Montardo

Fa un any vaig observar el desgel, bastant avançat, al Canigó. I enguany l'experiència s'ha repetit, però al Montardo, el cim més conegut de la Val d'Aran. 

El desgel: fi de l'hivern i inici de la primavera i dels dies més llargs que la nit. L'hivern es dessagna ja per tot arreu en forma de rieres, torrents i rierols que apareixen improvisadament per tot arreu de les valls pirinenques, com aquesta del Valarties que cal travessar per pujar fins a la Restanca. Però la veritat és que, malgrat la sagnia, no es dóna per vençut: en efecte, ens ho posà ben difícil. Tinguérem un diumenge de rufaga: una nevada com jo mai n'havia vist. A això em calgué sumar uns quants impediments físics que van convertir l'ascensió al Montardo en una de les que més m'ha costat de fer.

Malgrat que el vent i la neu no ens impedí de guanyar el cim, l'hivern es venjà de la nostra perseverança amagant-nos les vistes espectaculars que es contemplen des del Montardo. Caldrà esperar a una altra ocasió, però tot i haver fet cim enmig d'un mar de boira, el fet d'haver arribat produïx sempre un estrany sentiment de felicitat difícil d'explicar. I més amb el que m'havia costat!

Aquesta temporada hivernal d'ascensions als cims del Pirineu toca ja la seua fi. Només queda un últim repte: fer l'Aneto pel pas de Mahoma... Serà d'ací dues setmanes. De moment, m'he proposat arribar al peu del pont de pedra, i després ja es veurà. Si el creue, hauré aconseguit en pocs mesos vèncer moltes de les meues pors.

Montardo des d'Arties

Arties, des d'on ix el camí cap a la vall del Valarties
i la Restanca

Mahls de Rius

Desgel

La capa de gel de l'embassament de la Restanca es clavilla.

L'impressionant torrent que baixa de l'Estanh de Mar
aboca les aigües del desgel a la Restanca

Durant moltes hores, la meua vista: companys que es perdien entre
la boira, el vent i la neu...

Cim fet!

Tornant al refugi de la Restanca. A sota, el torrent ha anat desfent
la placa de gel de l'embassament.