 |
| Un bar d'Haro |
I
La gran ciutat ens atreu, si no per viure-hi, per visitar-la. Sovint maldem per poder viatjar a Barcelona, Madrid, Berlín, Londres, París, Nova York, Frankfurt... La gran ciutat ens ofereix grans fites, obres grandioses, bullici, concerts, botigues de tota mena, moviment perpetu. Les possibilitats es multipliquen... sempre, és clar, que es tinga la sort de pertànyer a la classe social adequada, perquè, del contrari, només resta la possibilitat de poder accedir al saló a les hores estipulades en el contracte de lloguer d'una habitació fosca, petita i lletja.
II
Però el moviment perpetu de la ciutat, la seua voràgine (no entenc perquè aquesta paraula no es troba al diccionari de l'IEC...), produeix el desig d'allò contrari: de la caseta en un poble perdut, amb vistes a la muntanya i una vaca al costat remugant herba. La gent de ciutat escapa a un món rural idealitzat on fins i tot molesten les campanes, el cant del pollastre i les olors de fem.
III
I què passa amb els llocs que no pertanyen al món cosmopolita o a la ruralia idealitzada? Centenars de ciutats que no ofereixen aparentment res: ni aquell paisatge idíl·lic rodejat de muntanyes, ni els atractius de la gran ciutat. Cauen en l'àmbit del "provincialisme".
Allò provincià mai ha gaudit de massa bona fama. Al diccionari de l'AVL, una de les accepcions ens diu que, de forma pejorativa, designem amb l'adjectiu provincià allò «que no ha tingut repercussió ni ha aconseguit reconeixement en un àmbit general». Un escriptor «provincià» és, doncs, un escriptor de segona, un mindundi. La RAE afegeix un altre matís pejoratiu al terme: s'aplica a allò poc elegant, mancat de refinament.
IV
Crec que no hi ha cap llibre que il·lustre millor la polaritat existent entre capital i la província que Les il·lusions perdudes de Balzac. En l'obra, ni la provinciana Angulema ni una París vista com la panacea de l'èxit ixen benparades, però hom ha de caure en una cosa: la ciutat de províncies esdevé el darrer refugi davant del fracàs. D'alguna manera, esdevé un medi on refer-se després que les expectatives que despertava la gran ciutat han estat esmicolades per la realitat plena d'interessos foscos, enveges, hipocresia i mentida.
Avui passa el mateix: la gran ciutat és engolida per la lògica neoliberal i esdevé inhabitable. Progressivament som expulsats a les petites ciutats de províncies on encara no existeix reclam que les convertisca en un producte més.
Allò que menyspreem, que no desperta el més mínim interès, ens salva.
V
La Rioja és plena de petites ciutats provincianes. No només Nájera o Santo Domingo de la Calzada, sinó també Haro, Casalarreina, Calahorra o Briones, que vaig tindre l'oportunitat de visitar i passejar. Crec que aquestes petites ciutats de províncies ofereixen una mida amable, són agradables: si vas al bar, saps que tindràs lloc; si visites un monument, no hi haurà ningú; si hi passeges, podràs triar entre carrers bulliciosos i d'altres solitaris; del carrer comercial, en pocs minuts, podràs arribar al prat on, efectivament, la vaca remuga.
No se'ns ha d'oblidar que, en molts casos, són aquestes ciutats provincianes les que mantenen viu el món rural que les circumda, i no les grans urbs que, contràriament, importen productes contínuament de l'altra punta del món.
VI
També hem de caure en el compte d'una cosa: l'ambient provincià no està renyit amb la gran ciutat. De fet, és aquest ambient el que fa habitables ciutats com València: al costat de la Ciutat de les Arts, o dels grans centres turístics de Ciutat Vella, hi ha la multitud de barris que no alcen ni pols ni remolí on fem la nostra vida al parc, a la terrasseta del bar, al gimnàs o a l'avinguda. València té, doncs, molt de provinciana, i potser és una de les coses que em va fer decidir-me per mudar-m'hi des de Barcelona: allà, en canvi, els racons amb sabor provincià són engolits per la lògica neoliberal, que els ofereix a aquells qui puguen pagar-ne un preu major (llegiu: els grans promotors turístics). Barris com Sants, Gràcia o el Poble Nou han perdut el seu sabor des sempre i han estat envaïts pels exèrcits de turistes armats amb la targeta de crèdit.
VII
Ara bé, tant en un lloc com un altre hem de ser conscients d'una cosa: per més gent que hi haja, estem igualment sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada