L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

1 de novembre del 2011

Campanes

Avui, nit de difunts. Confosa amb el halloween, ha perdut tot misteri i caràcter entranyable. Però no hem de deixar de fer pedagogia sobre aquesta nit tenebrosa, una de tantes en què les torres de campanes d'arreu del territori sonaven tota la nit, fet en què rau l'origen de la castanyada. Els campaners, per suportar el fred i fer més lleuger l'esforç, menjaven aliments calòrics com castanyes torrades, panellets, moniatos i d'altres, que ens han quedat en aquest costum tardorenc.

Confesso que sento atracció per les torres de campanes, els seus registres i els missatges que transmetien. La lectura sobre la castanyada me'ls ha recordat, i m'ha fet venir al cap també un dels llibres que més m'ha fet conèixer València, i per tant, estimar-me-la: La ciutat de València, de Sanchis Guarner, que vaig llegir ja fa molts anys. Recorde que en ell s'anomenava un testimoni d'un visitant a la València setcentista, potser de la darreria del sis-cents, el qual descrivia la ciutat com un tortuós laberint ple de torres de campanes, que l'omplien de desenes de sons i missatges cada hora, esdevenint-hi un autèntic caos sonor. Guarner defenia que no hi havia tal caos: la gent coneixia cada campanar, cada campana i els seus missatges, des del Micalet fins al campanar insignificant de qualsevol convent.



Fins i tot, es podia dir que aquesta fesomia era el tret més característic de la ciutat, que amb el pas del temps, s'ha anat diluint fins a gairebé desaparèixer. Desenes de campanars han estat enderrocats; d'altres, han perdut les seves campanes. Però per sort, no totes, i part de les perdudes s'han tornat a fondre. No sé on vaig llegir que durant la guerra civil, el Borrego de Sant Joan del Mercat es va salvar de ser llençada al carrer i fosa degut a què era força estimada pel veïnat: alguns bronzes han sobreviscut fins i tot al fanatisme!

Sé que no sóc parcial, i que tal vegada sigui un somiatruites i un desfasat, però crec que aquest llenguatge sonor que forma part de la nostra cultura no s'hauria de perdre. Des de fa uns anys, sortosament, han revifat les colles de campaners amateurs que en algunes efemèrides fan sonar a mà les campanes d'algunes torres i pobles. Però en nits com aquesta, en què haurien d'acompanyar les ànimes en el seu viatge, romanen silencioses.

I amb aquest silenci s'apaga part de la màgia dels nostres pobles i ciutats. 

Toc de difunts solemne al Micalet