L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

7 de gener del 2018

20 anys de relats!

De Joseps, Vicents i ases, n’hi ha en totes les cases...

A poc de la conquesta
Que el Rei Jaume va assolir
D’este regne de València
Un dia de l’any de mil
Dos-cents i quaranta-set,
Pel portal de Berca eixint
En la partida de l’Horta
Del poblat d’Algemesí
En un moreral molt vell
Plantat a vora el camí
Estava un home llaurant
Amb dos animals bovins.
Cada volta que passaven
Per davant d’un tronc mig buit
De la morera més vella
Que s’hi veia per allí
Els animals es voltaven,
Pegaven un bram ben prim
I feien d’agenollar-se
L’intent, i l’home per fi,
Desitjant assabentar-se
De lo que ocorria allí
Es va atansar a aquell arbre
Per vore què havia dins.
I va vore allí seguda
Esguardant-lo fit a fit
Nostra Senyora Maria,
Nostra Senyora i son Fill.
Estava tota morena
Que morena el temps la fiu
Del color de la fusta
De cedre de l’Engaddí.
Misteri de la Mare de Déu de la Salut
Joan Segura de Lago 

Aquest relat, il·lustrat arreu del poble i de la processó, és l’origen mític de la Festa d’Algemesí. I dic mític perquè va ser elaborat amb posterioritat al temps del qual parla. Però, malgrat això, enllaça la història del poble i de la seua gent amb els temps d’un regne naixent (i, per tant, a una determinada identitat) i a la cosmovisió d’uns colons que venien del nord portant una nova religió i una nova cosmovisió que xocarien amb la dels que, fins llavors, havien habitat aquella alqueria musulmana anomenada Algemesí.

Fa un temps vaig parlar de la Imatge de la Mare de Déu i del que significava per nosaltres. Però si d’una cosa me n’he adonat enguany és justament que allò que convergeix en aquest tros de fusta és justament la munió de relats que conformen la nostra identitat. Me n’adonava en la plega, observant l’interès amb què els dolçainers i tabaleters del meu grup escoltaven les anècdotes que en R.F. contava sobre les plegues d’abans, d’alguns festers, dels antics mestres de ball... Aquests relats formen part d’un teixit, la trama del qual està formada per una tradició de la qual som fills i enmig de la qual hem configurat la nostra pròpia identitat.

La Imatge? La Imatge va ser destrossada a destralades un 8 de setembre de 1936, dia de la seua festa. Algú va delatar el lloc on l’amagaren; el fanatisme i la ignorància van permetre el desenllaç de la trista història. He sentit dir que els exaltats que la van profanar van jugar amb el seu cap a colps de peu abans de cremar-ne els trossos (un altre relat!). Però si després d’allò se’n va fer un altra és justament per un fet que enguany m’ha resultat obvi: l’important no és el tros de fusta; l’important són els relats que hi convergeixen. Aquells que ens defineixen.

Celebraron los vecinos de Algemesí con todo regocijo la dicha aparición y hallazgo de esta Soberana Imágen en su huerta y territorio; pero desde luego tuvieron el susto y pesdumbre, que es lo que acostumbra dar el mundo, y fué: Que habiendo tenido noticia de este soberano hallazgo los vecinos de la Villa de Alcira, usando del poder y jurisdicción que tenían de Algemesí, por ser entónces un lugar corto, como dicho es, á su jurisdicción, y pretendiendo la posesión de tan preciosa joya, sin poderse resistir los de Algemesí, se la llevaron los de Alcira con todo decoro y solemnidad á la dicha Villa, y la pusieron en la Iglesia Parroquial de aquélla. No se duda los lamentos y sentiminetos de los de Algemesí por haber perdido tan estimable tesoro celestial, como al contrario, el regocijo y alegría de los de Alcira, habiendo logrado esta preciosa Margarita y Madre de la Salud; y sin duda qué pronunciaciones harían estos para solemnizar fiestas memorables á esta Santísima Imágen con gran júbilo y alegría. Pero se les frustró todo y para á mayor sentimiento de los de Algemesí; porque al otro día madrugaron por la mañana, abrieron su iglesia, y no encontraron á esta Santísima Imágen; de lo que todos turbados y atónitos de no haberla encontrado, volvieron á esta villa; y la encontaron dentro del hueco del tronco de la morera donde fué hallada. Repitieron por dos vezes más el llevársela, á todas repitió esta Santísima Imágen el volverse por sí misma, ó por ministerio de Ángeles, á dicha morera.

El Retorn miraculós des d’Alzira de la Imatge lliga la Festa al desig i voluntat del poble d’emancipar-se de la Vila d’Alzira. I ho aconseguí just l’any 1574, any en què Bernat Guinovart aconseguí per part del rei Felip II, després de pagar el corresponent preu, l’emancipació d’Alzira i el títol d’universitat. Però aquesta voluntat d’autogovern del poble no s’aturà fins que s’aconseguí, anys després, el títol de vila reial concedit per Felip III. Veracitat? Qui pot creure hui en la veracitat d’aquests relats –la Troballa, el Retorn- que segurament naixerien en aquest context emancipatori? “Que això siga cert o no és poc rellevant en una Festa que es basa en una Troballa llegendària inventada al segle XVII”, li deia a V.F. en un moment de la plega. En efecte, un historiador ens parlarà d’un fet obvi: que pel 1247, any de la Troballa, segurament no hi havia ni una morera plantada en tot el terme, perquè l’expansió i creixement de la indústria de la seda és un fet posterior, i que justament aquest fet delata el context i la intenció pels quals la llegenda fou elaborada... Però, ben mirat, a qui li fa falta que aquests relats siguen verídics?

Jo crec que a ningú. Però al mateix temps, necessitem aquests relats per conèixer qui som i d’on venim. Potser no siguen objectivament certs, però és cert que ens expliquen i ens defineixen. I és voluntat pròpia dels fills del poble participar d’ells, o dit d’altra manera, lligar els nostres relats vitals amb aquests altres de fundacionals del poble: sols així ens sentim part d’aquesta col·lectivitat. I una de les formes més importants que tenim de participar d’aquests relats és justament participar en la Festa i/o presenciar les processons a la Mare de Déu de la Salut.

Imaginació, llegenda, Història, grans personatges, Imatges miraculoses: vivim de relats, i necessitem relats per viure. La processó està plena de relats que convergeixen en la Imatge: des de la Troballa i el Retorn, que s’enllacen al naixement d’Algemesí i la seua emancipació d’Alzira, com aquell relat universal que és la història de la salvació cristiana, ja que la processó ens parla des de l’expulsió d’Adan i Eva del Paradís fins a la Revelació de Joan, els personatges de la qual, de manera sintètica, acompanyen les andes: el principi i la fi, l’alfa i l’omega avançant junts pels carrers que tancaven la vila dihuitesca. Però al mateix temps, entre els diferents elements de la processó, es llegeixen fragments de relats anteriors, d’aquells relats pagans que ens lliguen a la terra, la collita i el cicle del temps: en definitiva, amb el misteri de la vida. I si anem estirant del fil de tots aquest relats trobaríem amb tota seguretat el crit de terror dels primers hòmens mirant el cel nocturn estrellat: terror davant la immensitat que hem sabut minvar, justament, amb els relats llegendaris i, posteriorment, amb explicacions racionals o pretesament racionals de la realitat. La Festa, en definitiva, és una síntesi d’allò que anomenem Occident.

Però coneixem tots els relats que conta i dels quals ens parla la processó? Al meu parer, el perill actual de la festa és justament la desconeixença d’aquests relats. No solament d’aquells relacionats amb la tradició cristiana; sinó també aquells lligats amb la història del poble i dels nostres avantpassats, especialment dels nostres pares, avis i besavis que és la que encara podem mantenir viva. En efecte, vivim en l’anomenda “modernitat líquida” en què tots els relats han estat penjats a Internet i, pel que sembla, cadascú té la missió de bastir el seu relat propi prenent fragments d’ací i d’allà, tant dels relats autòctons com aliens, del país com de terres llunyanes. A l’escola se’ns diu que no hem de transmetre res. El context de la Festa es va difuminant, la seua raó de ser s’esvaeix enmig d’unes determinades exigències socials i econòmiques. En altres paraules, vivim una època de trencament de vincles col·lectius, al qual ens aboca una determinada inèrcia que podem anomenar com vulguem (neoliberalisme, competències, mercat, societat del coneixement). Tots els relats personals semblen vàlids, validesa aparent rere la qual s’amaga en realitat l’absència total de relat: i aquest és l’autèntic perill que viu la Festa. Perquè si perdem el fil conductor del relat que ens ha mantingut cohesionats i units perdem la raó de ser i el sentit d’allò que fem. La festa esdevé d’aquesta manera només una moda passatgera que està condemnada a enfonsar-se en la societat líquida en la qual vivim, on aparentment té el mateix valor el “Despacito” que la Muixeranga, la superstició que la Revelació, el cristianisme que les aparicions d’OVNIs o el Tarot, la ciència que la pseudociència i els remeis miraculosos.

El relat de la Festa antigament només era contat des de la trona. Avui, però, tenim també a l’abast la veu d’antropòlegs, historiadors, teòlegs, musicòlegs, sociòlegs... No tenim, doncs, excusa; tenim més aviat l’obligació de conèixer els relats que conformen la nostra identitat, el seu context i la seua funció simbòlica. No podem romandre impassibles davant dels nens que creuen que a la processó ix el Pare Noel (els Cirialots), ni de la desconeixença de la simbologia o l’origen de les danses, la veneració de la Imatge mariana o de les històries que al voltant d’aquests relats han anat teixint-se.
Perquè com he dit abans, tots aquests relats ens defineixen i ens singularitzen, fins al punt que tenim voluntat de participar d’ells, de participar de la Festa. Així, sota el tronc de la Morera –la devoció mariana-, sota les seues branques –la història del poble, del país, dels valencians-, hi ha una munió d’històries i de complicitats que formen les arrels de les quals viu tot allò. Són les nostres històries personals, els nostres relats, que es teixeixen a la trama d’aquests altres de visibles, els alimenten i se n’alimenten, i que viuen fins allà on abasta la memòria col·lectiva. Una munió de sentiments, complicitats, fe, creences, companyonia, comparticions, anècdotes, i voluntats que són les que han anat fent que cada any peguem la volta a la vila, que es mantinguen vius tots aquests relats que convergeixen en la Imatge de la Mare de Déu de la Salut i que fan que, en mirar-la, ens emocionem.

20 ANYS DE RELATS

Enguany m’he espantat una mica, perquè de 1997 fins 2017 van ja vint anys que decidí entrellaçar el meu relat vital amb els relats de la processó. 20 anys! En realitat, però, fa molt més temps que estic lligat a la Festa: sóc fill del poble i, d’una manera o altra, com a tot fill del poble, la processó ha estat present en algun moment o altre del cicle vital propi.

En efecte, só descendent de família andalusa i algemesinenca. Però la meua família d’Algemesí és una d’aquelles famílies que des de qui sap quan havia viscut als carrerons que hi ha al voltant del mataero, entre l’actual càmera agrària i el riu: só besnét de Vicent Calatayud, que tenia fama de mala sombra (almenys de portes de casa cap a endins). Del barri del Mataero i del Poblenou eren molts d’aquells muixeranguers, mestres de ball i d’altres participants de la processó que, per ser pobres, van ser mal vistos i titlats amb els pitjors adjectius. Però quan ningú volia eixir a la processó, perquè participar-hi no estava ben vist i havia quedat com quelcom “de pobres”, eren principalment els veïns del Poblenou i de les cases que hi havia al voltant del Mataero els qui hi eixien: els balls eren una desfilada del que se’n diu pobres de solemnitat.

De xicotet ja sentia històries de quan ma mare havia estat pastoreta, amb les amigues de l’altre carrer, o allà raere, com anomenava la meua àvia al carrer de Santa Rita de Càssia. I allà raere hi havia la casa de Mona, davant de la qual jugava des de ben xicotet amb la meua cosina i els cosins segons. I la de la Bayota, la de la Monta, la de ma tia Natàlia i mon tio Adelino, el del Lorito, que havia estat la casa pairal. Mona? Mona era el malnom del Sr. Vicente, que havia estat angelet de la muixeranga allà pels anys cinquanta. “I un any vaig caure de l’alta i me vaig pegar al cap: mon pare pensava que no ho contaria!”. I des de llavors, son pare li digué que de muixeranguer, ni pensar-ho. Mona pare, muixeranguer, va quedar cec, i des de llavors, junt amb la seua dona, es va fer càrrec de les pastoretes. I la responsabilitat va passar a aquell xiquet que havia caigut de l’alta de cinc quan es va fer gran.

Per això ma mare, les netes de Mona, la filla de la Monta i quatre xiquetes més del barri van ser una de les darreres colles de pastoretes abans que Maria Vendrell agafés el ball. Així, ja de xicotet tenia aquest el meu vincle amb la processó, més profund del que puga pensar-se: quan ma mare em duia a presenciar-la –els anys que no havia hagut de marxar a França a collir fruita-, eixes històries es feien presents. Jo de menut no ho suportava: era un espectacle massa estrident per a la meua timidesa. Em recorde plorant i plorant a l’encreuament de Figueres amb Capella, pregant de tornar a casa... M’agradava més escoltar-ne les històries assegut a la vorera de ca Mona, qui de tant en tant ens convidava a veure diapositives dels viatges que feia junt amb la seua dona. Tot un ritual.

I m’imaginava que participar a la processó era tota una aventura: era el que es desprenia quan ma mare contava com ella i la quadrilla es vestien de pastoreta, carregaven el sarró de llepolies i fruita i marxaven ben pagades a la processó sota la tutela del senyor Vicente. Sempre hi havia un moment, però, per a fer alguna barrabassada: cal tenir en compte que llavors les pastoretes tenien entre 10 i 14 anys... Por que farien!

I quan vaig començar a eixir amb la meua quadrilla, com no, el costum de presenciar la desfilada. Els darrers anys abans d’eixir la veia des de diferents punts. I recorde que l’any 1996 va ploure i van cobrir la Imatge amb un plàstic... cosa que ens va fer riure molt: era l’any que havia esdevingut una acció reivindicativa contra la sida i havien cobert amb un preservatiu gegant l’obelisc de la plaça de la Concòrdia de París. I em recorde vora la Capella, mentre veia a R.N. tocant les pastoretes i la processó s’interrompé per enèsima vegada per la pluja. Va ser un moment per a la conversa en què m’animaren a eixir de dolçainer.

Llavors passà el que passà, però la llavor ja estava plantada: de seguida m’apuntí a l’escola de dolçaina. El setembre següent ja estava “per eixir a tocar”, i tothom m’animava amb un mig somriure de sorna a eixir a les pastoretes. Vaig eixir a les pastoretes i al quart d’hora ja havia entès el per què de la sorna i d’aquell mig somriure. No cal que us ho explique perquè millor no ferir sensibilitats, però el ben cert és que eixir a les pastoretes a tocar era una mica com una tortura medieval, musicalment parlant. Ara bé, tot bona gent i les millors voluntats del món: això és el que comptava.

I em va sobtar que només es ballaren els balls 4 i 7: jo havia donat per descomptat que es ballaven tots els balls... però no! I m’explicaren les vicissituds del ball des de 1973 ençà, qui eixia a tocar i per què i com m’ho havia de prendre. Però no eren només les pastoretes: era cantar a les vespres i a la missa major, era participar de les lloances, algun any també fer de volant... Vaig submergir-me del tot en la Festa i vaig conèixer-la des de diferents perspectives. Foren moltes les coses que vaig aprendre, molta gent que vaig conèixer i moltes les sensacions i experiències que hi vaig viure aquells anys. La més valuosa, potser, el fet d’haver participat com “aprenent de fester” en la seua preparació: són moltes les coses que es coneixen i molt valuosa la perspectiva des de la qual aprens a mirar-ho tot.

Tronant on ens havíem quedat: de seguida vam començar a donar-li la matraca a Maria Vendrell, i al senyor Vicente Mona, aprofitant un treball previ que en R.N, el J.S.,el S.L. i d’altres havien encetat. Entre cella i cella teníem restaurar tant como es poguera el ball de Pastoretes. Van ser uns anys de visitar sovint el mestre Mona (tenia una llar, eren moments esplèndids!), sa germana Rosa, d’escoltar els seus relats, d’enllestir l’article sobre les Pastoretes, de treballar junt amb Maria Vendrell i ses filles –que tingueren molta paciència, donat que tenien un punt de vista diferent sobre com s’havien de fer les coses-. A poc a poc moltes coses van tirar endavant: es van recuperar balls i melodies, els símbols del ball, i fins i tot hi hagué un any que es va ballar una proposta del desaparegut ball 5 (aquell que havia estat tan bonic, però tan difícil de tocar que ningú va plantejar ni tan sols d’escriure’l en partitura).

Paral·lelament uns quants dolçainers i jo vam començar a assistir als assajos dels Bastonets al Teular –cosa que hui és tot un costum- per “fer morro”. I d’allà va sorgir l’interès dels bessons A. i J. de recuperar els balls que de vegades els tocàvem i per als quals ja no existia coreografia. Van ser els anys d’assajar de nou el Negret, la Caceria, la Gavatxa, La de Planxa, la Fuga... I de tot això va resultar un recull de partitures que, amb la trobada d’idees i punts de vista del X.R. va desembocar en el treball Músiques i rituals... del qual tothom va quedar bastant satisfet. Això sí: quantes hores de faena!

El fet d’haver de marxar a viure a Barcelona em va impedir assistir a la Processó durant uns quants anys. I va ser quan va nàixer la melangia, però amb ella el fet de mirar-se-la des de certa distància em va permetre conèixer-la millor i estimar-me-la encara més, malgrat les moltes i moltes coses que millor no contar i que m’havien “cremat” una miqueta. I quin orgull quan fou declarada Patrimoni de la Humanitat! Una distinció, sens dubte, ben merescuda i que posava en valor tot allò que som, tot allò que fem i tot allò que ens uneix.

I bé: ara entendreu el perquè de la dita amb què comence aquest escrit. I és que enguany he hagut d’incorporar al meu relat una anècdota un tant desagradable: fa vint anys que isc en la processó, i justament és l’any en què m’han tirat de la processó i m’han recriminat la meua suposada “mala actitud”. El motiu ha estat una suposada manca de “compostura” i de “decoro” per la meua part.
Veureu, fa uns anys que col·labore amb els Bíblics. En la Processoneta del Matí participe de Cirialot, però justament és eixa la processó que presencia la meua família a les portes de la capella. Per això sempre m’ha agradat portar la dolçaina i tocar davant d’ells en el ball que durant els darrers anys he participat com a dolçainer: els Bastonets. Per participar d’una manera tan fugaç i circumstancial, mai se m’havia passat pel cap que m’havia de vestir amb el saragüell, donat que als pocs minuts haig d’estar ja amb la barba penjant... Però enguany se m’ha cridat a capítol: alguns de bones maneres, altres de no tan bones i amb certa prepotència. I els motius que se m’han donat han estat surrealistes: ara que som patrimonio i jo eixint “així” a “la foto”. Pel que es veu, el patrimonio se’ls ha pujat al cap a molts...


El tema no m’enfadaria per una cosa que em resulta òbvia: això que jo he tingut costum de fer a la porta de la capella, davant la família, ho fa gairebé tothom que ha ballat, que ha tocat... És molt comú veure gent ballar sense vestir-se: de manera espontània, quan el ball en què hom ha participat passa per davant d’on presencia la processó, hom demana o és convidat a fer unes quantes passades: als Bastonets, al Torneig, al Bolero, a la Carxofa... Fins i tot la Muixeranga ascendeix als xiquets del públic en les populars marietes. I això passa com a conseqüència d’aquest teixit de relats que ens uneix, relats que uneixen els antics balladors i dolçainers amb els nous, el públic amb els participants, i que al seu torn són els que ens han convidat i mogut a participar-hi. La processó és, doncs, per damunt de tot, un teixit de relacions i de relats que ens uneixen. Dit d’altra manera: no havia de tocar davant dels qui m’han pagat l’escola de dolçaina, em van animar a tocar i han suportat les milanta hores que he hagut de tocar a casa? Si fora que els Bíblics anaren sobrats de gent, podria prescindir de participar-hi i aniria a tocar tan content, però com que no és el cas, crec que és allà on ara tinc el meu lloc a la processó, si bé això no em treu de poder participar en allò que he fet durant tants anys i que m’ompli tant: tocar la dolçaina!

Compartisc que s’han d’exigir uns mínims a l’hora de participar, però al mateix temps no hem de perdre de vista què és la Festa, ni encotillar-la en normes rígides o cànons invariables. La Festa és una cosa viva, amb un alt grau d’espontaneïtat. Un teixit que ens anima a conèixer-nos, a relacionar-nos i a sentir-nos part d’una mateixa col·lectivitat. El més important de ser Patrimoni de la Humanitat no és pas el “patrimoni”, sinó la “humanitat”: del “patrimoni” no brolla “humanitat”, però contràriament, és de la humanitat que brolla el patrimoni.

Per tot això crec que si algú ha de canviar “l’actitud”, aquest no sóc jo. Em sembla molt bé que qui vulga cosir-se lluentons d’or al vestit i teixir-se’l de la millor seda ho faça: es pot omplir la boca de patrimonio tant com vulga. Però el patrimonio no ha de ser un pretext per impedir-nos participar de la Festa com sempre ho hem fet. Perquè això, en definitiva, va en contra de la seua raó de ser.

Així doncs, espere tornar a veure fotos com aquestes l’any que ve. Seran un signe de la vivacitat de la Festa, necessària per garantir el seu futur. Per ell continuaré treballant tant com calga... malgrat els ases que hi ha, com no, a totes les cases.


Font
Font