aNDRòMiNa: Espadà

La serra d'Espadà és, en primer lloc, un gran paradís natural: la joieta botànica del territori valencià. Boscos de pinastre, roures, freixes, aurons... i, sobretot, grans extensions de sureres, fan que passejar per les seues muntanyes siga una grata experiència. Als voltants dels pobles també són notables els camps d'oliveres i ametlers, ben cuidats i esguitats de figueres i garroferes monumentals. L'orientació de la serra, paral·lela al mar, fa que els seus vessants de ponent siguen força humits: l'abundància de l'aigua ha ajudat a mantenir viva l'activitat agrària, al mateix temps que ha propiciat la conservació d'un important patrimoni relacionat amb el regadiu: sèquies, basses, molins, aqüeductes i ponts.

Però Espadà també ha estat escenari d'episodis històrics que no hauríem d'oblidar. Així, fou el darrer indret europeu on es produí una guerra de religió entre cristians i musulmans. En efecte, s'hi van refugiar gran quantitat de musulmans que es negaven a batejar-se i abandonar els seus costums i les seues lleis. Fou l'any 1526. Ràpidament acudí l'exèrcit, dirigit pel duc de Sogorb, per fer front als revoltats. En poc temps foren vençuts i obligats a canviar les seues creences. Si no foren massacrats fou, segurament, perquè encara eren una peça clau en l'economia del Regne -una mà d'obra important als senyorius dels nobles més poderosos-. Segles més tard, la guerra tornà a la serra: els seus llocs més alts i estratègics, carenes i talaies, estan esguitats per trinxeres i nius de metralla de la Guerra Civil. L'any 1938 el front traçava una línia que creuava la serra perpendicularment. Les construccions dels soldats de la República es poden trobar arreu, així com els amagatalls de l'exèrcit franquista, que a poc a poc anà fent-se amb el paratge.

Per tot això, cal conèixer Espadà: és una experiència enriquidora des de qualsevol punt de vista. Fiu una ruta llarga, però preciosa. Vaig pujar per la Vall d'Almonesir des de Sogorb, fins arribar a Algímia. És curiós el nom d'aquesta vall: Almonacid, en català Almonesir, ve de l'àrab Al Monestir: és una paraula que els musulmans valencians van prendre dels catalans que ja tenien pràcticament de veïns. En efecte, la vall està coronada i dominada per una fortalesa-monestir, a l'estil dels templers, que va estar ocupada pels murabitins, monjos guerrers musulmans que tenien, en aquest costat de la frontera, la mateixa funció que en terres cristianes tenien els templers. A la fortalesa ascendí des de la població de la Vall al final del dia: des d'allà es dominen els pobles i els cims més alts d'Espadà, entre ells el Ràpita. El seu nom també fa referència a un lloc d'oració i de vigilància musulmà.

Algímia d'Almonesir

Raconet del poble

Decoració i esgrafiats de l'església parroquial, dedicada a Sant Joan

És aconsellable fer un xicotet tomb pels carrers d'Algímia. El mateix Pérez Castiel va intervenir en els treballs de construcció de l'església barroca de la població, que conserva part de la seua decoració original. Des d'Algímia, un camí que va esdevenint sender ens porta fins al Ràpita (1.106 m), el cim més alt de la serra d'Espadà: vistes al mar, Onda, l'Alt Millars, l'Alcalaten, la mola del Penyagolosa, Pina i la vall del Palància. També dels solcs de la mateixa serra d'Espadà: enfront apareix el Pic d'Espadà (1.099 m), que gairebé és bessó del Ràpita. Des d'aquest darrer cim ix un sender que mena fins a la carretera d'Algímia a l'Alcúdia de Veo, just al punt on hi ha la nevera de neu d'Espadà, encara ben conservada. Durant el trajecte, trobem nombroses trinxeres i les restes d'un castell. Des de la nevera, en poc més d'una hora, podem fer el cim Espadà, per després desfer els passos i tornar a Algímia per la carretera. Malgrat que puga no parèixer una tornada simpàtica (per l'asfalt), les formacions rocoses que hi ha als costats de la carretera, així com els elements patrimonials que es poden trobar, com l'aqüeducte i la bassa del molí, les restes del poblat d'Alfàndiga (diferents construccions enrunades, elements del patrimoni hidràulic i una torre de defensa), etc., fan interessant el trajecte.

LA BELLESA D'ESPADÀ