aNDRòMiNa: El poder de la paraula

Entre tot allò que ha esdevingut en els vint segles d'ocupació humana del turó on s'alça al basílica dels Sants Just i Pastor (mil cinc-cents anys dels quals, de culte cristià ininterromput), sens dubte allò que més crida l'atenció són els privilegis de l'altar de Sant Fèlix. Aquests privilegis, concedits per Lluís el Pietós a principis del segle IXè, són tres:

El privilegi de batalla jurada: era davant de l'altar que els cavallers que volien batre's en duel havien de jurar que no utilitzarien cap talismà, ni cap sortilegi ni cap tipus d'arts màgiques per vèncer el seu contrincant.
El privilegi del jurament dels jueus: els jueus podien jurar, en cas de litigi, davant d'aquest altar. Sols així el seu testimoni podia ser verídic.
El privilegi del testament sacramental. Aquest és el més interessant de tots.

Capella de Sant Fèlix: retaule.

El retaule de Sant Fèlix és obra del pintor Pere Nunyes

En efecte, l'existència d'aquest privilegi ens sorprèn, i el fet que ens sorprenga fa evident el canvi de valors que ha esdevingut en els darrers segles al sí de la nostra societat. Segons aquest privilegi, si un ciutadà barceloní estava lluny de ciutat i emmalaltia o es posava en risc de mort sense haver escrit el seu testament davant de notari, podia comunicar de paraula el seu testament a dos testimonis, els quals, en arribar a Barcelona, havien de comunicar-lo al rector i notari de Sant Just abans de sis mesos davant d'aquest altar. El testament cobrava així plena vigència.

Hui ho necessitem tot escrit. Ningú es refiaria d'un testimoni oral en un cas com aquest. El poder que tenia la paraula ha estat assaltat pel dubte. Ho veig clar: l'honor i la veritat són valors que estan, socialment, molt per sota del benefici i de la possessió de béns. Així doncs, quan algú donés testimoni d'una herència de la qual eixira beneficiat, tothom pensaria que menteix per enriquir-se. Segurament perquè nosaltres mateixos estaríem temptats de fer-ho... O m'equivoque?

Curiosament, el darrer testament sagramental es va dictar davant de l'altar de Sant Fèlix l'any 1989. Va ser l'última estratègia dels advocats d'un conflicte d'herències que era difícil de resoldre: donat que, al llarg dels segles, hom s'havia oblidat de derogar el privilegi, algú va tindre la idea d'acollir-s'hi! Evidentment, la Generalitat es va afanyar a derogar aquests tres privilegis en els anys següents a aquests fets.

Altar de Sant Frederic

Una altra història curiosa és la que ens explica com Sant Just es va salvar de la crema durant el juliol de 1936. Corria el dia de Sant Frederic que els descontrolats de la FAI anaven cremant les esglésies de Barcelona. A Sant Just existia la confraria dels "Frederics", una entitat benèfica de la qual només podien formar part els hòmens amb aquest nom. El dia de la festa del sant, van engalanar l'altar que té dedicat a la parròquia i van acudir a la missa major. Estant l'església plena de Frederics i de gent del barri, van arribar les notícies del que estava passant. Decidits que ningú els espatllés la festa, van treure tots els bancs i cadires de l'església a la plaça de Sant Just i van prendre'ls foc: van simular la crema del temple (me'ls imagine cridant proclames anarquistes, tots vestits de diumenge, enmig de la plaça), i passades les milícies de la FAI, van celebrar la missa tranquils.

Són moltes les històries que han passat entre els murs d'aquest temple. La basílica està plena de tresors artístics i d'història de la ciutat. Recentment, han estat descoberts el baptisteri i els fonaments de l'antic temple catòlic, que durant l'ocupació visigòtica va tenir funcions catedralícies, donat que la catedral va quedar relegada al culte arrià -propi dels invasors-. És ben de segur que guarda encara moltes sorpreses: molts historiadors tenen la sospita que damunt d'aquest turó hi havia un temple pagà. En efecte, el perfil de Barcino no només estava dominat pel mons Taber, on s'alçava el temple d'August, sinó per aquest altre on es creu que hi havia un lloc de culte al déu Mitra.

Les excavacions, començades arran de les troballes fetes durant la remodelació de la capella de la comunió, han portat a restaurar diferents elements de la basílica, entre ells el campanar. Pujar els seus escalons possibilita gaudir de les millors vistes que he tingut mai de la ciutat. Si no, opineu vosaltres mateixos!

INTERIOR DE LA BASÍLICA

Nau central

Detall de l'altar de la capella de la comunió

Cúpula de la capella de la comunió (s.XVIII),
amb pintures de J. Mirabent i B. Ribó.

Cúpula: la Traïció de Judes

La caiguda del manà: mural de Perico Pastor a la capella del Santíssim

Sagristia: crucifixió i taules amb Sant Mateu i Sant Jeroni, de Pere Nunyes.

Mare de Déu de Montserrat que presidia el retaule renaixentista, destruït
per una plaga de corcs. Es guarda a la sagristia.

Restes del baptisteri catòlic

Tomba privilegiada. Es poden contemplar també les restes d'un dels
absis de la basílica visigòtica, que conserva una confessio amb al
seua fenestrella.