Entrar dins d'un quadre de Kaspar Friedrich acompanyat de Carner

La sort més gran que et donen festa durant un dia laborable és que pots aprofitar per submergir-te per paratges que normalment estan atapeïts d'excursionistes, però en la més absoluta solitud. És el que fiu ahir: vaig fer via cap a la fageda del Retaule, en una ruta exigent, però bellíssima. El dia acompanyava: vent humit, d'aquest que et mulla la cara; boira i fred; núvols i llum canviant. Era com entrar en un quadre de Kaspar Freidrich!

Aquestes ocasions cal acompanyar-les de poesia. No sé per què, quan pensí en quin llibre endur-me, em vingué al cap el Nabí de Carner. La intuïció no em va fallar: era l'obra idònia. No sabeu quina sensació tan sublim, la d'anar llegint-lo en veu alta enmig d'aquests paratges, acompanyades les paraules per la fressa del vent, els crecs dels troncs dels arbres i el sorollet de les fulles que arribaven al seu nou destí després d'haver acomplert el seu cicle: la terra que els serà lleu.

Carner va escriure una obra universal. Entre els cants primer i desè del poema trobem condensats tots els anhels i contradiccions de l'ésser humà; no cal, diria, ésser creient per gaudir-ne. A través dels pensaments del profeta, ens parla de la complexitat i dels contrasentits humans, de la fugida d'u mateix, de la vellesa i de la mort. D'allò passatger i d'allò que roman. De com projectem en un Déu transcendent el que no són sinó les múltiples veus interiors que ens assalten en el nostre devenir.

I en cessant Iahvé jo capia

que Ell no havia parlat d'un ròdol tot clar

del cel, sinó de dins de mi, que l'ofenia.

En el nostre esperit, on ningú no el destria,

al dellà de cent cambres Déu nia;

i l'home de sa casa s'ajeu en el llindar

com un servent, com un ca.

Totes les veus, però, crec que tenen quelcom de veritat. Perquè ahir, passejant per aqueixos paratges sublims, les paraules del dimoni interior, el que nega Déu, acompanyaven el paisatge:

—És tot el que veiem—sentia—polseguera;

de miques frisadores és l'alta roquetera,

els arbres, vós i jo i el sauló del camí.

Tot mor i torna i roda sense fi;

i si enllà de la trèmula rodera

hi hagués algú diví,

bell punt mirés, ple de l'afany de la carrera,

vindria al remolí.

Res no pot eximir-se del destí

de moure's si no és curant de no existir.

Però també, i sobretot, em colpiren un parell de versos:

Déu, que fa l'arbre, el destraleja:

i els nostres pensaments no són sinó corquim.

En les cotes més baixes, la màgia la donen els aurons

Brancam del Pi Gros del Retaule

Als peus del Pi Gros del Retaule

Darrera foto amb la meua Panasonic, que caigué per un colp
de vent de la roca on era i es va esberlar contra un cudol. RIP.

Fotos amb el mòbil, menor qualitat

Faig Pare, dins la seua capella natural

Paleta cromàtica tardorenca al complet

Font de la Carrasca Grossa

Carrasca Grossa... grossa!

Teix arrelant a una paret de roca: impressionant!