Vols dir? ...
Així doncs, Édgar és... (silenci còmplice, somriure victoriós).
Sí, Édgar és... això.
Édgar "ho"és.
He vist les teues fotos al Facebook! Què boniques... ! I escolta, la bandera eixa...
Com és això...? Què és...? (somriure de "t'he pillao").
A veure. Molt orgullós està aquest país de tantes lleis progressistes. Tothom té el progressisme a la boca i és super tolerant i super liberal i respecta sempre les opcions dels altres. Però al mateix temps, la riseta i el tabú continuen sortint davant la diferència. Llavors, a què juguem? I ara que miro aquestes situacions, em fa ràbia de no haver-hi eixit al pas d'una manera totalment tallant i evidenciadora de la idiotesa i el rebuig.
La gent (genèric que ocupa familiars, amics, companys de feina, persones amb qui et trobes al dia a dia) encara tracta el fet que jo sigui gai com un tabú. Per què no acabar la frase? On és la naturalitat? Es continua esquivant la paraula: Édgar és MARICÓN. Òstia. MARICÓN! I què? Sí, sé que maricón és despectiu, però tinc dret a usar-la per evidenciar que "encara" és despectiu; dir gai, però, encara costa. Risetes, pronoms, rodejos, silencis. PPPfffff. Fins i tot qui vol mostrar que t'accepta no deixa d'actuar amb un cert paternalisme.
La diferència conviu amb tothom. Ser gai o lesbiana pot passar-li a un company o companya de feina, però també a un fill o a una filla, germà o germana, amistat, o fins i tot, a un pare o a una mare. Perquè la diferència és allò normal. Som rossos, morens, castanys, alts, baixos, pigatosos, pèl-roigs, tenim els peus plans, còncaus...I què? També som gais, negres, dones, lesbianes, nens, nenes, adolescents, joves, vells i velles... I si afegim els nostres trets culturals i ideològics, podem fer infinites combinacions amb agnòstics, ateus, cristians, catòlics, jueus, musulmans, comunistes, liberals, socialdemòcrates... blablablalba
L'estrany a aquestes hores són les actituds que trobem. Es deixa veure que allò masculí, allò referent als blancs, als catòlics i als europeus i gent "de bé" continua sent la norma. La resta és veu com una desviació, més o menys acceptada, però al cap i a la fi una desviació. Per això crec que a partir d'ara, quan detecte un rodeig hauré de ser clar. I perdoneu si us molesta que sigui explícit, però és que arriba un moment que em perdo d'allò més.
Sóc maricon. I què?
1 comentari:
doncs, si, encara estem en l'ús de la paraula "acceptar", quan no de "tolerar". Prou d'hipocresia: respectar, d'igual a igual i, si ets capaç, estimar. Si no, és el teu problema.
Publica un comentari a l'entrada