L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

2 de maig del 2013

Contrasts

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.


Dels verds, als blaus; de les altures, al mar; de la natura en estat salvatge, a l'ordre d'un dels millors jardins noucentistes. Aprofitant que era festa i feia bo, ahir visquí un dia ple de contrasts. Fa poc comentava al blog la gran quantitat d'ecosistemes i paisatges diferents que m'anava trobant pel Rosselló a pocs quilòmetres de distància. Crec que és una afirmació que podem aplicar a qualsevol comarca del país. 

En un primer moment, pensava visitar la Selva marítima (Tossa, Lloret i Blanes), però un amic que marxava cap a la Mola em va donar la idea de rescatar els cims pendents, i vaig decidir de matinar una mica més i ascendir al Turó de l'Home abans d'anar cap a la platja. Recorde que va ser un dels primers pics catalans que vaig contemplar, en aquella primera excursió que vaig fer amb alumnes poc després d'arribar a Barcelona. Llavors el parc s'estava cobrint de rojos, marrons i taronges de la tardor. Fa poc el veia des de Montsoriu: tot cobert de neu!

Cim des de l'avetosa 
Primer terme: avetosa; endarrere: fageda gran
Turó de l'Home, punt geodèsic: 1706 m
Al fons: Mola de Sant Llorenç de Munt i Montserrat
Serralada Litoral i Vallés Oriental. Sota els nuvols baixos,
a l'horitzó, Montjuïc i Tibidabo.

Serralada Transversal i Pirineus. El Canigó al fons.



Es pot ben dir que aquesta muntanya és el mirador de Catalunya: s'hi visuraven des dels Pirineus a Montserrat, i muntanyes encara més meridionals. Des de Montjuïc i Tibidabo fins al Canigó. Però les vistes no eren l'única recompensa. Pujant al Turó des de Santa Fe es travessa la Fageda Gran, un dels boscos amb més encant que he vist, ara en primavera ple de verds fluorescents i de torrents provinents del desgel de la muntanya. A mida que es anava ascendint, la primavera anava perdent força, i la fageda anava diluint-se per transformar-se en una avetosa, la més meridional d'Europa. El Montseny és espectacular! Si mai us atreviu amb l'ascens, aquí teniu una pàgina on s'explica molt bé com arribar-hi. 


Fageda Gran





Fageda i avetosa des del cim

Preguntes fredament com estimo la vida,
quan no vols escoltar el que diria un crit.





Poc després d'haver arribat al cim, estava davant d'aquests esculls de la platja de la Mar Menuda de Tossa. Dels verds als blaus. Tothom m'havia parlat bé de Tossa, i no l'erraven. És un poblet de mar molt especial, turístic però sense barbaritats urbanístiques i, ara en maig, sense massa aglomeracions. El que més m'ha agradat de Tossa és la Minerva que presideix la badia, obra de l'escultor Frederic Marès. El far, la Vila Vella emmurallada, l'hospital de Sant Miquel o els carrerons del poble oferixen, a més, molts racons dignes de vore. Al centre del recinte emmurallat hi ha el museu de Tossa, del qual destacaria les troballes arqueològiques de la vila romana que hi ha a la població.

Minerva, de Frederic Marès

Capella de carrer, una de tantes. S. XVIII
Llinda del s. XVIII, barri antic

Apartaments Búnquer, de Hausmann
Cap de Tossa des dels esculls de la badia.


Barri extramurs, amb l'església de Sant Vicent de la Roda
Cases de la Vila Vella de Tossa
Casalot Torrellas, historicisme
Hospital de Sant Miquel, detall de la façana


Restes arqueològiques de
la vila romana dels Ametllers
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.

Si tothom parla sempre bé de Tossa, no fa el mateix de Lloret: a qui he sentit parlar-ne, no l'ha deixat en bon lloc. L'he travessat dues vegades en cotxe, i la sensació que he tingut ha estat d'estar en una altra aberració urbanística com Benidorm o Cullera, pot ser no tan exagerada. Calor, cotxes per tot arreu, gentada... El centre no l'he trepitjat, però he fet parada als afores, on són els dos llocs que paga la pena visitar de la ciutat: el cementeri i els jardins de Santa Clotilde.

Hipogeu Durall i Carreras, de Bonaventura Conill
Artigas i Albertí: panteó Cabañas.


Bonaventura Conill: hipogeu Durall i Surís;
al fons, panteó Serrahima, de Ramon M. Ruidor
Panteo-capella Costa-Macià,
de Puig i Cadafalch (interior i extereior, avall)

Antoni Gallissà: panteó Casanovas i Terrats

El cementeri té una part monumental d'estil modernista amb alguns hipogeus i panteons dignes de visitar. Inquietants, bells, trists, plens d'esperança... Potser li manque una mica de vegetació a l'espai, però realment paga la pena la visita. Per damunt de tots destacaria el panteó Cabañas amb els seus quatre àngels orants, obra de Vicenç Artigas i Albertí, així com el panteó Costa-Macià del mateix Puig i Cadafalch, un dels arquitectes més representatius del Modernisme.










I del Modernisme, al Noucentisme: els jardins de Santa Clotilde, un dels llocs més bells que he visitat mai. Potser fóra el mar, o el cansament, o el capvespre... però s'hi estava tan bé allà! Els jardins s'escampen per un penya-segat vora el mar, i s'estructuren seguint el model del Renaixement italià, en terrasses i escalinates al voltant d'una plaça central. Foren dissenyats per Rubió i Tudulí, i són hui un dels exponents més importants del Noucentisme arquitectònic a Catalunya. Hi ha tots els detalls amb què tot jardí ha de comptar: l'estany, les fonts, la pèrgola, els miradors, escultures d'inspiració neoclàssica... i tot rodejat d'una exuberant vegetació autòctona excel·lentment cuidada. 

Era l'hora del cap-vespre, i les ombres projectades pel sol, ja baix a l'horitzó, començaven a envair els jardins. M'he permès la llicència de descarregar-me aquestes altres fotos d'Internet, fetes de matí, quan la llum del sol incideix directament sobre les terrasses i escalinates des del mar. És espectacular!








El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

No només el sol i la natura han esguitat el meu caminar per la Selva i el Vallès. Continue descobrint Espriu. Ahir va ser el moment per El caminant i el mur, i les Cançons de la roda del temps...

Això va estar el meu dia!