Especialment en els darrers esdeveniments i actituds relacionats amb els protagonistes del procés català, però no només en aquest camp, tinc la sensació que hom juga a ser heroi, recreant un passat que es pretén actualitzar en forma de farsa. Es compara Puigdemont amb Companys o Tarradellas, es parla de presos polítics com si estiguérem en ple franquisme, i en fer-ho s'obvien els fets que han protagonitzat, els seus significats, les seues implicacions i les seues conseqüències. Els actors del teatre en què vivim immersos interpreten el seu paper com si foren xiquets: ens hem de sotmetre als seus capricis, i si les conseqüències d'algun dels fets que han protagonitzat no interessen, pretenen fer-nos veure que només eren "simbòlics", pur teatre. O, senzillament, els neguen o els tergiversen: què fa el Govern central, si no, davant de la repressió de l'1-O? Com el xiquet que juga al pati i diu "no se val", "ara ja no jugue", "tornem a començar".
No puc deixar de preguntar-me si els fets del passat que tenim a la memòria col·lectiva eren tan esperpèntics com ara o si tenien la significació que la distància els ha donats. Però de sobte es recorda l'aniversari de l'assassinat -presentat com a suïcidi- d'Enrique Ruano i caus en el compte: en el passat les coses anaven de veres. No cabien les excuses: Companys declarà l'Estat Independent Català dins la República Federal Espanyola, però a la presó no se li ocorregué dir que era un fet "simbòlic". Anys més tard, quan marxà a l'exili, sabia què li esperava en cas de ser detingut. Actuava com creia, mogut pels seus ideals, malgrat les conseqüències. Corria el risc i les acceptava. I així, molts.
Llavors, però, hi havia molt a guanyar: perdre la vida, o la llibertat, bé valia el risc en aquella lluita col·lectiva. Ara, mentre ens fan creure que ho tenim tot, ens posen al davant una entelèquia -la República Catalana-, mentre fan teatre i ens foten mentrestant el poc que encara ens queda, pel qual tantes persones van lluitar fins a donar, si calgué, la vida. I van actuant, fent el ridícul més immens i convertint l'acció política en un esperpent totalment allunyat de la realitat. Qui se'n recorda, d'aquesta? Quan va ser la darrera volta que obríreu una portada de diari i trobàreu reflectits els problemes que tenim com a individus, com a societat? Avui l'he oberta i només que parlaven d'una investidura telemàtica d'algú que diu tenir la legitimitat sent com és el cap d'un partit condemnat per la corrupció (bé, el cap de la disfressa d'aquell partit), d'un partit que ens ha retallat fins i tot la dignitat.
Cada vegada sent més fàstic de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada