Mirar al mar

Què veiem, quan mirem al mar? Només aigua, onatge, escuma?

Jo diria que molt més. I aquest molt més s'accentua quan estem davant del Mediterrani. Perquè el Mediterrani és molt més que aigua: és un mite. Un mite que s'impregna de Roma, del seu poder unificador i dels seus déus; el Mare Nostrum remet al naixement d'Afròdita, d'Apol·lo o Diana, però també fa presents els viatges d'Hèracles i Odisseu. El Mediterrani és també un mite que remet a les tres religions del llibre i a segles d'intercanvis constants entre totes les seues ribes, que posaven en contacte Hespèria amb la cultura de Sumer, Acab, Babilònia i més enllà. 

Des d'un punt de vista mediterrani, s'entén què som nosaltres: som ibèrics o magrebins. Magreb, en àrab, no vol dir altra cosa que occident: com explicava el professor Jorge Ramos al curs que fiu a la Universitat d'Estiu de Gandia, l'arrel de Magreb la trobem també als topònims Algarve o Garbí. Però també Ibèria significa Occident: són moltes les teories que n'expliquen el nom, però deixant de banda l'estranya teoria de la terra de conills, el ben cert és que el mot es pot emparentar amb Erebus (la muntanya del Caucas que els sumeris anomenaven "l'Occidental", la situada a l'oest): només una metàtesi, fenomen tan comú en la parla oral, converteix el mot Erebus en Eberus. I d'ací, Ibèria, iber i Ebre.

Aquest mite del que parle es construeix en base a un fluid, l'aigua, que facilita el comerç i l'intercanvi: gràcies a que la navegació era la forma de transport més barata a l'antiguitat, van arribar l'alfabet i els déus de l'Olimp a les nostres costes. També el llatí i, segons la llegenda, Sant Jaume amb una Bona Nova. Més endavant, recorrent la riba sud, arribaren també les melodies i formes musicals que configurarien las Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi, o el rebab que, amb el temps, es convertiria en un violí. Arribaren també els qui van donar forma a les nostres terres i que la història que s'ensenya oblida: els amazics, que van canalitzar l'aigua del Túria, i que van controlar el nostre territori tal com demostra la quantitat de topònims que van deixar enrere (Soneja, Senija, Malilla, Favara, Oliva, Atzeneta, Titaguas...). En aquells temps, fins i tot molts cristians i jueus de Xarq al-Àndalus parlaven àrab, com en àrab anomenem encara la major part dels nostres pobles i ciutats.

Però qui veu el mar avui a través de tot això? Que n'ha quedat del mite? Podríem dir que per a la gent imbuïda en la (in)cultura que s'ensenya a les escoles, absolutament res: el Mediterrani és només una marca turística, un lloc on anar a torrar-se al sol i a fer-se quatre cubates al xiringuito. Però més que això: el Mediterrani és un mur. Un mur que ens separa d'un Orient i d'un Sud Global que percebem com una amenaça i dels quals només ens arriben veus que parlen de conflictes, guerres, gent que lluita desesperada per arribar a les costes europees en busca d'un futur millor. Ens té igual la part de responsabilitat que el nostre sistema econòmic i els nostres règims polítics tenen en la situació a l'altra banda del mur. El ben cert, però, és que la sang de la cultura ha deixat de fluir per les seues aigües: avui el rebab o el cristianisme ho tindrien difícil per arribar als nostres ports. En canvi, hi arriben molts cadàvers: però això en realitat ens té igual, perquè tenen la pell fosca.

Al capdavall, en els darrers decennis hem construït una identitat basada en la idea d'Europa (cada vegada més, una Europa-fortalesa) i en la idea de "nació". Això ha implicat que n'hàgem expulsat l'element mediterrani tot identificant-lo com a quelcom forà, tot i que en realitat siga consubstancial al nostre ésser. Això, però, no és un procés que haja començat fa poc: en realitat, ja en l'Europa medieval, en temps del gòtic, es va començar a forjar la frontera ideològica entre una Europa blanca i cristiana i una riba sud en mans dels enemics de la fe. Aquesta frontera, però, interessava a certes aspiracions polítiques i econòmiques del feudalisme, tan necessitat de terres per poder perpetuar-se i fer-se fort. (La frontera, per cert, va començar a tindre aviat dimensions culturals: la música, sense anar més lluny, comença a explorar la polifonia i la música per al teclat a partir de l'Europa del gòtic, mentre que al sud continuà una tradició basada en els ritmes i el cromatisme tonal).

La construcció europea, doncs, ha fet més alt el mur en què s'ha convertit un mar que, fa uns segles, era un lloc d'encontre. En relació a l'altra banda, com observa Sami Naïr, som incapaços de parlar de res que no siga la temàtica migratòria o la seguretat. El comerç entre les ribes del Mare Nostrum s'ha reduït a la mínima expressió. La curtea de mires ha fet que preferim que deslocalitzem la indústria a Xina en lloc d'Algèria o Líbia (i ara tenim el que tenim). També la política migratòria, basada en el tancament de fronteres, impedeix el traspàs continu de persones que havia existit secularment entre un costat i l'altre del mar: els habitants del Magreb, si volen tenir una vida millor, no tenen l'opció de vindre a fer les temporades de la fruita o la verema (Oran i Alger estan més a prop d'Alacant que Barcelona!), sinó que només tenen l'opció de morir-se de gana al sud o viure al nord amb un permís de residència que els ofereix una societat que cada vegada els margina i els exclou més de la vida comunitària i els paga una misèria per fer els treballs més durs. 

Asseguts davant de la mar, per tant, ja no hauríem d'acostumar-nos a veure el mite. Tampoc el paradís turístic i estival. Hauríem de començara a veure ja les fractures que han destruït un món: la fractura identitària que hem anomenat; la fractura que ha comportat la manca de visió geoestratègica d'una Europa que es mira el melic; la fractura que ha reduït el comerç i, amb ell, l'intercanvi de tot tipus entre els riberes del mar (d'Orient a Occident, del Nord al Sud). Però també la fractura mediambiental entre la riba sud, amb un procés d'urbanització salvatge i grans problemes d'accés a l'aigua, i la riba nord, amb recursos per mitigar els efectes d'aquests procesos; o la fractura demogràfica entre un nord on la població decreix i un sud on els índexs de natalitat multipliquen la població en pocs anys.

I dic que hauríem de començar a acostumar-nos a veure aquestes fractures si en realitat ens interessa el futur. Perquè... què podem esperar quan existeix un Nord que viu en l'abundància i on cada vegada en som més pocs (la població decreix), i un Sud que veu tallades les aspiracions al benestar i on cada vegada en són més? Quina ment ingènua pot pensar que el conflicte no esclatarà tard o d'hora? Quin imbècil pot pensar que l'economia europea, mancada de mà d'obra, podrà mantenir-se a base d'eslògans com "primero los nuestros"?

Qui són, "los nuestros"? Si tornem al mite, potser ens adonem que dins d'aquest possessiu cap molta més gent de la que en principi podríem pensar. Només ens salvarà del desastre tornar a pensar en clau mediterrània a tots els nivells: geoestratègic , comercial, demogràfic, cultural, humà... Un Mediterrani fort potser serviria de contrapès als blocs que estan configurant un escenari de guerra, amenaça i desastre... I que potser, de manera un tant paradoxal, enfortiria la veu d'Europa en un món que, llavors, estaria ple de ponts.

Però molt em tem que això només és una manera de somiar truites. Perquè d'entrada hem de conèixer el mite i la història, els vincles i les dependències. I avui això ja no es pot fer ni a l'escola, tan ocupats com estem per vendre'ns com a productes i fomentar un aprenentatge "competencial". Però sempre ens ha de quedar un petit bri d'esperança que ens faça pensar que trobarem el camí perquè aquesta aigua, al final de la història, no esdevinga un mar de sang.