La visita al Palau Ducal de Gandia va començar amb una pregunta d'una turista: los Borja que pone aquí son los mismos que los Borgia de Italia? El guia va dir que por supuesto, pero que se cambiaron el apellido al italiano cuando llegaron allí -com si fos d'allò tan normal canviar-se el cognom quan u viatja pel món-. Tant un com l'altre pronunciaven Borja o Borgia com sonaría en castellà, amb una jota ben estrident. Vaig posar-me pel mig, sense evitar-ho. Amb un modest "crec", vaig insistir que es canviaren la grafia del cognom per tal que els italians el pronunciaren com era en català: Borja. El problema es que en castellano se pronuncia así, Borja - va afegir el guia per tancar la conversa i passar, tot seguit, a una breu introducció sobre la història familiar.
Sí, és un problema. Però el problema no és el castellà, com creia el noi, sinó l'actitud de respecte entre llengües. Resulta que els Borja van modificar la grafia del seu cognom per continuar sent els Borja (pronunciat en català), i ara es podia dir impunement Borja (amb una jota castellana) porque en castellano era así. Bé, pensem una mica: com es pronuncia en castellà Rousseau, Shakespeare, Machiavelo, Händel, Bach o Robespierre, per posar només uns quants exemples? Oi que hom quedaria com a paleto total pronunciant-los en castellà tal com s'escriuen? És clar. Però qualsevol nom català -Borja, Carbonell, Antich o March- es pot trepitjar sense problemes, impunement. Borja (amb jota castellana), Carbonel, Antitx o Martx. I santaspasquas. Oi que és estrany? La consideració social d'una i altra llengua que hi ha darrere d'aquest fet és evident.
Però en el cas del nostre poeta més important, Ausiàs March, passa una cosa una mica més greu. Puc entendre que un castellanoparlant que no conega que en català la ch final medieval es pronuncia /k/ es confonga i pronuncie una ch castellana... però quants valencians s'hi refereixen a ell com Ausiàs Martx? Moltíssims! I això sí que és trist. En parlar del músic, però, no pronuncien "Batx"... Tot això demostra un desconeixement molt gran de la pròpia llengua i de la pròpia cultura.
I és que tot es veu i es mesura des del castellà. El valencià és cada cop més un calc mal fet de la llengua dominant, si és que encara és alguna cosa. Qualsevol intent de normalització lingüística es posarà en entredit, perquè serà un entrebanc d'aquesta dissolució de la llengua, com si un terròs de sucre es tractés, en el cafè castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada