 |
Durant el recorregut, clapes minses de
tardor, però exuberants! |
I
Así como el rey, durante la cacería, coge
un vaso para beber en él, uno cualquiera...y así como después aquel que lo poseía
lo aparta y lo conserva como si no fuera un vaso:
así quizá el destino, también sediento, se acercaba
de vez en cuando a una a la boca y bebía,
a la cual una vida pequeña, demasiado temerosa
de romperla, colocó, aparte del uso,
en la vitrina miedosa
en la cual están sus preciosidades
(o las cosas que son tenidas por preciosas).
Allí estaba ella, extraña, como si hubiese sido prestada,
y simplemente se hizo vieja y se hizo ciega
y nunca fue preciosa, y nunca singular.
II
Un destino de mujer. Així es titula el poema dels Neue Gedichte de Rilke que llegia ahir als peus de l'Alt del Pi. Caminant, caminant, caiguí en el compte que el nom actual de l'antiga serra de Portaceli té l'origen, justament, en el destí d'una dona en què la història es mescla amb la llegenda: Maria Calderón.
La seua història, però, s'entremescla amb la de sa germana Joana. Ambdues es dedicaren al teatre i, segons conten, ambdues foren amants del rei Felip IV. Maria, però, arribà a tindre un fill del rei, reconegut més tard per aquest com l'infant Joan Josep d'Àustria. El rei va suportar l'enuig de la reina Isabel de Borbó, però no va aguantar gaire que Maria, coneguda popularment com la Calderona, cansada del rei, de la reina i de la vida que li feien portar, es buscara un altre amant. En saber-ho, el rei la va recloure forçadament a un convent on, segons la documentació, va passar la resta de la seua vida.
Copa que el rei empra i rebutja. I esclafa.
Però la llegenda diu una altra cosa. Segons la cultura oral, la Calderona va aconseguir escapar del convent madrileny i es va refugiar a la serra de Portaceli, tot convivint amb els bandolers que feien cau dels paratges de la serra. La història va arribar a oïdes de tothom i va ser tal el seu impacte que va aconseguir canviar el nom tan transcendent de la serralada, que la feia Porta Coeli, pel d'una dona que va prendre allà les regnes de la seua llibertat.
II
Ahir partí d'Estivella, rumb al castell de Serra. D'allà, de nou a Estivella passant per Beselga i el seu castell-palau. Entremig vaig tornar a recórrer el primer camí que vaig trepitjar de la Serra: el tram del GR-10 que transcorre pel barranc de l'Ombria.
El motiu de l'excursió fou la realització d'un treball de camp per a un estudi mediambiental de la serra, que ens proposà el professor d'Educació Ambiental de la universitat. Aquest matí, per curiositat, he tafanejat entre els arxius de text que guarde d'aquella assignatura: veig que fou exigent, i que vam fer un munt de coses, des de l'estudi de variables climàtiques, composició del sòl de la serra, impacte humà o història geològica. Potser per això en guarde un bon record: vaig aprendre bona cosa.
No puc dir el mateix d'altres mòduls on em van fer perdre el temps de manera sobirana. Tristament, la majoria.
III
Com tot, l'espurna d'aquesta estima per la Calderona me la va transmetre un professor. Bastants anys després vaig començar a visitar-la esporàdicament: ara una
excursió als Rebalsadors; ara una
ascensió al Gorgo. Però el fet que estiga tan a prop de ciutat l'ha convertida, des d'un temps ençà, en el meu paradís particular: quant més la conec, més me l'estime!
IV
L'altre dia llegí un reportatge sobre els castells de Bohèmia. La majoria d'ells tenien un origen medieval, però havien estat reformats al llarg dels temps i han arribat a l'actualitat amb fesomies ben diferents a les originals: semblen, més aviat, palaus dihuitescs o decimonònics. A Ibèria, però, fruit d'unes vicissituds històriques diferent, la majoria de fortaleses foren abandonades en els primers anys de l'època moderna: les guerres de frontera entre els diferents regnes peninsulars van perdre el seu sentit. Això les ha convertides, en la seua major part, en ruïnes del més pur esperit romàntic.
És amb aquests ulls que contemple la fortalesa de Serra: un punt de vigia musulmà que formava part de la defensa del territori que s'estenia al nord de Balansiyya, junt amb altres moltes torres que s'alcen encara en al voltant d'aquest poblet al bell mig de la Calderona.
V
A mitjan camí m'he desviat de la ruta per ascendir a l'Alt del Pi pel tallafoc occidental. He tret el fetge per la boca (quina pujada!) però ha pagat la pena: un mirador immillorable, més que fins i tot la Mola de Segart o el Puntal de l'Abella que ara podia contemplar, xicotets, des d'allà dalt.
La mirada es fixa en l'Oronet, que queda enmig de la part oriental de la Calderona... El tinc pendent!
VI
Fa deu anys un dels murs perimetrals del castell de Beselga va ensorrar-se. Les institucions van córrer de seguida a restaurar el monument: un antic palau del s. XV adossat a una antiga torre vigia musulmana. Des d'allà es controlava l'entrada a la vall del Palància.
El que no entenc és per què quan s'ensorra un bancal que potser siga molt més antic que el castell i la torre no s'alça ni pols ni remolí. I n'he vist molts d'ensorrats al llarg del camí.
VII
La ruta és una amalgama perfecta de camins i sendes que s'endinsen en boscos molt ben conservats. Però no sabria explicar ben bé per què la de la setmana passada em va agradar més, malgrat l'aridesa de la major part de paratges que vaig travessar. Potser siga per les forces tel·lúriques? Qui sap!?
VIII
A Estivella hi ha camps de garroferes centenàries que encara no han estat abandonats. Només per passejar-hi paga la pena atansar-s'hi. Hi ha també un aqüeducte del segle XVI que encara està en funcionament: l'aqüeducte dels Arcs. No obstant això, l'estat d'abandó i brutícia en què es troba m'impedeix fotografiar-lo. Qui sap si d'ací uns anys no serà la pròxima víctima de la indiferència (que no del temps).
IX
La millor manera de finalitzar aquesta ruta, que ha transcorregut entre castells i fortaleses, és visitar Albalat dels Tarongers, que queda a tocar d'Estivella. Allà es conserva una de les fortaleses-palau millor conservades del país. Malauradament, continua en mans privades: el seu interior no es pot visitar, i l'exterior cau a trossos.
X
La nit ha caigut i contemple com la serra es perfila entre la llum crepuscular des del pont d'Albalat, sobre el Palància. Hui la ruta ha estat més curta, però el cansament és més gran.
Todo esto estaba sobre ella y era el mundo
y estaba sobre ella con todo, angustia y gracia,
igual que están los árboles, derechos y creciendo,
todo imagen y sin imagen, como el Arca de la Alianza,
y solemne, como puesto sobre un pueblo.
Y ella lo soportaba; llevó hasta el extremo
lo volador, lo fugitivo y lo alejado,
lo terrible, aún no aprendido,
serena, igual que la aguadora
el cántaro repleto. Hasta que en pleno juego,
transformador y preparando para otras cosas,
el primer velo blanco, deslizándose leve,
cayó sobre el abierto rostro.
casi opaco, sin volver a alzarse nunca más
y dando de algún modo a todas sus preguntas
tan sólo una respuesta, vagamente:
en ti, que has sido niña, en ti.
La adulta. R.M. Rilke
 |
| Passejant per Estivella |
 |
| Fa pinta de ser una de les cases més antigues del poble |
 |
| El veí Albalat dels Tarongers |
 |
| El sol llepa ja el campanar |
 |
| Hora exacta :D |
 |
| Entre oliveres i garroferes... |
 |
| ...centenàries |
 |
| Ferrocarril a Terol |
 |
| Castell palau de Beselga des dels camps |
 |
| Camí al Blanquissar |
 |
| Bosc ombrívol |
 |
| Puig Peluca i Creu del Mono (¿?) |
 |
| Mar! |
 |
| Arribant al Blanquissar |
 |
| Vall del Palància |
 |
| Alfara d'Algímia i Algímia de la Baronia |
 |
| Bosc del Racó de la Putxera |
 |
| Sureres a la falda del Garbí |
 |
| L'Oronet i Montmajor, al fons |
 |
| Bosc de l'Alt del Pi |
 |
| Colonització tecnològica de l'Alt del Pi |
 |
| Castelló i Desert de les Palmes, al fons. |
 |
| Garbí, Puntal de l'Abella (la Vella?), la Rodona i Xocainet |
 |
| Mola de Segart i el Mediterrani |
 |
| Montgó |
 |
| Platja de Puçol |
 |
| Castell i marjal d'Almenara |
 |
| Panoràmica: del Garbí a la Mola de Segart |
 |
| València i l'Albufera |
 |
| Horta Nord |
 |
| Camp de Túria |
 |
| L'Oronet i Montmajor, des de més alt |
 |
| Serra i el castell |
 |
| Serra |
 |
| Castell de Serra |
 |
| L'Albufera i Montdúber |
 |
| Baixant de l'Alt del Pi |
 |
| GR-10 pel Barranc de l'Ombria |
 |
| Font de l'Ombria |
 |
| Serra |
 |
| Arribant al castell |
 |
| Nàquera |
 |
| Torre de l'homenatge |
 |
| La Calderona des del castell de Serra |
 |
| Camí de tornada, als peus de l'Alt del Pi |
 |
| Alt del Pi, vessant est |
 |
| Senda: enllaç amb el GR-10 |
 |
| S'ha girat vent: el bosc udola |
 |
| Perspectiva: fins al Desert de les Palmes |
 |
| Creu del Mono: és una tomba |
 |
| Vistes a Beselga |
 |
| Castell-palau de Beselga |
 |
| Paretó d'un bancal ensorrat |
 |
| Llavaner de Beselga |
 |
| Casa "neoromànica" |
 |
| Castell i ermita de Sant Roc |
 |
| Interior de la torre de guaita (s. XII) |
 |
| Vistes a la vall del Palància des del castell |
 |
| Estivella des del castell |
 |
| La llum ha canviat |
 |
| Castell-palau d'Albalat dels Tarongers |
 |
| Castell i església de la Immaculada |
 |
| Detall d'una petxina de la cúpula de l'església |
 |
| Carrerons d'Albalat |
 |
| Mola de Segart, Puntal de l'Abella, Garbí i Albarda |
 |
| Molí de Nelo, a un dels costats de l'aqüeducte dels Arcs |
 |
| Darrer tram de l'aqüeducte (s. XVI) |
 |
| Estivella des del molí de Nelo. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada