aNDRòMiNa: Muntanyes (2): la Serra Grossa (1)

La Serra Grossa, a l'esquerra, s'uneix amb el Buixcarró i,
just allà, les alineacions bètiques conflueixen amb
les darreres alineacions del Sistema Ibèric, és a dir,
amb la Serra de Corbera!

Mira que està al bell mig de la geografia de les comarques centrals valencianes, i mira que és grossa... Però la Serra Grossa havia romàs poc explorada per qui escriu... Només alguna excursioneta per la Vernissa, a Xàtiva, o a la Bastida de les Alcusses de Moixent. Ara bé, la veritat és que si bé als seus vessants encara són evidents les conseqüències dels múltiples incendis que l'han assolada, la seua ubicació la converteixen en un mirador privilegiat sobre el territori.

La Serra Grossa, a més a més, té l'honor de ser l'últim contrafort del Sistema Bètic: des de la Font de la Figuera, recorre les terres situades entre la Costera i la Vall d'Albaida fins a mesclar-se, a l'altura del Buixcarró, amb les muntanyes que tenen l'alineació nord-oest / sud-est: és a dir, que en el nus de muntanyes format per la Serra de Corbera, la Muntanya del Toro de Simat i l'Alt d'Aldaia de la Serra de Buixcarró conflueixen les dues grans serralades d'Ibèria.

III

Comencí la ruta a un aparcament existent a la carretera entre Ontinyent i Moixent: des d'allà, ascendí al Cabeçó Gros. Seguidament, remuntant la carena, i buscant una senda perduda, arribí a l'Alt de la Creu per anar a buscar finalment l'ermita de Sant Esteve.

Abans, però, em desvií cap a la cova de l'Avern, situada no gaire lluny de l'ermita: una cova i un santuari a un lloc enlairat fan olor de culte atàvic.

A voltes, quan mire el cel estrellat, m'agradaria no reconèixer cap constel·lació, cap estrella. Però no puc evitar sempre enumerar el que veig: el Carro, i allà Arcturus; a prop l'Auriga i, més enllà, Orió, el cinturó del qual assenyala Sirius... D'alguna manera, trobe que la identificació d'estrelles i constel·lacions no és més que una manera d'evitar l'angoixa que genera el misteri de contemplar el cel estrellat.

Sent que, de manera semblant, a mesura que vaig ascendint muntanyes em passa el mateix amb la geografia: puge un cim i de seguida comence a anomenar i identificar. Però, al capdavall, què aporten els noms més enllà d'una situació? Sens dubte, remeten a una història, una etimologia, a unes vivències. Però totes elles, com les constel·lacions, es fonamenten en la més absoluta fantasia humana: els mites del cel són els sistemes de la terra. La memòria és interpretació, i la interpretació té moltes vegades molts més ingredients de la fantasia que no pas de la «realitat».

Amb les idees fem igual que davant de les estrelles i les muntanyes: agrupem, categoritzem, jutgem, jerarquitzem... En definitiva, sistematitzem: els connectors lògics i temporals ordenen el nostre pensament: causes i conseqüències, principis i derivacions, el bé i el mal. Ara bé, potser la relació entre molts elements dels sistemes de pensament que emprem per moure'ns en el món tenen la mateixa relació que entre elles tenen les estrelles d'una constel·lació: absolutament ninguna.

Kundera, a Los testamentos traicionados, defineix les conviccions com un pensament detingut, immobilitzat. Que ha parat de moure's i que, per tant, limita. Una convicció impedeix, en efecte, efectuar el joc que moltes vegades realitzem amb els astres: l'Ossa Major es converteix en un Carro, o en una cassoleta de llet; el Sagitari, en una Tetera; les pinces de l'Escorpí, en una Balança.

Les conviccions fins i tot impedeixen «pensar». Però, realment pensem?

Kundera remet a Nietzsche per fer que ens adonem que no podem pensar: en l'imperatiu lingüístic de buscar un subjecte a tota acció, ens enganyem quan diem «jo pense», perquè en realitat no sabem exactament com apareixen els pensaments en el nostre cap. Els pensaments arriben des de fora, com des de dalt i des d'avall, com una espècie peculiar de rajos i esdeveniments que trastoquen els sistemes mentals. Tenen, doncs, un caràcter daimònic: quan creiem haver abastat un ordre o veritat, un pensament ens el trastoca. Per ell som conscients que en realitat les paraules que donen forma als pensaments no poden arribar a la pretesa saviesa perquè sempre hi ha quelcom que roman ocult des del qual arriben aquests pensaments-fletxa. Presentar-los, doncs, com un fruit de la deducció i la dialèctica és, en molts casos, enganyós: de fet, si tot fos deduïble, ja fa temps que hauríem arribat a la «veritat» i no podríem continuar el procés de «desocultació» o «aletheia» (ἀλήθεια) dels grecs propi de la filosofia.

VII

Doncs això, que de vegades trobe a faltar aqueixa angoixa que genera el cel estrellat per inabastable; l'admiració que causa una geografia inexplorada; el caos que formen totes les idees que ordenem aleatòriament per dotar d'un sentit allò que potser en realitat no en té cap.

O almenys, no té el sentit que nosaltres li pretenem donar.