Fanatismes

 

Morella des de la Mola de Fustés

El cap de setmana passada va culminar amb l'audició del Messies de Händel al Palau de la Música, a càrrec de The English Concert dirigit per Harry Bicket. I bé, què dir? 

Influenciat, però, per l'article de Irene Vallejo que havia llegit aqueix mateix matí de diumenge, vaig caure en el compte en un tret dels textos sagrats seleccionats per a l'oratori que ens ha de posar, necessàriament, a l'aguait. Aquest tret no és altre que el fanatisme:

If God be for us who can be against us?

Who shall lay any thing to the charge of God’s elect? It is God that justifieth.

Who is he that condemneth?

En efecte, això de tenir Déu al darrere pot justificar, i ha justificat al llarg de la història, qualsevol atrocitat. Si actuem en nom de Déu, qui pot oposar-se? Qui pot dissentir? Qui pot contradir-nos?

Ara bé, això de tenir Déu al darrere d'una acció és del tot discutible. Al capdavall, l'única cosa que sabem de Déu és que calla. Si alguna cosa defineix Déu, és el silenci del Divendres Sant: fins i tot quan el seu Fill mor a la creu, Déu roman en el més absolut silenci. Tota imatge que s'haja pogut construir de la divinitat té el silenci absolut, insuportable, com a fonament: és, en realitat, pura xerrameca humana. 

Al·legar, doncs, que tenim un Déu que ens justifica és només una excusa per a l'arbitrarietat, l'abús de poder, la barbàrie: l'ària em va recordar allò de «mateu-los a tots, que Déu ja distingirà el seus», paraules adreçades per Simon de Montfort als soldats que atacaven l'església de la Magdalena de Besièrs, on s'havien refugiat de l'atac de l'exèrcit papal heretges i catòlics.

Com afirma Vallejo, el fanàtic només busca salvar-nos, redimir-nos, «millorar» els nostres costums perquè s'assemblen als seus: allò que dicta Déu és el seu vincle a un determinat grup, des del qual no és acceptable que existisquen persones que els la bufe pertànyer-hi. Qui ha convertit una idea (de Déu, però també de l'estat, del mercat, de l'educació, etc.) en allò que el vincula a un tot, no pot suportar la idea que existisca qui burxe, qüestione i evidencie l'error subjacent a aquesta mateixa idea. Perquè, al capdavall, una idea que esdevé única i inqüestionable es converteix en un fòssil: les idees només cobren vida quan dialoguen, s'interrelacionen, muten, es transformen.

(Qui no ho ha comprovat a Twitter? L'altre dia, fins i tot, per defendre un argument algú em va dir que l'única raó que tenia per defendre'l era que jo, suposadament, era amic d'una altra persona que el defenia... Cosa que, potser, el delatava a ell.)

El fanatisme, per tant, s'expressa també amb una pàtina civilitzada. Em continua encisant l'ària del Messies a què he al·ludit, però veig necessari posar-la en context... i en evidència. Perquè és l'art i la ficció els antídots més eficaços que tenim contra el fanatisme: cal adonar-se, doncs, que en realitat tot el relat del Messies no és més que això, una ficció que pretén afirmar-se veritat per donar sentit a la vida dels qui no afronten la incertesa, el neguit, el dubte i la necessitat d'escoltar, mirar i obrir-se al món.

Caminar... És una bona forma de buidar-se. Preocupacions, obsessions i pensaments acaben esvaint-se i convertint-se en paisatge. El paisatge dels Ports, a més, té una bellesa tan acusada que gairebé acaba transformant-te. Allà és on vaig passar el dissabte.

De la Llàcua a la mola de Fustés i, d'allà, pel barranc Fustés-Salvassòria, a l'abandó i la solitud de la Salvassòria i, de nou, a la Llàcua. 21 km, un miler de metres de desnivell, vaques amenaçadores i moltes, moltes sensacions. Per cert, la ruta enllaçava amb altres que he fet anteriorment: aquesta, aquesta i aquesta: de fet, vaig caminar pel territori que queda al bell mig d'aquestes altres terres ja caminades.

(Per cert: en tot el dia només vaig veure tres persones i unes cinquanta vaques.)

Vos ho promet: set graus sota zero

La Llàcua

Casalots que demostren la riquesa
agrària i ramadera que arribà a haver-hi

Creu de la Llàcua

No, les vaques no estaven acostumades 
a rebre visita...

Vistes a Sant Pere de Castellfort

Molló i Sant Pere

Mas de Campello

Vistes al mas de Moixacre

Passejant entre rouredes

Primeres vistes de la Mola de Fustés

Mas de Moixacre

Què bonica!

Al cim!

Cinctorres

El Turmell i, al darrere, la serra de Montsià

Mola d'Ares i Penyagolosa

Serra d'Irta ¿?

Talaies d'Alcalà

Santuari de l'Avellà

Vinaròs?

Alt de la Nevera (Catí)

L'Avellà

Càlig

Mas de Fustés

Dins del barranc de Fustés-Salvassòria

Bosc de carrasques i roures de la Salvassòria

Església de Santa Llúcia

Els casalots de la Salvassòria estan envaïts
pels esbarzers... Inaccessibles.

Font de la Salvassòria, amb els seus
xops gegantins

Barranc de Fustés-Salvassòria des de la carena,
de camí a la Llàcua