L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

27 d’abril del 2014

Horta

Joan Francesc Mira, al seu relat autobiogràfic El tramvia groc, descriu l'Horta de València com una de les mostres més singulars i perfectes de la cultura, de cultura agrària, que ha produït la història de les societats humanes. Un paisatge meravellós, que mostra l'afany de les persones per modelar la natura, una natura que segles abans prenia la forma d'aiguamolls insalubres, que amb segles de feina ben feta ha donat fruit any rere any gràcies al treball minuciós i constant dels llauradors.

Però sembla que el paisatge de l'Horta se'ns esmuny de la vista. Joan F. Mira constata a la seua novel·la com les hortes de la Torre, on va nàixer, han estat convertides en un paisatge lleig d'asfalt, naus industrials i ferralla amuntegada. Ara, també, de torres de formigó d'un gust estètic més que discutible. També les hortes que quedaven al sud de la ciutat, i que fa uns quants anys encara podia contemplar en el meu trajecte diari en tren cap a la universitat, han estat destrossades per les màquines que han preparat el terreny a l'arribada del tren d'alta velocitat. Només algun hortet exquisidament treballat guaita entre el nou paisatge de lletjor i destrucció, a l'espera que el constructor de torn el convertisca en allò que mal anomenen "progrés". 

Aquest anava a ser també el futur de l'horta de la partida de Vera, un triangle de camps situat al nord de la ciutat, darrere de la Universitat Politècnica, que es troba entre la línia de platja, colonitzada per les torres de pisos horroroses, l'autovia V-21 que surt cap al nord i l'avinguda de Tarongers. Aquest xicotet tresor paisatgístic anava a ser convertit en un nou centre comercial, a l'estil del MN4 o Bonaire, rodejat per carrers amb naus industrials i franquícies de menjar ràpid. Per sort, el projecte es va veure avortat per la crisi: malgrat tot, el futur d'aquest trosset d'horta resta incert, i la lletjor trau el cap per tot arreu.

Tot i així, entre fils d'electricitat, torres de pisos, carreteres i munts d'escombraries que no fan més que evidenciar com de poc valorat tenim aquest paisatge, apareixen les formes perfectes, antigues i precioses de l'horta. Aquestes vacances de Pasqua, en tornar a Barcelona, aprofití per fer parada i passejar-hi. I de la passejada em va quedar un gust agredolç: content de poder-ne gaudir, però amb el dubte de què seria en un futur de tot això. Voleu dir que sabem exactament el que estem destruint? No és aquesta crisi un bon moment per parar una miqueta i definir què entenem per progrés?







Arribant a l'ermita de Vera

Ermita de Vera


Sèquia de Vera

Sèquia del Palmar



Anys enrere, al fons s'haguera vist el mar. Ara,
blocs de pisos de la platja de la Patacona