Fa unes setmanes trobí un tresoret a l'escaparata de la llibreria Samaruc el qual m'ha acompanyat durant les nits. Una antologia poètica d'un poeta andalusí, Ibn Khafaja. Aquest gran poeta, considerat un dels més importants dels poetes neoclàssics àrabs, va nàixer a escassos metres d'on jo vaig nàixer vora un miler d'anys abans... Alzira, llavors, no era l'Alzira que jo he conegut, però... ¿eren en realitat tan diferents?
Entre Alzira i els ramals dels seus dos rius,
allà on els nostres anhels s'acompleixen,
una rica vida hi passa, plena de fruits saborosos,
d'esponeroses ombries, d'un somieig delitós.
Quantes voltes no ens hem doblat d'alegria
com ramatges per la plana i els pujols!
tot ha desaparegut, però, com si un matí
o un atarda només hi haguéssim viscut. Plora
per la marjal, per al-Kanisa, per les riberes. I digues:
«Qui em podrà mai tornar el seu amor?»
Ai de l'exili que em colpeix!
Ai del viatge que s'ha allargat excessiu!
Ai de la separació sense trobada!
Ai de la casa l'eco de la qual no sona!
Els meus ulls, Alzira, ploren per tu
i el cor desitja ofrenar-te la meua vida per sempre.
Ibn Khafaja canta a la vida que fan joiosa els arbres, les flors, els ocells, el riu, l'amistat, l'amor, el sexe, la seducció, la intel·ligència i el saber. Al llarg de l'antologia les percepcions canvien, la profunditat del seu punt de vista augmenta: el poeta va fent-se gran, als seus huitanta-un anys els seus amics ja jauen sota terra i ell plany i busca sentit a aquesta realitat en què una mare, la terra, s'ha engolit novament els seus fills.
¿Quienes empujaban mi montura?
¿Eran los vientos airados
o era la nobleza de mi caballo veloz?
Apenas me alcé a rayar el alba
como un astro luminoso,
me vi en el último ocaso.
Solo, a través de los desiertos,
me iban arrojando de uno a otro páramo
y avistaba los rostros de la muerte
detrás del disfraz de las tinieblas.
Sin compañero alguno,
salvo una espada afilada,
por única posada el lomo de mi montura.
¿Alegría? Apenas.
Solamente cuando me sonreían
los semblantes de la ilusión.
Envuelto en la noche,
cada vez que se despejaba
revelaba que lo mío
era una frustrada cita con la esperanza.
(...)
Els poemes estan traduïts al castellà per Mahmud Sobh i al valencià per Josep Piera. De tots ells, m'han enamorat els següents versos: crec que haurien d'estar escrits a la porta de totes les escoles.
Viu sempre la vida cercant la saviesa;
la ignorància és la pitjor de les vergonyes.
Que el fastig no et prive d'alcançar categoria.
L'inici del foc és l'espurna
com del vers unes gotes de tinta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada