A on resideix la intel·ligència?
L’home ignora el preu que té,
Perquè no es troba en aquest món.
L’Abisme crida: “jo no la tinc!”
L’Oceà declara: “no és amb mi!”.
D’on ve, doncs, la saviesa?
On resideix la intel·ligència?
[Queda amagada als ulls de tot el món,
No la veuen ni els ocells del cel.
L’Abisme i la Mort declaren:
“N’hem sentit parlar només d’oïda”.
(...)
[Però Déu coneix el camí que hi condueix,
Ell sap on podem trobar-la].
Ahir descobrí aquesta música meravellosa: és un fragment musicat del Llibre de Job. Forma part d'un treball de Zbigniew Preisner anomenat Silence, Night & Dreams, i m'ha encisat: sublim! El text d'aquesta part m'ha recordat la situació que més vergonya (aliena), incomoditat i perplexitat em va causar al llarg de la meua carrera docent.
Corria l'any 2014 i fui destinat a una escola innovadoríssima, amb estatus i renom, pertanyent a aquell projecte ara fracassat però que llavors anava a menar les escoles catalanes a la llum i a l'energia sideral. L'alumnat, tot de classe mitjana-alta i alta, per cert. A la poca estona d'arribar ja vaig voler que se m'engolira la terra per alguns comentaris pillats al vol, però vaig decidir donar una oportunitat a l'escola. I així és que no me n'aní corrents, sinó que esperí que acabara el guirigall de la retrobada, que consistia en veure qui havia viatjat més lluny i de manera més (turísticament) autèntica (però no, allà ningú era superficial ni consumista). Llavors l'il·lustre director ens va fer seure en una rotllana al pati als mestres nous: només faltava la guitarra per semblar una reunió del grup parroquial al qual orgullosament vaig pertànyer durant bona part de la meua adolescència i joventut.
I bé. Ací va: després de paraules i paraules sobre no sé què d'un projecte, de maneres de fer, de sentit i de meravelles siderals, i que ens havíem de sumar, que havíem d'estar units (els qui heu treballat a una escola ja sabeu què vol dir això), va dir que, no recorde a propòsit de què, que els nens i nenes de l'escola n'eixien savis i sàvies. Que el projecte no tenia cap altre objectiu: arribar a la saviesa. Així, de 6 a 12 anys i en una escola de primària. Recorde perfectament que se'm quedà una cara de susto: la saviesa?!, exclamí...
Jo no sé que entendreu vosaltres per saviesa, però jo que sóc ben humil al respecte vaig haver d'aguantar el riure. Com que la saviesa? Doncs sí, no heu llegit malament. Amb allò que explicà l'il·lustríssim director ja podríem cremar les obres de Parmènides, de Pitàgores, Plató, Aristòtil, Epicur i Zenó. Podríem també desterrar els òrfics i els oracles. Que callen Crist, Buda, Mahoma, Sant Agustí, el mestre Eckhart, Hildegarda von Bingen, Sant Tomàs, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa. Afuselleu el Dalai Lama i ignoreu Job, l'Oceà, la Mort i l'Abisme. A les escoles innovadores tenen la solució. Efectivament, fou aquell el moment en què vaig entrar en la llista de proscrits i no feia ni dues hores que hi era, perquè davant de la fe cega que l'il·lustríssim director mostrava en l'eficàcia del seu mètode per menar a la saviesa, vaig anomenar que per mi la saviesa era un estadi de la persona al qual s'arriba després d'un llarg recorregut vital, i que estava lligat a experiències místiques, religioses, poètiques o cognoscitives, i vaig parlar de la literatura sapiencial jueva, o de l'ataràxia. Per mi a una escola no es podia arribar a la saviesa: en definitiva, el vaig deixar en ridícul.
El secret de la saviesa, vinga, que n'esteu ansiosos per aplicar-vos-el. No és un altre que deixar d'ensenyar, possibilitar que el xiquet descobrisca per ell mateix el què, que arribe a la llum pel camí de l'alegria i la felicitat. Per exemple, si tu poses un tornavís a l'abast d'un infant, i li expliques per a què servix i com s'utilitza, condemnes l'infant a la ignorància. Ben de segur que se li oblida i no valorarà aquest ensenyament "aprenentatge". En canvi, si tu el poses en un ambient ple de tornavisos algun dia es preguntarà: què collons és açò, i potser li vinga la il·luminació i començarà a construir màquines de vapor i reactors nuclears amb el tornavís. Haurà esdevingut savi (a nivell barat i postmodern, però savi al cap i a la fi). A què no ho havíeu pensat abans? Doncs ja ho sabeu: feu-se un barret amb paper d'alumini i espereu asseguts al sofà a què us vinga al cap la teoria de la relativitat amb un imant i una llanterna a la mà.
Val a dir que aquell any també tinguí l'experiència més lúcida. Davant d'una "situació matemàtica" en què els infants havien d'arribar a la llum per fer un càlcul amb nombres fins a cent, en M., un xiquet de 8 anys, va agafar el que es diu un atac de lucidesa i va afirmar: —Açò no té sentit. Anem a veure: jo no sé fer-ho, tu saps fer-ho... Per què no m'ensenyes?
No vos diré la cara que feren els meus companys i companyes que tenia al voltant de l'ambient-matemàtic-camí-de-llum-que-porta-a-la-saviesa. Jo em vaig limitar a dir que era millor que ho descobrira per ell mateix, i que si insistia podria calcular fins i tot la distància a la qual està el sol només amb un obrir i tancar d'ulls. Evidentment, el xiquet va comprendre la ironia; els meus companys i companyes, no ho sé... Diria que no.
Epíleg
L'any següent vaig saber que en M. va marxar a una altra escola: n'intuïsc les raons.
L'il·lustríssim director, tan savi, no va voler demostrar la seva saviesa pedagògica a una escola i va acabar a un despatxet els anys previs a jubilar-se: sabia vendre's. Savi no sé si era, però espavilat, el que és espavilat, ja ho crec que sí.
La major part de companys mestres continuen treballant a l'escola perquè "creuen" en el projecte. És una fe cega que té a veure amb el decret de plantilles i amb la possibilitat de treballar a prop de casa. També té a veure amb una característica que tenen certes persones: l'estupiditat.
Avui, el projecte de l'escola s'ha demostrat fracassat, i allà no s'ompli matrícula. En un principi em vaig alegrar pels infants que s'alliberaven de la barbàrie esdevinguda pedagogia, però ara que ho pense és una mica trist: la comissió de matrícula hi enviarà tots els alumnes nouvinguts que, perduts com aniran, el que menys necessitaran són camins de llum i experiments amb gasosa.
Tot plegat, molt trist i desolador. Sí: fou un any dur, però alegrement superat.
Per cert, avui els camps d'arròs ja estaven tots pentinats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada