Davallada de l'ús social del català: a qui li ha sorprés?

Ara l'alarma és la davallada de l'ús social del català. Sí, a mi també em preocupa, però he llegit declaracions acollonants al respecte. Per exemple, la del conseller d'ensenyament de la Generalitat de Dalt, que podeu trobar ací:

«També disminueix l’ús del català entre l’alumnat per a les activitats en grup. Si el 2006 el 67% dels alumnes es relacionaven sempre o gairebé sempre en català en les seves activitats grupals, el 2021 només ho fan el 21,4%. En aquest sentit, el conseller ha recordat que “aquest fet és especialment rellevant perquè els canvis en els models pedagògics deixen enrere les classes magistrals i la relació entre l’alumnat té un paper més preponderant en el desenvolupament de l’aprenentatge”.  [...] A l’hora d’assenyalar les causes d’aquesta dràstica caiguda en l’ús del català a les aules, el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha apuntat, per una banda, les noves metodologies, ja que els alumnes interaccionen molt més entre ells, i això fa que es deixin portar per la mateixa tendència que hi ha al carrer d’afavorir el castellà quan en un grup hi ha una sola persona que no domina el català. Sobre això, el conseller Cambray ha advertit que les metodologies actives s’han de mantenir, perquè “l’escola ja no és la de fa vint anys i no es basa en la classe magistral”. L’altre factor que ha indicat Vila és que “vivim un procés migratori constant”, que no és nou, però sobre el qual no s’ha actuat amb la mateixa determinació que es va fer en la primera dècada del segle XXI, quan per exemple es van crear moltes aules d’acollida.»

Jo no sé si aquest conseller i la seua cort de buròcrates són conscients del que impliquen aquests "models pedagògics" que donen a l'alumnat "un paper més preponderant en el desenvolupament de l'aprenentatge" en aquesta societat del "segle XXI". Anem a pams:

1. L'alumnat arriba a l'escola amb un coneixement minse del català, potser també del castellà, especialment dels registres formals.
2. El mestre o professor, amb la seua "classe magistral" tan denostada, utilitza un nivell formal de llengua al qual l'alumnat, generalment, no té accés fora de l'escola. Si no hi ha classe magistral, no hi ha contacte amb un registre formal de llengua: així de senzill.
3. La lectura... Ai, la lectura. Com s'empren mètodes tan innovadors i poc sistemàtics, que obvien la importància de treballar la descodificació en pro d'uns mètodes "globalitzats" d'eficàcia reduïda segons la literatura científica, les xifres i indicadors palesen la incompetència lectora d'una part considerable de l'alumnat, tant a nivell de fluïdesa i entonació com, especialment i consegüent, de comprensió. La lectura no és, doncs, una via d'accés a un registre formal de la llengua per a la major part d'alumnes.
4. Vés per on, es reconeix que s'han reduït els recursos en aules d'acollida. També en docents: no es poden fer reforços, desdoblaments... que podrien ser utilitzats per treballar la competència oral en català i, per què no, en castellà. Treballar la llengua oral amb vint-i-cinc o trenta alumnes que no són autònoms i que, motu proprio, s'expressen en castellà és pedagògicament una barrabassada.
5. Els mitjans audiovisuals són majoritàriament en castellà. Els pocs programes de qualitat que hi havia en català han anat desapareixent: la televisió pública ha prioritzat les posicionaments ideològics que no pas una producció de qualitat en català per a totes les franges d'edat.

Per tant, què podia eixir malament? Sense lectura i sense classe magistral, de què serveix la immersió? Ja la podrien fer en xinès, que igual tindria una cosa que l'altra. Entre il·luminacions pedagogistes,  aquestes metodologies "actives", innovacions estrambòtiques, models suposadament nous que s'han demostrat un fracàs en desenes d'ocasions... Què n'esperaven? De veres, que m'ho diguen: què n'esperaven?

En diferents ocasions he denunciat que la innovació pedagògica imposada pel neoliberalisme perpetua les desigualtats socials. També vinc comprovant que una gestió d'aula no directiva que deixa els alumnes "en llibertat", perpetua unes relacions desiguals, amb els consegüents casos de violència i assetjament que es donen allà on l'adult ha desistit de ser adult. Ara estem comprovant que aquests models també perpetuen unes determinades relacions i jerarquitzacions de caràcter sociolingüístic: les que hi ha fora de l'escola, perquè l'escola ha desistit també d'oferir un model adequat de llengua als ciutadans i uns contextos on puguen emprar-se els registres formals de les dues llengües oficials dels nostres territoris. 

Si no canviem els models tan "actius", quina altra solució hi donaran? La GESTAPO lingüística? A l'hora d'imaginar, em ve al cap el pitjor: que tot quedarà en discursos, paraules i una gran dosi d'indiferència. Perquè a la majoria d'aquests polítics defensors de Catalunya la llengua els importa una merda.