Ho viu amb els meus propis ulls. Al xiquet, d'uns 3 anys, li cau el "chupa-chup" al terra, l'arreplega desconsolat i li'l mostra a sa mare, qui parla pressudament amb una amiga de una xorrada monumental. La mare se sent estorbada, ni mira la cara de desconsol del seu fill, li pega una manotada al "chupa-chup" i li'l torna a fotre a terra... El xiquet no entén res, plora, mira, i al poc se li passa i canvia d'activitat, però amb cara trista.
Què li costava a sa mare d'explicar-li? O de rentar-li'l a la font que està uns metres més enllà? Amb aquest nen, segurament, ningú parla durant més de 10 minuts al dia, i l'única cosa que deu rebre són ordres. Lleva't! Vesteix-te! Vine! Menja! Normal que quan arribe a l'escola no tinga cap marc de referència on penjar els seus coneixements, i la tonyina esdevinga igualment cereal, sentiment i fruita. També peix, però n'és una possibilitat més...
Si estem a aquest nivell encara en les relacions i reaccions més senzilles, en un tema tan complicat com els sentiments què volem esperar? El nen veu el "chupa-chup" al terra i no entén res, plora, mira, i finalment passa per què ningú no li explica. Es ressigna a comunicar res, ni a insistir o prendre solucions. Crec que massa vegades ens trobem en aquesta situació. I com que no sabem ni hem estat educats emocionalment, finalment passem. Però perquè no sabem què volem: el "chupa-chup"? Una piruleta? Un caramel? Tal vegada ens haurem de conformar amb una llauna de sardines en conserva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada