Títol polèmic? Ho sé. No és que considere el cristianisme una amenaça, però si els atemptats de Noruega haguessin estat perpetrats per terroristes islamistes, aquest hagués estat el titular a molts diaris, com molt bé observa avui Ernest Foch a l'ara.cat. Però tot i així, no ens han de sorprendre uns fets com els que hem pogut presenciar, ja que contínuament s'hi sembren les llavors del feixisme a casa nostra. Ho contemplem muts, amb l'esperança que no germinen, però és difícil que no ho facin. El terreny està ben adobat.
El feixisme al nostre voltant per a mi té dues cares. I una d'elles és l'anomenat fonamentalisme cristià, més estès del que sembla. Sense adonar-nos, guanya terreny a casa nostra, esdevé a poc a poc la doctrina oficial de l'Església. L'altre dia vaig descobrir a Barcelona un racó paradisíac, en el bell mig de l'Eixample: un claustre gòtic traslladat pedra a pedra, procedent de l'antic recinte conventual de Santa Maria de Jonqueres. Vaig decidir que podia ser un bon lloc per gaudir de la lectura. I un diumenge, allà estant, a l'hora del sermó els altaveus van inundar el claustre (també, no tenien prou amb l'església) amb la veu del capellà. La salmòdia era ben habitual, però tan perillosa! El fil argumental seguia les directrius d'una carta del Papa i s'ha convertit en un missatge habitual diumenge a diumenge a les diferents parròquies:
1.-Després d'una introducció més o menys esperada, apareixia com a centre del discurs el perill del "relativisme agressiu" que amenaça Europa. Europa ha perdut els seus valors fonamentals (és a dir, cristians) i sense ells l'home no pot ser feliç de cap de les maneres, ni esdevenir plenament humà -continuava el capellà-.
Quin cansament. Relativisme? El que passa és que el catolicisme ja no és l'única autoritat moral avui en dia. L'Església no hauria d'oblidar que ella parla en nom d'una veritat "revelada", i que per tant, no la pot imposar. Veritats revelades hi ha tantes! No hauria d'oblidar tampoc que la moral és una pràctica de l'ètica, i que ethos en grec vol dir costum. I ells, que ens intenten fer viure els costums de fa 300 anys, no són els que actuen de manera amoral?
Avui en dia aquest relativisme que tant denuncien no ho és tant si tenim en compte que tenim un punt de partida fonamental a partir del qual discutir els diferents punts de vista: els drets humans (que, recordem, el Vaticà encara no ha signat per raons òbvies). A partir del respecte als drets que cadascú tenim com a ésser humà, és que podem discutir les diferents "veritats" i cadascú podem bastir la nostra.
Veritat? I què és la veritat? Va ser la darrera pregunta que va fer Jesús. Quan tindrà l'Església l'osadia de reconèixer que el seu missatge és part d'aquesta "veritat", i no el tot? Potser la veritat siga la suma de tots els punts de vista complementaris, sempre que ens ajuden a créixer i a millorar el món que vivim. I potser també que alçant-se com a portadors d'aquesta "veritat", l'únic que fan és destruir-la. Molts teòlegs parlen del camí vital cap a la divinitat o la transcendència com una "muntanya", i cada religió o actitud davant la vida descriuria un vessant per on poder pujar al cim. Qui pot negar l'existència d'aquesta multiplicitat de camins, entre els quals podem comptar també l'agnosticisme i l'ateisme?
Fixem-nos, per últim, en la perversitat de tot aquest raonament. I és que qui dissenteix d'aquesta "veritat" oficial que predica l'Església, implícitament està en contra de la puresa d'Europa i de l'ésser humà. Dissentir es converteix en un atac a la "natura humana". Potser li done la volta al calcetí d'una manera brusca, però és una altra manera d'explicar el mateix. Així ho fan els partits d'ultradreta, que no són denunciats per la jerarquia catòlica... Fixeu-vos que el verí del relativisme només està en aquells que qüestionen l'autoritat eclesial: moviment pels drets dels homosexuals i de les dones, les altres religions, l'ateisme, etc.
2.-Partint d'aquesta premissa de la pèrdua de valors, continuava el capellà, era necessari un retrobament d'Europa amb les seves "arrels cristianes". Posar-se de nou en mans del missatge de l'Església, de Jesús, per poder retrobar el camí enmig d'aquesta crisi bestial que afecta l'ésser humà.
Arrels? Benvolgut capellà, les arrels d'Europa són cristianes? Sense posar en dubte el paper del cristianisme en la definició del que som, el que pensem i el que actuem, que és molt, jo crec que aquest ja està en un lloc bastant alt del tronc, si és que comparem Europa amb un arbre... Arrels? Les arrels d'Europa són paganes. Les tenim a Grècia i a Roma. I més profundes: beuen des dels ibers fins a les tribus semítiques, des dels límits de l'Imperi Persa fins a Tartessos. Des de les tribus nòrdiques fins a les tribus nòmades del nord d'Àfrica. Aquestes són les arrels: multiculturals i diverses. I que la primera pràctica rudimentària de la societat que aspirem a ser es va donar ja a Atenes cinc-cents anys abans que nasqués Jesús!
I si anem una miqueta més enllà, ens adonem que fa dos mil cinc-cents anys la religió no es proclamava portadora de la "veritat", sinó que era reflex d'una manera d'entendre el món. Els mites, els déus i les llegendes es prenien manllevades d'unes religions a altres, amb plena consciència i sense gaire problema. Els grecs donaven per certa la religió dels Egipcis, i s'inventaven un mite per incorporar-la a les seves creences. I els romans van copiar els mites grecs, i van fer seves les deesses dels fenicis. Fins que arribà el catolicisme i el seu afany de "veritat". No hauria d'oblidar l'Església que l'Antic Testament és un recull de mites de l'Orient Mitjà que es donaven també en altres religions i cultures: des del diluvi universal, o el mite de la creació fins a la lleí de Moisés.
Arrels cristianes? Si realment se les cregueren, ja se n'ocuparien de depurar el cristianisme d'aquest paganisme. De treure-li el culte als tòtems (sants, imatges) que ha heretat de les creences anteriors, de deixar de fomentar la superstició, de democratitzar la seva estructura de poder, que ha heretat de l'Imperi Romà i de posar en pràctica el missatge de Jesús, que entre altres coses, ens diu que a ningú hem d'anomenar "pare", perquè només hi ha un pare, que és el del cel. No ha llegit aquest fragment de l'Evangeli el "Sant Pare" de Roma?
3.-I què podíem fer, davant d'aquest panorama, en les nostres vides? Segons el capellà, havíem d'obrir el nostre cor a la totalitat del missatge de "Jesús". Tot ell era com un "tresor", del qual segurament, si el tinguéssim davant, no ens quedaríem només amb unes monedes, o amb una joia, sinó amb tot ell.
Evidentment, aquesta metàfora era una referència vetlada a la moral sexual de l'Església. Estava referint-se a que no podem fer el que volem amb el nostre cos, ni tampoc amb el nostre temps, que és l'únic que realment és nostre! També parlava de la caritat, aquesta pràctica "cristiana" en la qual ens posem per damunt d'aquell al que ajudem, i que ens ajuda a creure'ns més bons.
La totalitat del missatge de Jesús ja està "construïda", no cal pensar-hi gaire. Plantejar-se les coses? Tenir esperit crític? Denunciar el sistema econòmic i el sistema polític viciat? No! Això no està en aquest "tresor". Aquest tresor és el que és, i el creient només ha "d'obrir el cor"... és a dir, prendre'l sense plantejar-se res. Tot dubte, o dissenció, és un entrebanc que cal "superar" en el camí cap a Déu. Desviar-se d'aquest camí és caure en el "pecat". El que no entenem no és gaire problema: Déu ens assegura que és pel nostre bé. Evidentment, no raja aquest missatge des de l'ètica o la moral: no oblidem que parlem d'una veritat "revelada", i que com a tal, l'hem de creure. No la podem discutir!
Plantejar-se que aquest secular odi al cos no formava part del primer cos doctrinal cristià, que és una relectura mal feta del platonisme durant l'Edat Mitjana, o què part del Dogma catòlic s'ha construït o a pres forma centenars d'anys després de la mort de Jesús, prenent com a partida el poder d'una jerarquia que calia abrigar i justificar, i el domini sobre cadascun dels aspectes de la vida de les persones... no, això tampoc forma part d'aquest "tresor". Ens venen el Dogma com a immutable, quan no ho ha sigut al llarg del temps. Ens el venen com a "cristià", quan gran part d'ell és Plató pur i dur, o Aristòtil, si no Maquiavel.
4.-Per tant, qui ens havia d'indicar el camí? Qui ens havia de mostrar la totalitat del tresor? Evidentment, el Papa i els ministres de l'Església. Com a bons cristians, ens havíem de posar en les seues mans, seguir les seves indicacions. Millorar a través del sagrament de la "reconciliació" (confessió) per obrir el cor a les indicacions que el capellà ens pogués fer, ja que ell estava guiat per l'Esperit. Anar de tant en tant a "exercicis espirituals" per tal de meditar les desviacions, i tornar al camí amb renovada energia. Escoltant amb el cor obert la Paraula, però (compte!!) seguida de les explicacions dels ministres de l'Església...
Els ministres de l'Església estan guiats per "l'Esperit Sant", i per tant, són la mà i la força a través del qual Déu actua a la Terra. Ja vaig sentir un capellà dir, fa un temps, davant de milers de persones (ninguna de les quals es va immutar) que ell, allà, era el representant de Crist i que Jesús parlava a través d'ell. O siga, que ells mateixos són els sacrílegs més grans del missatge de Jesús!
Però és clar, aquesta guia que ofereixen... ha estat sempre la mateixa? Si suposadament l'Esperit Sant actua a través d'ells, els seus missatges i indicacions haguessin estat els mateixos en l'any 324 d.C., o l'any 1745 o en el 1936... i no, el missatge ha anat canviant! Els costums també. El paper de la dona, la litúrgia, l'estructura eclesial... tot ha anat canviant... però no per iniciativa pròpia! Ha canviat per necessitat. Per la necessitat de posar-se al dia davant d'una societat que progressa, que avança i que fa seus els valors de la llibertat, de la igualtat i dels drets humans. El dogma eclesial sempre va cent o dos-cents anys darrere de la societat, però al final acaba canviant i posant-se al dia, cosa que em fa concloure que l'Esperit bufa més de portes enfora que de portes endins!
Però deixant de banda discussions teològiques... coneixeu un discurs més feixista que no pas aquest? Conté un grapat d'ingredients ben inquietants, no creieu? Des de l'adulació a un líder portador de la veritat absoluta, mogut per mans i designis divins, fins a la crida a la total submissió. Deia al començament que no creia el cristianisme una amenaça. El cristianisme, en realitat, està segrestat pel poder eclesiàstic, igual com la democràcia està segrestada pel capital, els polítics corruptes i els mercats. Ni podem identificar el cristianisme amb aquesta paròdia que propalen des dels púlpits, ni la democràcia amb aquest sistema pervers que permet que l'especulació i el benefici dominin el planeta sencer en benefici propi.
Però el fet que aquest missatge que vaig poder escoltar un bell diumenge d'estiu, en aquest lloc paradisíac, no inquiete ningú, i que es tingui total impunitat per propagar-lo, que les persones que l'escolten, benintencionades, no gosen contradir-lo... em sembla un bon abonament per a fets com els que han passat, avui a Oslo, demà qui sap on. Sóc l'únic que hi veu la relació? L'Islam viu una situació pareguda. I tots els fonamentalistes d'un i altre signe, des de cristians, musulmans, o aquells que actuen des del món del capital, estiren amb força aquests guanys i progressos que hem fet al llarg d'anys i anys de lluita... per enderrocar-los. Tots aquest fonamentalismes es relacionen i tenen un objectiu comú. Tots ells són cares visibles d'una mateixa força que cal vèncer des d'una actitud tolerant, però ferma i decidida.
Al començament parlava de les dues cares del feixisme. N'he parlat d'una. De la segona en parlaré en un altre post quan estigui inspirat. Però té a veure amb l'anul·lació de les relacions socials. No caldria parlar-ne gaire: només cal veure Tele5 durant un dia sencer per indignar-se i veure on ens pretenen conduir: a la imbecil·litat més llampant. Cosa que es relaciona molt amb la propagació d'estereotips, del pensament acrític i el donar entreteniment per tal de tenir a la gent ben callada. D'uniformar i de convertir els ciutadans en consumidors i súbdits d'un sistema cada cop més pervers.
El discurs del capellà que he sintetitzat va treure-li l'encant a aquest lloc paradisíac que havia descobert. Hauré de buscar les hores en que l'altaveu està apagat per tal de poder gaudir-lo... tot i que és bo escoltar aquests missatges de tant en tant per ser conscient del que hi ha... No es pot "combatre" el fanatisme si no se'l coneix de primera mà.
Són tantes coses! Tanta merda! Per on comencem a actuar?!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada