aNDRòMiNa: De quan Roderic de Borja tornà a València.

L'any segon del pontificat de Sixt IV vaig tornar per primera i última vegada a València. (...) Vaig esperar dos o tres dies al monestir del Puig per ordenar la meua comitiva i donar temps a completar els preparatius, i un matí ple de llum la ciutat em va rebre amb més triomf i més festa que en una entrada de rei, perquè de visites reials en tenim de tant en tant, van dir els jurats, però mai no havíem rebut un fill de la terra elevat a condició tan alta, amb un seguici més ric que el d'un monarca i investit de tanta autoritat com un pontífex romà, i jo vaig sentir aquell dia que ser protagonista d'un triomf, amb una ciutat sencera vibrant i vessada en un sol clamor, no es pot comparar a cap altra experiència (...), ara el triomf era per a mi, jo era el príncep, vam arribar a les portes dels Serrans amb una comitiva com els valencians no havien contemplat mai, els nostres reis no eren molt rics i cap d'ells no havia entrat a València amb tres-cents homes tan ben agençats i vestits tan esplèndidament com els que m'acompanyaven a mi, vaig travessar la porta precedit pels jurats amb gramalla i sota un pal·li d'or portat per dotze nobles, el meu cavall era l'únic blanc en senyal de dignitat sobirana, i els nobles valencians m'asseguraren que els animals que ells muntaven eren també de llinatge certificat i antic, no fills de qualsevol rossí. Del portal dels Serrans fins a la Seu el camí és molt curt però es va fer llarguíssim perquè tota la població de València s'hi havia amuntegat al nostre pas, volien contemplar aquell gran cardenal fill de casa Borja que venia de Roma amb l'esplendor d'un papa.

J.F. Mira, Borja Papa

1472, acaballes del segle XV: el dia en què Roderic de Borja torna a posar el peu a València podem dir que comença el Renaixement als regnes d'Espanya. En aquell seguici que descriu Mira sabem que hi anaven pintors, escultors i altres artesans provinents d'Itàlia: entre ells hi eren Riccardo Quartararo (Mestre Ricart), Francesco Pagano i Paolo de San Leocadio. Tots ells van ser recomanats pel cardenal Borja i de seguida van deixar la seua empremta a la ciutat de València, des d'on aquesta nova concepció artística s'anà escampant per tota la península. Uns anys més tard, Jeroni Vich, ambaixador a Roma de Ferran el Catòlic, portà d'allà els marbres per bastir el seu palau: en conservem el pati reconstruït al Museu Pius V. El degoteig d'influències no havia fet més que començar, i de seguida pintors com Macip o d'altres van prendre nota.

D'aquella estada del cardenal Roderic de Borja a València ens han quedat els àngels músics que fa uns anys van redescobrir-se amagats a la volta del presbiteri de la catedral de València. En un principi em feia creus del fet que hagueren estat capaços de desmuntar amb una radial la decoració barroca de Pérez Castiel, magnífica, només per deixar-los a la vista. Però confesse que de tant en tant m'aprope a observar-los i, conforme passa el temps, més content estic que aquest tresor estiga a la vista. Quina meravella!

Als meus modests ulls, la catedral de València és un dels edificis més castigats per restauracions i repristinacions. Després de la Guerra Civil, durant la qual només va ser víctima del foc la capella de Sant Pere, es van desmuntar els orgues, el cor i es va picar el revestiment neoclàssic que cobria les naus del temple. El resultat és que el que queda a la vista no és ni gòtic, ni neoclàssic, ni res: es veuen els nervis gòtics, els arcs faixons i les claus de volta, però si Baldomar o Pere Comte veieren l'estat actual de la Seu, s'esglaiarien de veure les naus amb el maó a la vista en les plementeries, els capitells i claus de volta sense la seua policromia o decoració escultòrica... A aquestes intervencions només faltava el desmuntatge de la volta de Pérez Castiel del presbiteri... En definitiva, ha quedat una espècie de collage artístic, un esquelet que conté encara elements magnífics que fan encara valuós el monument.

El Micalet, el cimbori, la combinació d'estils de les portes de la catedral (romànic lleidatà, barroc italià i gòtic francès), l'antiga aula capitular o les capelles laterals, neoclàssiques, amb obres artístiques que van des dels mestres gòtics i renaixentistes a Goya... De tant en tant, cal passejar-s'hi. En aquesta ocasió em vaig fixar en la decoració escultòrica del passadís que uneix el darrer tram de la nau amb l'antiga aula capitular, sota una magnífica volta gòtica de Pere Comte. Ara, el pretext que em dugué de nou a la catedral va ser la remodelació del museu diocesà.

El museu, en efecte, ha estat ampliat, i s'hi han afegit com a espais visitables les excavacions que s'han fet en aquesta part de la catedral. En estos espais es poden contemplar restes romanes i islàmiques, cisternes i, cosa molt curiosa, s'accedeix al sí de l'antiga sagrera -on segurament està enterrat Ausiàs March-: els cadàvers s'amunteguen per les parets de l'espai excavat. Tètric però no tant com per vèncer la curiositat. També han quedat a la vista al museu altres elements ben curiosos, com restes de l'antic campanar romànic o la finestra del despatx utilitzat per Roderic de Borja.

Vos convide, doncs, a visitar el museu novament, si és que encara no ho heu fet. Ara, et cobren la visita a preu d'or... Però, això sí, una bona inversió!

PAOLO DE SAN LEOCADIO: ÀNGELS MÚSICS

PASSADÍS

AULA CAPITULAR

NAUS

Finestra esbiaixada del darrer tram de la nau

CIMBORI I CREUER

Lo Salomó, emblema de la catedral

CAPELLES I ALTRES

Goya a la capella de Sant Francesc de Borja

Crist de la Bona Mort

Àngel Custodi, de Joan de Joanes

Decoració barroca de la capella de Sant Pere, antiga seu parroquial

Remat del retaule major

Relleu de la capella de la resurrecció, manat fer per Roderic de Borja

PORTES

Porta dels Ferros, obra de Konrad Rudolf

Segons conten, la porta va ser portada de Lleida pedra a perdra.

Segons la llegenda, rostres dels primers matrimonis de repobladors
cristians de la medina valentina. És possible, però, que es tracte
dels donants o mecenes.