 |
| El miracle hivernal |
I
Com que la neu havia fet estralls pel Maestrat fa un parell de setmanes, torní a fer via a l'Alt Palància. La ruta uneix Xèrica, Viver i Benafer, tot passant per llurs ermites dedicades a Sant Roc. Comence a Xèrica, que em sorprén gratament: el recinte medieval, el castell i la torre de l'Alcúdia bé mereixen una visita. El mudèjar d'aquest darrer monument pot permetre'ns afirmar que l'Aragó comença a Xèrica!
II
Abans d'agafar els camins que menen a Viver, la ruta ascendeix a l'Alt de Sayas: és un mirador a totes les muntanyes que vaig caminar l'any passat i que van ser calcinades aquest estiu a causa del devastador incendi iniciat a Begís. Almenys la vista cap a la Serra d'Espadà, i el Penyagolosa nevat que guaita entre els pics d'aquesta, alegra una mica el panorama.
III
El descens el faig rodejat d'ametlers que comencen a florir tímidament. Els blancs i els rosats de l'espectacle de les flors contrasta amb el blau intens del cel. Conec poques coses tan belles com aquesta!
IV
Les muntanyes s'omplin dels primers pol·linitzadors, de cabres, d'àguiles, merles... Em ve al cap un article sobre el posthumanisme: les jerarquies estan canviant. Si el Renaixement va significar el pas del teocentrisme a l'antropocentrisme, la «sobirania» i el «domini» de l'ésser humà sobre la creació està essent ara posat en entredit. Compartim molt més del que ens pensem a molts nivells amb moltes espècies animals. La nostra excepcionalitat està cada vegada més qüestionada: els límits entre animal i humà, entre natura i cultura es desdibuixen.
V
Les conseqüències d'aquest fet són moltes i es manifesten a molts nivells: la relació que tenim amb la natura, l'alimentació, els afectes... Fins i tot en el pla religiós podríem plantejar-nos per què el fet mateix de l'Encarnació havia de produir-se al sí de la humanitat. Per què la divinitat no podria haver-se encarnat en una abella, en un ametler o en un gat? Pot ser ho fa i no ens n'adonem?
La jerarquia al capdamunt de la qual havíem posat l'ésser humà s'ensorra. Ja al llibre de Job, escrit fa mil·lennis, trobem una qüestió que ara hem posat en un primer pla: «N'estic fart, no he de viure per sempre! Deixa'm tranquil, que els meus dies són un buf. Què és l'home perquè en faces tant de cas i no el perdes mai de vista, vigilant-lo dia rere dia, escorcollant-lo cada instant?»
Potser ningú. No som més que un mosquit o una palmera... O, en altres paraules, la divinitat no ens escorcolla més ni ens atén d'una manera més preferent a la que ho fa amb cadascun dels altres éssers. Pensar el contrari potser haja estat un acte de supèrbia les conseqüències del qual comencem a pagar molt cares.
VI
Diuen que Jaume I va planificar la conquesta de Xèrica des del turó de Sant Roc de Viver. Les vistes sobre la vall del Palància són magnífiques.
Sant Roc de Benafer, en canvi, és un lloc discret i silenciós. Es té constància que al turó va haver activitat humana des de temps remots: ara només n'ha quedat el santuari.
VII
De nou, les petjades de la guerra: trinxeres, pobles refets (Benafer). L'anomenada Línia XYZ travessava els camins que faig. La guerra va devastar no fa encara un segle aquests paratges.
VIII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada