aNDRòMiNa: Ascendir

Vista del Peñarroya des d'un de tants camins que hi menen

La muntanya de llibres pendents de llegir creix i creix... Però és clar, hi ha llibres que són com aquell qui fa cua davant de tu davant d'una finestreta d'alguna administració i, en arribar el seu torn, consulta tots els dubtes haguts i per haver-hi: no se'l pot despatxar en cinc minuts! Ara bé, qui espera al darrere es posa histèric, sent que no tindrà temps per a fer tal cosa o altra...

Doncs a mi m'ha passat que he començat alguns llibres alhora que són d'aquests: un mos saborosíssim, però que cal mastegar bé. La relectura de Die Sonnette an Orpheus, de Rilke; Los hermanos Karamázov, de Dostoievski; les Meditacions, de Marc Aureli i un que és un punt de vista més que necessari: Humano, más humano, del filòsof Josep Maria Esquirol.

Ara que comencen vacances ja van baixant per l'esòfag, però han necessitat hores de lectura i relectura!

Fa dos caps de setmana vaig fer una petita escapada a la serra de Gúdar. La primera ruta que fiu em va dur des de los Caños de Gúdar, o naix el riu Alfambra (el "Roig"), fins al cim més alt d'aquesta serra i de tota la província de Terol: per només huit metres guanya al veí Javalambre.

En arribar a l'inici de la ruta, vora el riu naixent, aprofití per esmorzar i badar una mica. I ací la primera lectura: Rilke.

XVII (SO II-17)

(...) ¿Así que hay árboles, frecuentados por ángeles,
y cultivados tan extrañamente por lentos hortelanos ocultos,
que sin pertenecernos nos producen?

¿Alguna vez hemos logrado nosotros, sombras y espectros,
con nuestro obrar, madurado con prisa y pronto marchito,
perturbar el sosiego de esos tranquilos veranos?

La consciència d'estar a un paratge que no em "pertany", sinó al qual més aviat jo pertanc, canvia les sensacions que ofereix el caminar. I més tenint en compte els darrers versos amb què acaba el sonet XV:

Oh boca generosa de la fuente, tú, boca
que dices incansable sólo una cosa, pura [...]

Esta pila es la oreja acostada y durmiente,
el óide de mármol al que tú siempre hablas. [...]

Oído de la tierra. Pues ella únicamente
habla con sigo misma. Si interpones un cántaro,
le parece que así la estás interrumpiendo.

Sensació de ser, en realitat, un intrús, que contrasta amb el domini que creiem tenir sobre la natura. Un domini il·lusori: hem aconseguit, en efecte, pertorbar la calma dels estius? Ni tan sols en els anys més convulsos del segle XX. La natura va romandre impertorbable.

III

Pujar, ascensió, elevació: arribar al cim d'una muntanya esdevé símbol de l'entrenament que l'asceta fa per arribar a la perfecció espiritual. Ara bé, això, ens diu Esquirol, deriva d'una determinada visió del cel.

«En varias tradiciones religiosas, el cielo azul se ha asociado a la eternidad. ¿Por qué? La razón es relativamente sencilla. La perfecta uniformidad del cielo azul sugiere inmaterialidad, ingravidez, livianidad... y, también, quietud y ausencia de cambio. Lo primero se ha asociado a la vida del espíritu, a la contemplación. Y, lo segundo, a lo otro que el tiempo. Si el tiempo es movimiento, el cielo azul, perfecta y totalmente azul, donde nada se mueve, es eternidad. [...] Por eso, en las religiones politeístas los dioses suelen ser los habitantes del cielo y de las alturas, y en las monoteístas, Dios es el altísimo. Altísimo, divino y celestial devienen equivalentes».

Però Esquirol proposa una altra visió del cel totalment diferent:

«La arquitectura del cielo es muy sencilla: un arco, una bóveda; la bóveda o la cúpula celeste. El cielo azul se curva sobre la tierra. Más primordial aún que la curvatura del espacio-tiempo, es la curvatura del cielo azul sobre la tierra plana. todo lo humano necesita cobertura. Y el cielo es como la sábana azul que cubre la tierra; como la tela que convierte la tierra en una tienda de campaña en medio del universo. Imagen, esta última, que ya aparece en los textos bíblicos: "Él expande los cielos como un tul, y los ha desplegado como una tienda que se habita". Cubierta protectora del mundo. La intemperie existencial es tan intensa, que no basta con una sola protección; necesitamos más de una y más de dos. El calor de la abuela ya es un amparo para ana; y el techo, otro; y el cielo azul, otro. Cuando decimos, pues, que la tierra es nuestra casa es porque el arco del cielo ya está incluido.
[...] La casa tiene lugar en la articulación de cielo y tierra, y la ventana es su demostración más evidente. La ventana (también fenestra en castellano antiguo) es la hendidura de la casa: el agujero a través del cual la casa arraiga en el cielo. La ventana hace de vínculo, de bisagra, de conexión. Acerca el cielo a la tierra y la tierra al cielo, en un movimiento de doble dirección.

[...] En suma: no hay que separar cielo y tierra; ambos forman el horizonte primordial de la vida humana. Sin este horizonte, falta aliento, fuerza, esperanza.»

Així doncs, si Rilke m'havia convertit en un intrús, en aquell qui interromp el cicle del dir i escoltar de la natura que parla amb ella mateixa aliena a l'esdevenir humà, Esquirol em fa caure en el compte que si no apareix l'angoixa és perquè, en realitat, l'articulació del cel amb la terra converteix el món en una gran casa protectora.

No només el cel. També els camins ens ofereixen la possibilitat d'endinsar-nos en el paisatge, d'interioritzar-lo a través de la respiració, del batec, l'esforç i el ritme.

La ruta és relativament fàcil, però la calor i el pes de l'aigua a la motxilla no ho posen gaire fàcil... L'esforç, però, paga la pena: els paisatges, la vegetació, el bosc aparentment impenetrable solcat per camins, els sorolls de l'estiu.

I, al final, la casa: l'hostal, el poble. El matí havia començat a Alcalà de la Selva, que més tard aparegué de sobte en la llunyania, molt baix, quan ja havia arribat a la carena del Peñarroya. El que més me'n va captivar és el camí vorejat de xops que mena del llavaner del poble fins al santuari de la Verge de la Vega. Al vespre, Gúdar: després de l'esforç, la possibilitat de descansar-me en un llit sense haver de hores de cotxe va ser un autèntic regal.

Un descans, això sí, fet amb la finestra que deixava entrar a l'habitació un bon tros de cel.

ARRIBANT A GÚDAR: VALL D'ALCALÀ I SANTUARI