aNDRòMiNa: Les pedres, el jo i la caminada

I - Les pedres

No es poden deslligar mai les formes i elements d'una construcció de les funcions que aquest desenvolupa i del context en què és construït. I si això és cert en tots els edificis, en el cas del monestir cistercenc de la Valldigna encara ho és més. Així, pot sorprendre que un recinte dedicat a l'oració i al treball (ora et labora) estiga rodejat de muralles i ple d'elements defensius com torres, portals, espitlleres, troneres i construccions emmerletades.

Hauríem de destacar en primer lloc en el context de la seua construcció: quan el rei Jaume II el Just va proposar l'establiment dels cistercencs a la vall d'Alfàndec, ho va fer en un context d'expansió del feudalisme en un territori —la rebatejada Valldigna— llavors ocupat per set llogarets poblats per musulmans valencians. Potser es va considerar que la presència dels monjos, i no d'un noble o cavaller, era més adient en aqueix context hostil situat a la vora de les principals vies de comunicació (el camí Reial o antiga via Augusta).

Però els monjos no només van haver de fer front a les revoltes morisques que es produïren al llarg de l'edat mitjana i els primers decennis de l'edat moderna, sinó que també van patir assalts durant la Unió, les Germanies, la incursió dels pirates turcs i berebers, la Guerra de Successió o la de la Independència. I no només això! El monestir va patir, a més a més, les conseqüències de tres forts terratrèmols, després de cadascun dels quals va anar prenent la forma que li coneixem.

Així, després del terratrèmol de 1396, la primerenca fàbrica gòtica de l'abadia va haver de reformar-se. L'església va haver-se de reconstruir, fet que es va aprofitar per fortificar-la amb una muralla i quatre torres defensives. Progressivament, les construccions es van engrandir i, a la fi, totes elles van adquirir un aspecte defensiu. El 1644, un nou terratrèmol obliga a reconstruir de nou l'església: la nova no respectà els preceptes arquitectònics cistercencs, sinó que es va deixar dur per la moda arquitectònica de l'època. I encara un segle després, el 1748, un nou terratrèmol va obligar a reconstruir la part occidental del cenobi (la denominada «obra nova»), la capella de la Mare de Déu de Gràcia i d'altres construccions com l'almàssera.

Paradoxalment, si el cenobi es va anar refent i engrandint després de cadascun dels desastres que va haver de patir, es va veure indefens davant de dos enemics imbatibles als quals va haver d'afrontar després de l'exclaustració de 1835: la ignorància i la cobdícia.

II - El jo.

Durant la caminada, continue acompanyat d'Etty Hillesum. En un fragment dels seus escrits puc llegir: «Más bien, me siento como un pequeño campo de batalla en el que se están combatiendo los problemas de nuestro tiempo, o al menos algunos de ellos. Todo cuanto una puede esperar hacer es mantenerse humildemente disponible, permitirse ser un campo de batalla. Después de todo, los problemas deben ser tenidos en cuenta, hay que tener algun lugar para luchar y detenerse, y nosotros, pobres y pequeños seres humanos, debemos poner nuestro espacio interior a su servicio y no huir».

En mirar a la vall, veig que existeix un paral·lelisme clar entre les pedres del monestir i la manera en què, en aquest món que ens ha tocat viure, ens anem bastint a nosaltres mateixos, anem creixent com a un «jo». Normalment, en el nostre context, associem el «jo» a l'emoció, al sentiment i a la vivència. Però, en realitat, el «jo» té poc o gens a veure amb això, i no pot quedar deslligat de tot el que passa al voltant, perquè de no ser així queda convertit en una carcassa, en un espai buit en què el narcisisme impera i en lloc d'oferir al món, exigeix d'aquest l'acompliment de capricis i desitjos.

En relació a això, Hillesum escriu en un altre moment: «No debes estar preguntándote constantemente cómo te sientes; simplemente, debes ponerte a trabajar. Entonces, un hermoso día, el trabajo ocupará el lugar de tus sentimientos de todo tipo, que es como debe ser... Cualquiera que emprenda una tarea importante debe olvidarse de sí». I en un altre, ens diu: «Hay que tener también la suficiente fuerza para sufrir solos y no cargar a los demás con los propios miedos y conflictos. Esto es algo que aún tenemos que aprender; tendremos que enseñárnoslo unos a otros, y si no puede hacerse con delicadeza, habrá que hacerlo con dureza... ¿Soy displicente, entonces? No. Es cuestión de vivir cada instante y de incluir el sufrimiento en el contrato».

Quines tesis tan diametralment oposades a l'anomenada «educació emocional» que s'intenta inculcar als infants i els joves, no creieu? Podem relacionar les paraules de Hillessum amb aquest breu i complex aforisme de Brecht a Històries del senyor Keuner, llibre amb el qual també he continuat aquest cap de setmana:

«El motiu fonamental pel qual han de satisfer-se els interessos rau en el fet que un gran nombre de pensaments no poden ser pensats perquè atempten contra els interessos d'aquells que els pensen. Quan no es poden satisfer els interessos, és necessari posar-los en evidència i accentuar-ne les diferències, ja que només així podrà el Pensador pensar pensaments que siguen útils per als interessos d'uns altres; car és més fàcil pensar per a interessos aliens que pensar sense interessos».

III - La caminada

Un goig per als sentits: des de Simat, pels camins de les Foies, vaig ascendir al Penyalba passant per la font del Cirer, l'aigua de la qual arribava al monestir a través d'un aqüeducte que encara es conserva. Des del Penyalba, al Montdúver passant pel Forat de la Drova i, des d'allà, baixí cap a les Foies per la Font Nova, la font del Gos i la de l'Escudella. Des d'aquesta darrera font un camí antic, que encara conserva el seu empedrat original, mena de nou cap a la vall.

Com deia, un goig per als sentits: la flaire intensa de tarongina; els mil colors del verd i de les milers de flors que encatifen la muntanya; el vent de la mar, el blau, el sol... Els núvols que van emboirar el paisatge a mitjan matí. Tot em semblava deliciós.

I deliciosos van ser aqueixos moments de silenci al claustre abans que arribés el grup de la visita guiada, on vaig poder rellegir els fragments de Hillesum que havien acompanyat la caminada. Hi vaig llegir encara:

«Las palabras deberían servir, simplemente, para acentuar el silencio. Justamente como aquel grabado con una ramita florecida en la esquina inferior. Unas cuantas y delicadas pinceladas —¡pero con qué atención al más mínimo detalle...!—, y entorno a ellas mucho espacio, pero no un espacio vacio, sino inspirado. Las cuatro cosas importantes de la vida pueden decirse con pocas palabras».

Trobarem mai una definició tan ben feta de la poesia?