Què fer davant de la irracionalitat?

En l'escola on treballe volen presentar un projecte per rebre subvencions per visitar escoles d'altres països d'Europa. La proposta és, si fa no fa, la següent: un mestre visita durant tres o quatre dies una escola d'un país "x", que pot ser Finlàndia, Regne Unit, Itàlia o qualsevol altre; tot seguit, explica què ha vist a la «comunitat educativa» amb la finalitat que tothom en quede sabedor i, pel que entenc, impressionat i convençut i treballe per un «canvi»; finalment, el «canvi» s'implanta i, segons entenc, som més europeus, més innovadors i l'escola assoleix un grau d'eficàcia descomunal.

Sincerament, quedí perplex i sense ànim de dir la meua opinió. Al final, crec que en certs contextos és impossible de fer res. Perquè em pregunte:

• Aquesta «immersió» de quatre dies, anirà acompanyada d'un estudi de les lleis educatives passades i presents del país visitat, de l'evolució dels resultats, de la relació d'aquests amb el context social, econòmic i cultural de l'entorn, de les diferències entre regions del mateix país?
• Pot ser representatiu del sistema educatiu d'un país allò que es fa en una sola escola durant quatre dies, sabent que s'està exposant de cara a la galeria?
• Es pot trasplantar una determinada pràctica educativa d'un context sociocultural determinat a un altre de diferent, sense analitzar-ne les variables i consultar la literatura científica que existisca al voltant d'aquesta? Es posarà en relació amb l'evolució dels resultats, de la relació d'aquests amb les desigualtats socials i de la funció de l'escola com a compensadora de les desigualtats?
• És allò que passa a una aula d'Itàlia, Finlàndia o Alemanya millor que el que esdevé en la meua?

Perquè, personalment, n'estic molt satisfet de la meua faena. Vaig rebre un bon grapat d'alumnes difícils d'entre cinc i sis anys i en tan sols quatre mesos són capaços, gairebé tots, de llegir amb fluïdesa, d'escoltar-se, d'interessar-se pel que fem a classe, de posar voluntat en la realització de les faenes i les tasques que els propose. Hi ha un parell, un parell!, que encara no han assolit la fita: jo tinc clar que tenen una dificultat sobre la qual cal intervenir el més aviat millor a partir d'un diagnòstic adequat, però els que «volen anar a conèixer la realitat d'Europa» són partidaris de mesures de «nivell II, nivell III» i no sé quina parida més que marca la burocràcia abans del que dicta el maleït sentit comú! 

De veres: ens hem begut l'enteniment. Jo crec que no fa falta gastar-se diners anant a Europa per tal de veure que s'hi cou... Només cal una competència mínima en llegir anglès i consultar la literatura científica que hi existeix al voltant dels sistemes educatius europeus. I les coses no pinten tan boniques... Fins i tot l'OCDE assenyalava, en les conclusions del darrer informe PISA, que possiblement allò de la disciplina i de l'ensenyament «tradicional» no és quelcom que haja de deixar-se de banda...

Aquest cap de setmana un grapat d'alumnes de primer s'han endut una lectura sobre com Hèrcules mata el lleó de Nemea, delerosos de llegir-la. Els serà, potser, complicada en certs aspectes, però saben que entre tots comentarem què els ha resultat difícil i veurem què li ha passat a l'heroi. Molts ja subratllaran les paraules que no han aconseguit entendre. Potser els mestres d'Europa haurien de vindre a les aules de primer cicle de la meua escola per veure com hem aconseguit això, amb un munt de materials didàctics anomenats «llibres de text» i amb una metodologia que prima la responsabilitat, la voluntat i el treball individual de cada alumne amb el suport dels mestres i de llurs famílies.

No; no es pot dir. Darrere de la irracionalitat només hi ha superficialitat. Viatge gratuït, postureig i discursos buits. Però si ho dic, llavors no em parla ningú.

Què fer, llavors? Doncs això: anirem a conèixer què es cou a Europa. 

Es cou la barbàrie.