Quan arribo, no hi ha ningú. Sec a la terrassa i demano un cafè. Mentre espero que me'l portin, arriba un guitarrista, d'aquests que solen fer publicitat dels concerts de guitarra espanyola (pensats per a turistes, és clar). Comença a tocar i la música omple l'espai de la plaça. Impregna l'ambient i li dóna un caire màgic. Passa una veïna que abraça un paquet: alguna cosa valuosa? Qui sap. Surt una dona de les dependències de Sant Felip Neri a fer una ullada a la gent que hi som. I de cop i volta, comencen a arribar grups de turistes. Vénen amb bicicleta, formant núvols que emplenen la plaça i la fan seva. Silenciosos, això sí (no ho esperava). I és que la plaça s'imposa imponent a tot aquell qui se la troba, amb els seus arbres gegantins i les seves parets de carreus mutilats per les bombes. Un grup d'anglesos, el guia del qual fa esment a l'episodi del bombardeig on moriren desenes de nens i nenes, els cossos dels quals van ser guardats per la mateixa plaça qui sap durant quantes hores. Un grup d'alemanys. I aquells altres, neerlandesos? Entra una parella per l'arc que dóna entrada des de la catedral. Ho miren tot amb curiositat, avancen cap a la portada de pedra de Sant Felip, posen les mans dintre dels forats dels carreus, comenten impressions i marxen contents.
Des que vaig descobrir aquest indret, m'agrada de tant en tant fer el ritual de seure a la terrassa de l'hotel i fer-me un cafè mentre contemplo la plaça i llegeixo qualsevol cosa que tinga entre mans. Observar la gent i viure el lloc. Avui, els comentaris dels guies m'han dut al 1938, on les circumstàncies van convertir la plaça de Sant Felip Neri en el lloc més sinistre de Barcelona. Però i abans d'això? Com i qui feia ús de l'espai?
Imaginar és fàcil i gratificant. Observar també és interessant: t'emportes un grapat d'impressions que a poc a poc paeixen una idea del que és la ciutat. Una ciutat de places i de gent al carrer. De tant en tant m'agrada de passejar-m'hi, amb qualsevol excusa, per les meves places preferides. Sant Felip Neri, del Diamant, del Sol, d'Osca, Sant Pere o del Pedró. La gent pren impuls agrupada en aquests espais, la ciutat hi batega. La Rambla, en canvi, em resulta molesta: un lloc, per a mi, de pas. Les raons són evidents. Puc comparar-la amb altres rambles que he visitat, a Sabadell, o a Tarragona: evidentment, aquesta de Barcelona no és un espai per al passeig i la tranquil·litat. Trànsit, venedors ambulants, grups de turistes sorollosos i borratxos, lladres de tota mena, aglomeracions, les estàtues humanes (com qualificar-les...?), els xiringuitos...
I l'observador se n'adona que pot ser no tot és el que sembla. Tornant als turistes, aquests solen ser el blanc fàcil de totes les crítiques: són tots un cúmul de ganduls, borratxos i promiscus que han vingut a fer de les seves a Barcelona. Però percep que no tots han vingut a pixar-se a la Rambla. Només ens hi fixem quan molesten. Però en veure les cares d'avui, observant l'entorn de Sant Felip Neri amb interès, atenció i sorpresa, crec que he vist una altra part que fins al moment m'havia passat desapercebuda. El turisme té moltes cares i moltes motivacions.
Els espais i com els ocupem ens parlen de què, com i cap a on camina la ciutat. El turisme té una cara molesta, però crec que cal defensar-lo, per enriquidor. Caldria, però, una gestió responsable, perquè la gestió que se'n fa és, al meu parer, la responsable d'aquesta cara molesta que sol eclipsar totes les altres i crea una actitud "antiturística". El dia que la Rambla torne a ser un espai per al passeig a qualsevol hora del dia crec que haurem aconseguit una fita important, ja que l'efemèride serà un indicador clar de quin tipus de ciutat volem viure. Tirar les culpes de tot als turistes és una cosa ben fàcil. Si a la Rambla avui tenim el que tenim, és perquè a algú li ha interessat i així ho ha promogut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada