L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

12 de novembre del 2021

Volen permanències

Hui els meus alumnes (ells i elles) m'han sorprés moltíssim. Fa més d'un més vaig fer-los llegir un poemeta en castellà: "La escuela del mar", es deia. Els vaig fer desar-lo en una fundeta de plàstic dins de la carpeta i els vaig dir que a poc a poc aniríem omplint eixa fundeta de poemes. I els vaig dir que l'havien d'aprendre de memòria: era una de les activitats que havien de fer quan tenien temps lliure.

I com allò urgent de vegades ens impedeix dedicar-nos a allò important, fins avui no m'he tornat a dedicar als poemes. Els he presentat un poema sobre la tardor, però abans he fet esment a aquell altre i he preguntat qui se'l sabia. Sorpresa: menys tres alumnes, tots ells tenien ganes de recitar-lo! Jo no havia insistit, ni tan sols ho havia recordat, però ells van percebre que allò era important. L'havien memoritzat (!).

Avui al claustre esperpèntic que hem tingut algú ha mencionat que hem de buscar allò que un alumne del segle XXI demanda. Es referia, evidentment, a tecnologia, gamificacions i metodologies vàries. Però jo crec que s'equivocava: l'alumne del segle XXI en realitat busca en l'escola allò que no té fora de l'escola. I és que la paraula torne a prendre el protagonisme. L'alumne no ha de ser el centre: ho ha de ser la paraula, les paraules dels mestres i dels companys que van donant forma al món. La paraula que construeix coneixement i que, per tant, ens construeix i els construeix com a éssers humans.

El millor de l'escola del segle XXI que ens volen vendre és que el segle XXII arribarà aviat. Llavors hauran canviat les tornes. Els gurús educatius del segle XXI hauran callat, hauran mort i hauran estat oblidats. (Espere, això sí, que la senyora Maria Acaso haja estat soterrada amb un meló d'Alger al costat, que ben de segur que futurs arqueòlegs confondran amb el seu crani de moniata: l'altre dia viu d'ella un dels titulars que més vergonya em va fer). Llavors el desastre haurà posat en evidència que el que cal no és la caducitat i la novetat constant. Que allò que calen són permanències.

I encara es repetiran escenes com esta: