Fa uns anys, al MNAC, es van exposar els panells de la "Visió d'Espanya" que Sorolla va pintar per a la Hispanic Society de Nova York. Davant de l'actitud de la major part de companys i companyes, que delia per anar-hi a veure les obres, un altre va afirmar que ell no hi aniria pas: Sorolla "no aportava res al món de l'art, no era gens original". Aquesta persona no entenia per què havia esdevingut un pintor de renom.
Bé, al marge d'una concepció del valor de l'art basat exclusivament en "l'originalitat", el ben cert és que aquesta persona pretenia demostrar-nos que era un expert en art, que estava per sobre dels nostres gustos barats. Però en realitat qui no en tenia ni idea era ell i amb els seus prejudicis i idees petites es va perdre una gran oportunitat de gaudi artístic. I si ara faig aquesta afirmació és perquè una lectura recent de Markus Gabriel m'ha permès donar forma al que llavors era una mera intuïció que es materialitzava en una sola paraula: "papanatas".
En primer lloc, de Sorolla podem destacar en primer lloc una actitud contestatària. Hem d'entendre, en efecte, que allò que converteix en portador real del sentit de l'art, la relació entre la llum i el color, no és només una manera d'idealitzar la realitat, sinó de fer front a una revolució científica que concebia el color únicament com una il·lusió del nostre aparell sensorial. Davant d'aquest menyspreu, la pintura moderna comença a cridar: color, color, color!
A l'exposició de la col·lecció Masaveu, al Pius V de València, es recull una afirmació de Sorolla que dona una clau: "Pintor de retrats, jo?". Sorolla pintava retrats, sí, però no era un retratista. Crec que això ens permet deduir que el valor del seu art potser residia en el fet que era el primer que pintava una realitat que fins llavors havia estat ahí, però sobre la qual ningú ens havia fet reflexionar sobre què s'hi veia i com s'hi veia: la mar i la seua gent.
Segons Gabriel, l'art allibera els objectes dels que tracta, situant-nos en posicions distintes davant d'ells i situant-los en un camp de sentit especialment creat per a ells. L'art desvia els objectes dels camps de sentit en què apareixen normalment sense que ens apercebem de la forma en què apareixen. En altres paraules: l'art ens sorprèn amb un sentit nou i il·lumina els objectes des d'una perspectiva inusual o, el que és el mateix, l'obra d'art esdevé un camp de sentit reflexiu en què apareixen no només una sèrie d'objectes, sinó objectes com a tals en un camp de sentit en una infinitat de variacions. Tal com fa el Quadrat negre sobre fons blanc de Malevich, en què es materialitza la interacció entre primer pla i fons, l'obra de Sorolla fa sorgir en forma d'obra d'art destacada del fons del món que l'envolta un element d'aquest món, i ens fa contemplar-lo amb uns ulls nous.
Ara bé, tenint en compte açò, la imatge de l'obra d'art és sempre ambivalent, interpretable de moltes maneres. Apel·la als aspectes de la nostra vida que tenim com a materials però que en realitat són imaginaris o purament simbòlics. Juga en molts nivells enter aparença i realitat. Així, a través de la fantasia establim la nostra convicció sobre el valor de la realitat, una realitat sobre la que ningú ens havia fet reflexionar i que, al capdavall, sense la mirada de Sorolla, hauria estat engolida per l'oblit.
El mar i la seua gent a una platja de València. De València, només? Per què no Catània, Alger, Càndia o Beirut? La realitat imaginada no és, al capdavall, igual a moltes altres realitats?
Quina és, al capdavall, la nostra identitat?
València celebra l'any Sorolla i la ciutat s'ha omplit d'obres del pintor. "Sorolla en negre" al Centre Cultural Bancaixa, i la col·lecció d'obres de la família Masaveu al Museu de Belles Arts són exposicions que cal anar a veure en més d'una ocasió.
 |
| Mediterrani |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada