Prejudicis, decisions, equivocacions.

Aniria a Iowa només per veure aquesta obra. Què és? De qui és? Mural, de J. Pollock. Les sensacions que transmeten les seves obres sempre em resulten estranyes, inquietants, al·lucinants. No sabria explicar-les ben bé. I m'agradaria molt poder tenir aquesta obra en concret al davant.  Hi ha qui veuria un mamarratxo. És clar. Com mamarratxos podrien resultar-me les obres de molts altres pintors que no m'arriben o no em criden l'atenció. És qüestió de sensibilitats. Però l'actitud és important: sóc conscient que quan alguna cosa no m'agrada, més que treure-li tot mèrit, millor saber que la meua sensibilitat és limitada, com el meu bagatge, i que és una cosa que va treballant-se a partir de les experiències. Fa 10 anys possiblement aquest quadre no m'hagués dit res.

I és que ja des de l'escola hi ha una jerarquia de coneixements: les mates i les ciències estan per damunt de les socials i les llengües. Per sota queden els ensenyaments artístics. Tot es mesura per la seva utilitat. Tot està impregnat d'un cert positivisme ranci, que dificulta a molts nens aprofundir en les sensibilitats o les intel·ligències que se li donen millor. Qui veu un mamarratxo en aquesta obra cabdal del segle XX no ha desenvolupat gens la seva sensibilitat artística, no ha sentit parlar de l'abstracció ni de la figuració, de l'expressivitat de les línies i dels colors, ni del moment històric en què està feta l'obra, ni com pretén involucrar-se en els temps que l'ha produït. En el fons, ningú en té la culpa: tothom som fruït d'un sistema educatiu que jerarquitza els coneixements. No saber interpretar una obra com aquesta, o no sentir-se atret per ella, en el fons no es considera cap mancança. Per això, no es desenvolupa gens ni mica aquesta capacitat ni es té cap interès en fer-ho. 

Aquesta jerarquització dels coneixements més tard continua amb els estudis superiors, i es tradueix en una sèrie de prejudicis sobre certes carreres i oficis. El blanc predilecte sol ser la meva professió. Aquest prejudici és secular, com molt bé assenyala Adorno a la seva conferència Tabúes sobre la profesión de enseñar, i té unes raons sociològiques i antropològiques que vénen de llarg. Ser mestre és una cosa fàcil, els seus estudis són de rissa i és vist com un ofici fàcil i ben assequible. És clar, per al mestre no és imprescindible tenir molts coneixements, d'aquells que són tant i més valorats per la societat. Més aviat, el que compta en un mestre és el seu tarannà i la seva actitud envers les coses. Els professors no es veuen tan afectats per aquests prejudicis, en la mida en què tinguen en el seu currículum uns estudis ben definits i valorats com a "superiors": on va a parar el professor de música o de plàstica, davant al professor de mates o de física?

Avui m'han intentat convèncer que aquest prejudici és cosa certa, i que si em molesta, que comence aviat a estudiar "una altra cosa". Amb aquesta invitació es delata de seguida el prejudici. I és que u no estudia per un estatus, sinó (sempre ho he cregut així) per una vocació determinada. No em paro a discutir les raons que van portar a aquesta persona a estudiar Dret, però sí que defensaré les meves. Vaig tenir la oportunitat de triar el que vaig voler, però d'allò que més m'agradava em veia abocat (qüestions del món laboral) a la docència. I com que havia treballat amb nens i amb adolescents, sabia què preferia aquests primers: no sols els hi pots ensenyar, sinó que també en pots aprendre molt. Qui ha treballat amb nens sap a què em referesc: la capacitat de sorpresa, de ser captivats, etc. la manera en què expressen els seus sentiments, les seves pors... i moltes altres coses que em van fer triar la professió de mestre. I no m'arrepentesc en absolut: ara tinc una professió de la qual estic satisfet i que m'agrada. Com tot, té les seves vessants negatives. Però les experiències viscudes dins d'una aula són tan enriquidores que només les canviaré en quan no pugui donar tot el que s'ha de donar per captivar la clientela i ajudar-los a viure la seua vida i entendre el món que els ha tocat viure.

Per tant, no em fa falta estudiar altra carrera, que diguin o pensin el que vulguin. Ni tampoc deixaré d'interessar-me per altres temes, com per exemple, desenvolupar la meva capacitat de sorpresa, la meua curiositat, o interessar-me per la història o per les llengües, per les quals vaig estar a punt de decantar-me professionalment. El pitjor de tot és que qui avui m'ha parlat des del prejudici, sense ser-ne conscient, no sé si alguna vegada aconseguirà el que jo he aconseguit. Sempre podrà omplir-se la boca amb els seus estudis de dret, però no sé jo amb què està omplint la seva vida. D'entrada, sé que exercir la seva professió no li ha agradat gens ni mica.

És el que passa quan les nostres decisions es veuen influenciades no pel nostre cor, sinó pels nostres prejudicis. Pel que a mi respecta, continuaré descobrint el món amb una curiositat viva, que és justament allò que ha de transmetre un mestre, en lloc de perdre el meu temps queixant-me, comparant-me o infravalorant la feina dels altres. I demà, igual que he descobert l'univers de Pollock passejant-me pels museus, llegint sobre ell i passant llargues estones davant de les seves obres, tal vegada puga descobrir alguna de les milers de coses que hi ha aquí fora esperant-me.