Ser o tenir

http://www.labutaca.net/films/20/serytener.htm

Hi ha qüestions que semblen estar ben clares: ho som, o no ho som; en tenim, o no en tenim. Som bons, dolents, envejosos, curiosos, capaços, emprenedors... o no. Tenim diners, propietats, accions en borsa... o no. Però també podem capgirar les coses: tenim bondat, odi, enveja, capacitat, empremta... Som rics, propietaris, accionistes... No és, si més no, el mateix?

En determinats casos, potser sí. Ser capaç de fer alguna cosa, i tenir-ne la capacitat pot voler dir el mateix. O ser curiós i tenir curiositat. O ser propietari i tenir en propietat. Però hi ha aspectes de la vida en què el matís és important. No és el mateix ser mestre que tenir una diplomatura en magisteri. No és el mateix ser metge, que tenir els estudis de medicina. O ser advocat, i tenir els estudis de dret. Al marge de si exercim o no, cosa que pot ser degut a circumstàncies de mil tipus, el matís que ens fa decantar-nos cap al ser o el tenir té a veure en molts altres condicionants. 

Enriquiment personal o status social? Servir a la resta o alimentar l'ego? Vocació o remuneració? Decisió personal o pressions d'altri? Inèrcia o meditació? La resposta a aquests interrogants ens decanten, necessàriament, cap al tenir o cap al ser. En alguns oficis tal vegada sigui difícil discernir-ne, però no en aquells en què tractem directament amb les persones. Tothom ens hem trobat amb autèntics metges i amb gent que té els estudis de medicina: el tracte, l'interès, la mirada... delaten aquestes actituds. Tothom hem tingut mestres, o bé mers funcionaris que seguien un llibre de text.

Aquesta reflexió no sé on pretén desembocar, però la meua experiència em diu que cal valorar cada persona pel que és, no pel que té. El qui té es pensa que ja ha arribat a la meta: para de créixer, de preguntar, de buscar, d'indagar, de servir. Qui és, en canvi, continua creixent, pretén anar més enllà, perquè està viu. Per al qui té, hi ha dos tipus de persones: els qui (com ell) tenen, i els qui no. Jerarquitza, menysprea, acusa, pretén estar sempre damunt i atorgar-se els mèrits. Per al qui és en tothom sap trobar allò positiu, sempre té alguna cosa  a oferir-li.

Avui en dia la malaltia de la titolitis està en fase de curació, en tan que tenir-ne un no assegura res. Això potser tingui una part positiva: només estudiaran certs oficis aquells que realment estiguin interessats en exercir-los, i no per guanyar cert "status" o privilegi per jutjar o tractar a la resta. Que hi ha qui tenint un títol, es pensa que té el poder del Duc d'Alba en els temps dels Àustries. Pel que a mi respecta, ni Ausiàs March tenia el títol de filologia, ni Cristòfol Colom tenia la llicenciatura de geografia, i tant un com l'altre, amb la seva iniciativa, ens van oferir un gran llegat.

No obstant hem de patir un dels darrers símptomes d'aquesta malaltia social: les rabietes d'aquells que pensant-se que tenint un títol anaven a ser Déu sap qui, ara només els serveix de paper higiènic (per torcar-se el cul, vull dir, parlant malament i de pressa). L'actitud de certes persones envers a aquells qui els envolten només em du als llavis una paraula: frustració.

Una llàstima.