Em trobí les dues nenes assegudes al vagó del metro, silencioses, amb la mirada perduda. L'una d'uns set anys, l'altra d'uns cinc. La seva mare, més o menys de la meua edat, els hi donava l'esquena i enraonava amb una jove uns deu anys menor que ella. Ambdues van parar la conversa per retocar el maquillatge i el pentinat. Parlaven de nois. Escoltava frases soltes com "tengo que demostrarle sumisión si quiero conseguirlo", o "si alguna vez me casara con él...". Podeu imaginar el nivell de la conversa i el grau d'estupidesa que la impregnava.
Però això no va ser, per a mi, el més greu. Durant tot el trajecte cap de les dues dones no van adreçar-se a les nenes. I no va ser curt: des d'Arc de Triomf fins a Torrassa. Les nenes van continuar amb la mirada perduda, completament silencioses, sense adreçar-se la mirada entre elles ni a ningun altre passatger. Semblaven abatudes, resignades, perdudes. Suposo també que avorrides com una ostra.
Vaig pensar que en part això era bo per a elles, perquè l'avorriment sol ser el despertador de la imaginació en en un infant. Però el silenci apàtic, aquella mirada, el fet que tampoc intercanviaren jocs o mirades entre elles, em va fer intuir que dintre d'aquells cabets tampoc no hi havia suficient benzina per fer-la enlairar. Aquest silenci i menyspreu que la mare els oferia devia ser més habitual del que seria desitjable. I sense experiències, sense històries, contes... poc lluny podien anar aquestes nenes pel regne de la fantasia.
Llavors em va costar reprimir el desig de dir-li a la joveneta que per favor, si aconseguia follar-se al tio que pretenia, utilitzara un preservatiu. Que tenir fills per tractar-los d'aquella manera com mostrava la seva... amiga? tieta? germana? era bastant inhumà.
Però segurament el condó el descartaria, per pecaminós. Ja se sap el tipus de "religiositat" que es ven avui. I els fills, bah! Una càrrega més en aquest paper de dona-submisa-busca-home-que-la-prenyi.
Patètic i trist. Però molt habitual, desgraciadament. Quants infants hi avui buits com aquestes nenes? Crec que és de Martí Domínguez allò de "xiquets, infants, al·lots, sòcols i capitells de les pàtries". Quin futur volem bastir si estem carregant-nos la infància?
És un tema que crec que és més greu del que sembla, i potser és una de les causes dels problemes de l'educació. Està molt de moda parlar del primer any de vida: com ha de ser el part, si alletar o no els nadons, com estimular-los... Aquesta extensa bibliografia salta, de sobte, als problemes de l'adolescència: violència, drogues, fracàs escolar... Entremig s'ha quedat l'etapa de l'educació primària, en què generalment sembla que els nens creixin sols sotmesos com estan a tot tipus d'estímuls, la major part molt discutibles. Potser ha començat l'hora de veure què passa durant aquells anys, i començar a mirar pels infants. Ens evitaríem aquest munt de problemes que apareixen, "de sobte", quan el nen esdevé adolescent i segurament seria una bona manera de llaurar un bon futur per tothom.
Aquests dies s'ha sentit dir que ha nascut l'infant que arrodoneix la xifra dels 7.000 milions d'habitants a la Terra. Parem aquesta barbaritat. Caldria, en lloc de tenir tants fills, aprendre a acollir una mica millor els que ja hi són entre nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada