ha estat llençat, necessita d'alguna manera re-ordenar la totalitat de l'ens, obrir-s'hi, il·luminar-la. Aquesta funció està donada a l'obra d'art, que concep com una nova fundació d'un món. En efecte, l'art obri i il·lumina un món en tant que es proposa com una nova manera d'ordenar la totalitat de l'ens, però més enllà d'això, el fet d'obrir i "il·luminar" fa que es faça present un altre aspecte constitutiu de tota obertura de la veritat que la metafísica mateixa obvia: és justament la foscor i l'ocultament. Tot ens definit per una obertura determinada, determinat per una manera històrica de ser-en-el-món, guarda dins seu una sèrie de significacions no explícites, una reserva de significacions que encara han de descobrir-se. Aquestes romanen ocultes.

Són aquestes les que l'home hauria de saber escoltar, perquè són l'altra manera en què la veritat està present com acció que funda un estat.

Heidegger donarà un valor preponderant a la poesia (Dichtung, alemany, mot que deriva de dichten, crear, inventar, imaginar): considera que la novetat radical de l'art pot donar-se sols o principalment en la paraula. A l'igual que el llenguatge ocupava una posició peculiar en tant que feia manifesta l'estructura ontològica de la mundanitat mateixa, també apareix com la manera que té de donar-se l'obertura del ser. En altres paraules, tot projecte en què les coses cobren ser és un fet lingüístic, però al mateix temps és en el llenguatge on es verifica tota vertadera innovació ontològica, tot canvi del ser.

El llenguatge és poesia en el seu sentit essencial, però no tot parlar és creació, ja que el parlar, en el món del "ser com a presència" ha esdevingut un instrument de comunicació que es limita a articular i desenvolupar des de l'interior de l'obertura ja donada.

El llenguatge, però, abans d'una facultat de què disposem i que ens permet parlar, ha estat quelcom que "s'ha adreçat a nosaltres", un "adreçar-se a nosaltres" que esdevé en realitat la seva essència mateixa. El llenguatge és anunci, crida, missatge, i usa d'alguna manera l'home com a un missatger pertinent. El pensament, doncs, ja no serà un "anar a les coses mateixes" mitjançant el llenguatge entés com instrument, sinó que a les coses mateixes s'arribarà sols en el llenguatge i reflexionant sobre el llenguatge.

Això té una implicació fonamental: si és el llenguatge el que dona el ser a les coses, el vertader mode d'anar a les coses mateixes serà "anar a la paraula". Així, les coses no són fonamentalment coses per estar presents en el "món exterior", sinó que ho són "en" la paraula que les anomena originàriament i que les fa accessibles fins i tot en la presència temporal i espacial. I d'aquesta implicació naix el concepte heideggerià de Geviert, que fa referència al fet que les coses, els ens, no són merament simples presències o instruments tal com són concebudes en el context històric actual, sinó que el seu vertader mode de donar-se en el món transcendeix la metafísica i, en realitat, fan habitar dins seu quatre aspectes que Heidegger anomena usant imatges poètiques de Hölderlin: allò terrenal i celestial, allò humà i diví, com a dimensions de l'obertura del món en què estan els ens intramundans. Però sempre que definim un ens, posem llum sobre una dimensió i deixem la resta a les fosques, ocultes.

VII

Escoltar no seria altra cosa que deixar que les coses "siguen" més enllà de la simple presència. No és cosa fàcil. Tota declaració explícita oblida allò fosc, allò "no dit", del qual procedeix tota obertura. Però tota escolta ha de deixar "ser junt amb la cosa" les quatre dimensions o quadratura dels quatre (mortal i diví, terra i cel). Allò dit i totalment explícit està tancat en el cercle de la realitat en quan a "presència" que fonamenta el "Grund" o una sèrie de causes i efectes en què expliquem l'aparent totalitat del món. Aquest discurs, fet per un llenguatge emprat com a instrument, no té res més a dir, ha esgotat els seus significats. Però tota paraula que ens parla des del passat sempre té alguna cosa implícita a dir-nos, sempre té alguna cosa a afegir: l'hermenèutica heideggeriana serà, doncs, interpretar tota paraula sense esgotar-la, respectant la seva naturalesa de reserva de significats permanents.

Heidegger, per últim, insistirà en els conceptes de silenci i escoltar-en-el-silenci. Perquè la crida a la qual respon la parla de l'home és, en la seua essència profunda, silenci i obscuritat. El parlar autèntic no seria altra cosa que "el simple callar en el silenci", tot deixant que aparega allò "no dit" com a reserva permanent per establir un diàleg en què el Dasein puga realitzar-se com a projecte històric en el món. La crida sempre transcendeix les respostes que successivament se li donen i sols això garanteix que la història continue com a història, que la nostra existència de mortals, de mortals oberts al futur, puga esdevenir un projecte vertader.

La història sempre existeix perquè el ser és sempre quelcom que ha d'esdevenir, un anunci, un futur que obri la història impedint tota petrificació en possibilitats individuals, en realitzacions aconseguides. I aquest futur és intuït, materialitzat, per l'art i per la poesia, per tot allò que escapa a la mera instrumentalitat que forma part del que Heidegger anomena la nostra existència inautèntica.

VIII

Però em pregunte com es possible allò nou sense aquest escoltar en el silenci, sense l'art i sense la poesia: fins i tot la deriva del sistema educatiu guarda sentit en relació a un ser metafísic que lluita per mantenir el seu domini, perquè justament l'art, el silenci, la poesia i les Humanitats en general són les que van caient dels plans d'estudi. És com si s'intentara ofegar la crida del ser que ens interpel·la en aquest món tan petit en què vivim. En realitat, la concepció del ser com a presència no només duu a la filosofia del jo (Fichte) i a un nihilisme (Nietzsche) que ja estava implícit en l'idealisme de Hegel (aquest és un dels temes interessantíssims que es recullen a la introducció), sinó que sembla impedir, duta a últim extrem, tota possibilitat de transformació.

Segurament no hauré entès bé potser massa conceptes, ni he intentat ser exhaustiu: m'he deixat un munt d'idees i d'aspectes... Però el ben cert és que escriure ajuda a ordenar idees, a seleccionar, a parar-se a pensar i obrir-se a la novetat.

És curiós que durant la caminada se'm posà davant també un poema de Rilke que he interpretat com a síntesi de les idees de Heidegger que he exposat. He llegit en algun lloc que tot el pensament filosòfic de Heidegger és en realitat una paràfrasi del món poètic de Rilke... Qui sap!? No sembla una idea massa descabellada:

PAISAJE

Como al final, en un momento

amontonado de laderas, casas,

trozos de antiguos cielos, rotos puentes,

y herido desde allí por la puesta de sol

como por el destino,

desgarrado, acusado, abierto...

acabaría allí, trágicamente, el pueblo:

si en lo herido, de pronto, no cayera,

desde la hora siguiente, diluyéndose dentro,

aquella gota de tan fresco azul

que mezcla ya la noche con la tarde, de modo