Foto: A. GAYTON
Bé, l'exposició tancava a les set, i a dos quarts de sis m'enfilí al metro en la parada d'Hostafrancs. Primera parada: As-panya! Es para el tren, s'obren les portes. Puja la gent. Les portes romanen obertes: silenci. El poc aire fresc que hi havia al vagó surt per les portes. Calor. Xafogor. Continua pujant gent. Més calor, xafogor, olors, nervis. Silenci. Cap informació. Passen 20 minuts i el vagó es converteix en un camió d'aquests amb què traslladen les gallines.
Però no, no som gallines els qui som a dintre, som persones i mereixem ser tractades com a tals. Només un minut abans de moure el tren a fora canvien els rètols anunciadors i apareix el missatge: tren aturat per motius tècnics. Passen uns segons després de l'avís i els motius tècnics, misteriosament, s'esvaeixen i el tren es torna a posar en marxa. Amb persones? Amb gallines? La calor que hi feia era difícilment suportable. Penso que si hi hagués estat alguna persona gran o malalta ho hagués passat realment malament.
És això el que ens mereixem pel nostre treball?
Un home trobà un ou d'àguila. Se l'emportà i el col·locà sota una gallina lloca. L'aguiló fou covat amb els pollets i va crèixer com ells. Piujlava i escatainava; picotejava la terra buscant cucs; batia les ales i volava uns metres en l'aire. Van passar els anys. Un dia l'àguila, ja vella, apercebé per damunt seu, en el cel, una au magnífica que planava majestuosament contra l'aire fort, movent a penes les seves ales daurades.
L'àguila vella, embadalida, preguntà: "Què és això?"
"És l'àguila, la reina de les aus", digué la veïna. "Ella pertany al cel. Nosaltres, a la terra: som gallines".
De manera que l'àguila visqué i morí gallina perquè es pensava que ho era.
TONY DE MELLO
(amb tot el respecte a les gallines...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada