aNDRòMiNa: Nòmada, sempre

Sovint l'ascensió a una muntanya es presenta com una experiència transcendent. La muntanya s'eleva, i ascendint-la nosaltres ens elevem amb ella. Moltes experiències descrites als textos sagrats transcorren al cim d'una muntanya: la Transfiguració al mont Tabor, l'encontre de Moisès amb Déu al Sinaí...

Però jo me n'adone que no, que ascendir una muntanya no és res que puga definir-se apel·lant a cap transcendència. És una experiència corporal: no s'eleva l'esperit, sinó que és el cos i els seus fluids els qui es fan de notar. La suor, la set, la tensió muscular, el cansament, la fam, el dolor després d'un colp... I al final, quan hom arriba al cim, en realitat no mira cap amunt: el que més goig fa quan arribes és, paradoxalment, mirar a baix, mirar d'allà on véns.

En realitat no s'ha arribat a cap lloc: queda baixar, i la baixada és gojosa perquè tornes al món amb una energia renovada per una nova perspectiva sobre aquest. Aprens a estimar-lo i a gaudir-ne.

Una de les meues darreres lectures ha estat Entre els déus i el no-res, de Jordi Corominas. Una de les idees que més m'ha agradat de l'assaig és la relació necessària que estableix entre relligació i deslligació. Ens diu:

«La deslligació sol entroncar-se amb els cercadors. El cercador és el que persevera en l'obertura, el misteri, en les preguntes més que en les respostes. És com l'explorador de territoris desconeguts o com el pelegrí que tendeix a fugir del temple establert, dels espais sagrats compartits i còmodes. És també com el creador que intenta actualitzar les tradicions heretades i dialogar amb les realitats socials, culturals i polítiques canviants mitjançant un enteniment renovat dels principis que fonamenten la seva creença.

El sedentari és el que està content de ser on és, creu que ha trobat la veritat i sovint s'aferra a doctrines que no qüestionen o que li semblen evidents. Òbviament tots tenim algun tret de buscador i de sedentari, però tota creença fonamental, religiosa o no, té a l'arrel la pregunta, la necessitat de viure o de prendre's la vida de certa manera, i és de les preguntes i les respostes que podem ser més o menys protagonistes. [...] La deslligació, el deseiximent, també té relació amb l'obertura i l'admiració que causa tot el que és real. Si tot el que visc i experimento amb els sentits no em sorprèn gens és perquè sotmeto, relligo tot el que en sorgeix a un prejudici o esquema mental que evita l'obertura a tot el que sorgeix (coses, persones i jo mateix), i al sorgiment mateix, a totes els seus matisos, singularitats i profunditats inesgotables. [...] Viure deslligadament vol dir també viure amb un esperit lliure i confiar en les pròpies conviccions, però amb una mentalitat sempre oberta, conscient que fins i tot en els punts en què les pròpies conviccions són més fortes podríem estar equivocats, que el poc que coneixem de nosaltres mateixos, dels altres i de les coses, de la realitat, no és res al costat del que ignorem, i que res que sigui humà ens és alié. Com diria Pere Casaldàliga, "és molt més important tenir l'última sensibilitat que no pas tenir l'última paraula"».

«La divisió principal no és la que hi ha entre creients ateus i creients religiosos, sinó la que hi ha entre els que Charles Taylor i altres sociòlegs contemporanis anomenen cercadors i sedentaris. Entre els sedentaris hi poden haver creients còmodament instal·lats en les estructures mentals i institucionals tradicionals d'una religió, i també ateus establerts en un ateisme dogmàtic i encarcarat».

III

També llegisc una biografia que entrelliga la vida dels existencialistes (El café de los existencialistas, de Sarah Bakewell). L'existencialisme sartrià ens dona claus per entendre per què hi ha gent que s'aferra als dogmes i descarta una actitud de cerca: la consciència del propi no-res, de les implicacions que més enllà de la llibertat d'elecció en realitat no hi ha res que ens definisca («no sóc res, així doncs sóc lliure»). Ni les meves qualitats, ni els trets de la meua personalitat, ni les meues limitacions, gustos, costums, pensaments em poden definir, perquè sempre tinc la llibertat de canviar-los, de passar pàgina, de superar-me. Això ens crea una sensació de vertigen, d'angoixa insuportable. No es tracta d'una por a res en particular, sinó d'una inquietud omnipresent que ens envaeix: no hi ha res donat, definitiu, assolit, sinó que l'existència implica una elecció a cada moment davant de cada situació, de cada rostre. Sartre pren una imatge de Kierkegaard: si em marege i mire cap avall des d'un penya-segat i note vertigen, aquest tendeix a adoptar la forma d'una sensació malaltissa que podria, compulsivament i inexplicable, tirar-me penya-segat avall. Així, quanta més llibertat de moviments tinga, major serà l'ansietat que genera la llibertat.

Una de les actituds que més odie i que ara, davant la realitat política a què ens han abocat les darreres eleccions, és el clericalisme catòlic i la moral dogmàtica amb que se'ns intenta subjugar en nom de valors pervertits com la vida, la llibertat o la decència. En realitat, són gent acovardida, poruga, que han vist en la moral catòlica una recepta fàcil de vida, una manera d'evitar la llibertat que els angoixa. El clericalisme i el dogmatisme catòlic està en un combat constant contra dones, homosexuals, transsexuals, lesbianes, ateus, llibertins, hedonistes... En realitat, no hi ha res dins dels textos sagrats que justifique aquesta actitud: només és un intent de defugir la llibertat i de donar forma al no-res angoixant, un intent que ofereix respostes i silencia les preguntes.

Però el pitjor de tot és que aquesta actitud clerical i dogmàtica els porta a negar i rebutjar les noves realitats socials, culturals i polítiques que una història de domini i poder havia silenciat. Sembla que la veu clerical i dogmàtica haja d'acceptar-se com una més, però ací és on rau l'error: no pot acceptar-se com a igual una veu que nega, rebutja, ataca, denigra. Quan un capellà, un bisbe o una monja exclou de la normalitat un homosexual, o un transsexual, apel·la a tractar-lo com un malalt, com una realitat allunyada de Déu, ens diu que potser cal acceptar la "tendència" però mai "l'acte", està atacant la realitat d'altri, està negant-lo i traient-li la seua dignitat. S'ha d'acceptar? En base a què?

El pitjor de tot és que el més segur és que aquest capellà, des de la seua posició de poder, tinga una vida sexual depravada i fins i tot delictiva: potser exagere, però les xifres d'abusos sexuals per part del clergat van en augment, malgrat els esforços i les estratègies de poder emprades per tapar-los. Cert: no puc clavar en el mateix sac a tots els clergues. També he coneguts clergues cercadors, especialment monjos i monges. Capellans, més aviat pocs. Cap dels clergues cercadors empra els privilegis seculars de poder que gaudeix la seua església per imposar ningú la seua fe o la seua moral.

Una de les branques més dogmàtiques del catolicisme concep com a úniques formes de viure la vida la via sacerdotal o la familiar. I aquesta família suposadament cristiana ha d'estar composta per un pare, una mare i tants fills i filles com Déu proveïsca. En realitat, aquesta gent redueixen la seva existència a la seua animalitat. No puc deixar de veure una gran deshumanització: no pot definir-se d'una altra manera la reducció que fan del que és humà.

No. No pense pas que follar com a conills i tindre tants fills com es puga siga una opció deshumanitzadora. El que dic és que apel·lar a una moral i a un dogma que només t'ofereix eixa opció de viure sí que ho és: ens redueix a una mera condició animal.

En paraules de Milan Kundera (La identidad):

«—Allí donde se halla la verdad —dijo Chantal.

—Allí donde —ponderó Leroy— se encuentra la respuesta a su pregunta: ¿por qué vivimos? ¿Qué es lo esencial en la vida? —Y mirándola fijamente—: Lo esencial en la vida es perpetuar la vida: es alumbrar, y lo que le precede, el coito, y lo que precede al coito, o sea los besos, el cabello al viento, las bragas, los sostenes con estilo y todo lo que predispone al coito, las grandes comilonas, no la gran cocina, esa cosa superflua que ya nadie aprecia, y, después, defecar, porque, usted conocerá de sobra, mi querida señora, mi adorada y hemosa señora, el lugar destacado que ocupan en nuestra profesión el papel higiénico y los pañales. Papel higiénico, pañales, coladas, comilonas. Es el sagrado círculo del hombre, y nuestra misión consiste no sólo en descubrirlo, captarlo y delimitarlo, sino convertirlo en algo bello, transformarlo en cántico. Gracias a nuestra influencia, el papel higiénico es casi exclusivamente de color de rosa; es un hecho altamente edificante que le recomiendo medite a fondo, mi querida y ansiosa señora.

—Pero entonces es la miseria, la miseria —dijo la señora, con la voz vibrante, como la queja de una mujer violada—, ¡es la miseria maquillada! ¡Somos maquilladores de la miseria!

—Sí, exactamente—dijo Leroy, y Chantal entendió por ese "exactamente" el placer que le producía la queja a la señora distinguida.

—Pero, en tal caso, ¿dónde queda la grandeza de la vida? Si estamos condenados a las grandes comilonas, al coito, al papel higiénico, ¿quiénes somos? Y soi sólo somos capaces de eso, ¿cómo sentirnos orgullosos de que seamos, como se nos dice, seres libres?».

Per tot això continuaré mirant amb fàstic els capellans amb sotana. No, no es posen la sotana com a testimoni que l'Església és viva i està present. Es posen la sotana per enyorança d'una cristiandat desapareguda, per covardia i incapacitat d'acceptar les realitats que tenen davant, i com a signe d'un poder que encara creuen tenir sobre la vida dels altres.

VII

Fa unes setmanes vaig ascendir al Buixcarró des de Pinet durant una calorosa vesprada de diumenge. I no sé si enteneu ara el goig immens de mirar avall al cim de la muntanya estant. Suat, cansat, tens, afamat.

Viu i lliure. Deslligat.