aNDRòMiNa: La Tebaida

3 d’abril del 2017

La Tebaida

Els cims més elevats de la Tebaida, l'Elefant i la Mòmia,
guaiten per sobre del monestir.

Llegisc que la font d'inspiració que acabà donant nom a les zones de la Muntanya de Montserrat ocupades pels ermitans la trobem en el desert d'Egipte, poblat per anacoretes durant els primers temps del cristianisme. Així, trobem la Tebaida, amb les ermites de Sant Salvador, la Trinitat, Santa Creu, Santa Anna, Sant Benet o Sant Dimes, i Tebes, amb Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena o Sant Jaume. Ambdues zones són separades pel torrent de Vallmala. El nom donat a la regió on se situaven les ermites més allunyades, solitàries i a més altitud fou el de Tabor, en referència a la muntanya on es produí la Transfiguració de Jesús. Tot plegat, malgrat la desaparició de la vida ermitana i la ruïna que els esdeveniments passats han dut a les ermites, configura un univers que contrasta àmpliament amb l'estesa incapacitat que tenim per estar sols, la impossibilitat de fer silenci o la necessitat de fer que tenim sempre en la "voràgine" diària. Un univers digne de ser explorat...

I en això estic encara. Sé que darrerament estic monotemàtic i que Montserrat ha esdevingut gairebé com una droga, però és que cada dosi em produeix cada vegada més addicció! Què li farem!? Diumenge passat va ser el torn d'explorar la Tebaida, que sortosament trobí solitària... No sé ben bé per què. La cursa del Corte Inglés? L'amenaça de pluja? Ni aquesta em va fer desistir, aquest cap de setmana, dels meus propòsits.

Entre ells estava l'ascensió a l'Elefant, l'agulla més elevada de la Tebaida. I també la més singular: a diferència de les seues germanes, és accessible a peu sense necessitat de material d'escalada. Només cal superar amb una mica de cura unes galtes empinades de roca i una estreta canal abans del cim que, per estreta, esdevé bastant assequible. Vaig pujar per Sant Benet i Sant Salvador. Una vegada al cim, comproví que, efectivament, les vistes des d'allà són espectaculars, ja que res no les eclipsa: del Pirineu als Ports, qualsevol racó del país és visible des d'allà!

La tornada al monestir la fiu pel coll de la Canal Plana, buscant el GR-4 cap a l'ermita de la Trinitat i, novament, cap a les escales dels Pobres, ocupades ja en aqueixa hora per la munió d'excursionistes vinguts de ciutat. Però la jornada Montserratina no va acabar ací: encara fiu cap a la Santa Cova, per un camí que malgrat de ser dels més transitats del paratge, no perd l'encant.

I encara més: tinguí temps de visitar el museu del monestir. Monet, Picasso, Casas, El Greco, Caravaggio, Dalí, Llimona, Mir... Cal dir més? Poder acabar la jornada muntanyenca davant d'aquelles obres és, si més no, un luxe i un plaer.

Montserrat!

DES DEL CREMALLERA