Vincles

Per què celebrem la festa de la Mercè? La resposta dels alumnes era lògica, tot i que surrealista: era l'aniversari de la mestra de religió, la Mercè. Segurament, en la seua fantasia, la Mercè passava desfilant per la Rambla dalt d'una carrossa, o què sé jo, repartint caramels i flors a tothom. 

D'algú va sorgir, però, la idea de la patrona de Barcelona. "La Mercè és una patrona que protegeix la ciutat", va dir l'espavilat de torn, que ho havia sentit a algun mestre. Però en aquest temps laic, en què aquestes històries de maresdedéu i de cristos en la creu ja no li la mou a ningú, per què continuem celebrant la Mercè? Què hi contestaríeu, vosaltres?

Un nen apuntava que "no aniria a cap acte, perquè no era la seva religió". Déu meu! Religió? Em va deixar amb cara de pòker, però... en realitat, quants adults, amb l'excusa de la religió, ja no celebra cap festa? La resposta que van donar els nens en primer lloc fa riure, però en realitat és del tot lògica: de fet, era l'única possible, si tenim en compte que vivim total ment desvinculats del cicle de la natura. Aquesta darrera resposta deixa entreveure els prejudicis i la ignorància generalitzats en la nostra societat envers els nostres propis rituals.

I és que les festes del calendari contenien els rituals que ens apropen a aquest cicle de la natura, dintre del qual les persones sempre s'han sentit immerses... fins avui. En realitat ho estem, malgrat no ser-ne conscients. Anar a comprar pa i arròs, carn i peix, és avui la cosa més fàcil del món (i barata). No depèn de res. Invisible queda el treball de milers de persones, el procés lent de la natura que produeix l'aliment, i silenciats els perills amb què la pròpia natura amenaça aquest procés. Si fa cent anys una mala collita podia significar tot un any de carestia, avui ni ens assabentem si la hi ha. Som uns privilegiats, però, perquè sequeres perllongades, inundacions fins ara mai conegudes (causades totes elles pel canvi climàtic), sumades a l'especulació sobre el menjar, encara porten la fam a milions i milions de persones arreu del planeta.

Tornant als rituals, el fet que en la nostra cultura hagin pres simbologia cristiana és una excusa perfecta per defugir-los. En la Mare de Déu jo no hi crec, el Nadal és catòlic, Sant Joan era un sant i Sant Josep un altre. Amb aquesta lògica, igual tindria celebrar la disbauxa i actes de la Mercè en juny (així no plouria, com avui!), en setembre que en octubre. El dinar de Nadal es podria celebrar a final de curs, i les falles es podrien cremar pel desembre, que fa més fred. Vivim desorientats i aliens als processos de la terra, i del ritme de la natura només percebem que en hivern hi ha menys llum, i que això ens entristeix.

Al meu poble també celebrem la Mare de Déu (de la Salut) en setembre. Quan era petit algú m'explicà que acabaven de collir l'arròs, i que era per això que les andes on passejaven la Verge en processó es decoraven amb espigues d'arròs, i no només amb flors, per donar-li les gràcies "a la Mare". Els cants a la Verge també estaven farcits de referències als horts, on la Mare apareixia com hortolana. De fet, la relació de la festa amb la collita era clara encara al segle XIX. En haver estudiat els comptes dels festers d'aquell segle, te n'adonaves que en anys de carestia no hi havia diners: s'hi prescindia de molts elements de la festa. En anys d'abundància, però, la festa creixia i s'enriquia encara més. Calia donar les gràcies "a la Mare".

No fa falta pensar molt per adonar-se que en realitat la Mare de Déu representa la terra, i que el nen que hi porta, el fruit que aquesta ens hi dóna. Que a aquest simbolisme se li pot donar un caire espiritual, cristià, vèdic o animista, però és un simbolisme que fa patent en vincle que tenim amb la natura, a la qual devem la permanència de la vida. Igual com la Mare de Déu ens porta un fill salvador, la terra ens ha donat els seus fruits (arròs, blat, raïm) els quals ens permetran viure un any més, fins a la propera collita del cicle.

Perdut aquest vincle, on queda la Terra, la Natura i l'ecologia? Esdevenen meres anècdotes que estan de moda. La gent no acaba de ser conscient de la importància de preservar el seu medi, de respectar els seus ritmes,  i de com aquests influeixen en la seva vida. Hi vivim totalment desvinculats: tota prèdica sobre canvi climàtic, contaminació, abocaments o deixalles se'n va en orris. La gent no s'ho acaba de creure, perquè ja no viu ni se sent part de la natura.

I em pregunto si no seria convenient, en lloc de recórrer tant a les filosofies orientals que ara estan tant de moda, ens posàrem a recuperar i posar en valor tots aquests simbolismes propis que tenim tan denigrats, l'origen dels quals es perden en el temps, malgrat la seva forma actual. Potser seria una bona forma de començar a vincular-nos de nou amb el nostre planeta, sense pretendre de començar la casa per la teulada.

En altres paraules: consciència ecològica... i per què?