Oracles

 

Carrasca del mas Marín

I

La setmana passada vaig acabar fent una caminada a un indret que, d'entrada, no tenia pensat d'anar-hi: Benafigos, al Maestrat. Alguna cosa em va dir que aquells camins eren el que em feia falta en aquell moment... i vaig encertar-ho! Ni el vent ni la predicció de pluja em van aturar.

Benafigos, malgrat haver-se assimilat als noms d'origen àrab començats per ben-, deriva en realitat de penna (penya): penna ficus, o penya de la figuera, segons Coromines; o també, segons altres estudiosos, penna fictus, penya de la fita, cosa potser més probable, ja que el turó on s'encimbella el poble es veu des de la major part de camins i carreteres dels voltants.

La ruta, d'uns 20 km, baixava del poble al llit del Montlleó, per després pujar entre els boscos fins al mas Marín i el santuari de la Mare de Déu de l'Ortisella, des d'on, entre masies i fonts, torní novament al poble.

II

També la setmana passada em van arribar uns llibres que tenia ganes de llegir, dos d'ells sobre els rituals oraculars de la Grècia antiga. Després d'haver llegit les introduccions d'un i altre, cedisc la prioritat a l'estudi de T. Bartoletti, Poíesis y cosmopolítica de los oráculos griegos. L'estudi parteix de la premissa que moltes de les idees acceptades sobre els oracles grecs, en lloc d'explicar el seu paper en la societat grega, operen en realitat en l'escissió que durant l'edat moderna es va donar entre racionalitat i irracionalitat, civilitzat i primitiu, ciència i religió, fins i tot entre religió («vertadera») i superstició. Els erudits moderns van concebre que el món de l'endevinació per als grecs s'englobava dins de la impostura, la irrealitat i la superstició, cosa que en realitat només descrivia la seva pròpia mentalitat.

III

Bartoletti proposa, doncs, recórrer a les fonts, especialment a Aristòfanes, per intentar copsar quina significació tenien els oracles en el món grec. I arriba a la conclusió que, en realitat, l'oracle era un mitjà poiètic de construcció de la comunitat humana i divina, i per definir la seva relació amb l'entorn natural. Les pràctiques oraculars recuperaven cíclicament el vincle entre els sers humans, meta-humans (déus i esperits) i no-humans (animals, plantes i paisatges). Política, religió i natura formaven, doncs, un tot: l'endevinació antiga era, doncs, una «ciència» a través de la qual els grecs donaven sentit al cosmos i la seva vida política com a part d'aquest.

IV

La lectura promet... Haig de dir que  m'ha fet pensar en els oracles actuals, i en fer-ho no m'han vingut al cap ni les bruixes, ni el tarot, ni l'horòscop, sinó altres «rituals» que guarden potser una similitud major amb els oracles pel que fa a la seua funció. I m'ha vingut al cap la cimera climàtica celebrada a Dubai. 

Les cimeres climàtiques deixen de banda tota ciència endevinatòria, es basen en dades objectives; no són protagonitzades per mags o pitonisses, sinó per negociadors i polítics seriosos; tampoc pretenen restablir el vincle amb cap divinitat. Però tal com passava amb els oracles grecs, pretenen definir la nostra relació amb la natura apel·lant a la racionalitat i la veritat científica i abandonant la superstició.

V

Ara bé, si a través de l'oracle grec naixia una nova poiètica que inspirava vincles, actituds i pertinences, què ha eixit de la cimera? Jo diria que només ha eixit un acord en què ha hagut de ser pensada cada paraula per tal que, al capdavall, cada agent econòmic i polític continue fent el que li done la gana tot fent veure que sí, que col·labora per salvar el planeta i les generacions futures com demostra el fet d'haver subscrit un acord que, en realitat només diu que les intencions són bones, però que ningú està disposat a renunciar al guany.

Crec que preferisc la màgia dels oracles... Almenys aquella contribuïa a mirar el món amb uns ulls nous. Les paraules de la pitonissa s'envoltaven de misteri; les dels acords de Dubai, només d'hipocresia.

VI

Avui encara queda un petit residu dels rituals oraculars grecs. En pocs dies la sibil·la pagana cantarà a moltes esglésies: malgrat que el ritual va ser prohibit a Trento, encara ha perviscut. No hi ha cap renovació de cap vincle, actualment canta cada any el mateix, ha esdevingut un fòssil. Però malgrat tot, el seu cant, que parla dels darrers dies que vindran, hauria d'inspirar-nos ara més que mai: la veu sonarà en un solstici d'hivern, un Nadal, en què les temperatures han fregat màxims històrics a molts indrets... Això dels «darrers dies» potser estiga més a prop del que ens pensem.

VII

I res més, només dir-vos que les terres del Maestrat són màgiques, belles i encisadores. Gogí en aturar-me una bona estona a l'Ortisella: un d'aquells santuaris barrocs alçats després de Trento en els llocs on encara pervivien pràctiques paganes, que foren substituïdes pel culte a la Mare de Déu. Els trets del lloc, amb les tres fonts que ragen de la muntanya als peus del santuari, la seua ubicació ombrívola i tot el que el rodeja, el fan realment màgic!

Qui sap si allà, fa pocs segles, encara pervivia un oracle...

Església de Benafigos, una de les més antigues
d'aquestes terres

Comença el dia: Benafigos, encimbellat 

Ermita del Crist

Vistes a Vistabella del Maestrat

Antiga presó

El mar des de les altures del Maestrat

Serra del Desert de les Palmes

Atzeneta del Maestrat

Cim de la Miranda

Llit del riu Montlleó

Al llit del riu: el riu ha excavat el seus propis sediments.

Seguint un camí desaparegut, em trobe amb teixos...
Hereus dels boscos primigenis!

Mas Marín

Carrasca del Mas Marín

Font del Mig del santuari de l'Ortisella 

Símbols solars i lunars a la façana de l'ermita
de la Mare de Déu de l'Ortisella

Hom centenari mort

Font de Baix

Font de Dalt

Un nou símbol solar presideix la font de Dalt. La pedra
emprada, diferent a la resta, i els signes d'erosió,
ens parlen d'una antiguitat considerable d'aquest element.

Carrasca del mas de Camao

Mas Barbereta

Mas Pla

Ares, en la llunyania