D'entrada, comparteixo el malestar existent. 20 % d'aturats. La frustració de la política, el descrèdit dels polítics, l'abús dels bancs i del poder econòmic... "Els mercats", que tot s'ho emporten per davant. Les retallades (que d'altra banda, m'afectaran en la feina, no sols com a usuari). Els causants de la crisi, de vacances, amb sous milionaris; els perjudicats, més putejats encara. Especulació. Amb el deute, amb els diners, amb el comerç mundial d'aliments. 12.000.000 de persones a punt de morir de fam a la "Banya d'Àfrica"...
Entenc els indignats com una manifestació d'aquest malestar. Comprensible i justificada. Però se'm remenen els budells cada vegada que veig un il·luminat parlant a la televisió en nom del moviment o com a membre que em forma part. Potser siga una impressió equivocada, però no la puc evitar. Per vàries raons.
La primera, el populisme i la demagògia. S'autoproclamen la "veu del poble". Ells són "el poble", i per tant, estan "legitimats". Tenen ells més legitimació, per molts milers de manifestants que hi hagi (recordo que a Barcelona, la darrera convocatòria, no en foren prou per tallar la Diagonal...), que els representants democràtics elegits a través de l'emissió de milions de vots? Qui ho ha dit? Amb quina justificació volien participar del debat dels pressupostos al Parlament de Catalunya? Per què ells haurien de tenir més legitimació, que posem per cas, els partits d'ultradreta o l'Església catòlica a l'hora d'interrompre la sessió plenària d'un parlament democràtic quan els ve de gust?
La segona, la incoherència i els despropòsits. Si hi ha violència, els causants, segons el moviment, no formen part del moviment, o no en són "l'essència". Si hi ha merder al Parlament, foren uns pocs, això no és l'essència. Els merdaflautes que van destrossar i plenar de merda plaça Catalunya... no, aquests no en són, tampoc, l'essència del moviment. Si es decideix en una assemblea abandonar les acampades, i un sector no n'està d'acord o no va assistir a l'assemblea (perquè plovia!), llavors aquesta decisió de l'assemblea no és "representativa". Llavors... què coi és el "moviment"? No s'ha convertit en un ens igual o més abstracte que "els mercats"? Crec que s'haurien d'assumir els errors i les gambades amb dignitat, i acceptar les decisions, almenys, de l'assemblea... perquè si no ja han començat a assemblar-se a aquesta casta política que tant denigren!
I després ve allò de "somos la revolución". Ein? En què han canviat les coses des que començaren les acampades? Quin ha estat el canvi de valors, d'hàbits? "Lo que proponemos..." sempre queda en quelcom abstracte, i com no, "ideal". Però llegeixo les propostes de les assemblees i no veig res nou sota el sol. Un que acostuma a llegir la premsa, veu que moltes d'aquestes propostes estan sobre la taula des de fa bastants anys...
I la incoherència. Veig els polítics ICV amb les pancartes contra les retallades al Parlament, volent fer-se "amiguitos" del "moviment"... i en pensar amb els diners que han dilapidat durant els anys del Tripartit se'm remenen els budells. Anys i anys endeutant-se (amb els bancs!) per anar de progres, i ara posant com a solució Islàndia: no cal pagar als bancs! Amics, què m'esteu contant?? No podem comparar ambdues situacions! És molt diferent el cas islandès que el nostre.
Un es desencisa ràpidament. Ja fa temps que ho vaig fer amb els polítics en general, dels quals espero ben poc, tot i que no ho done tot per perdut! Però quan veig aquesta entelèquia i aquesta abstracció tan gran del "moviment", no puc evitar que aflori l'escepticisme més llampant. Desconfio sempre d'aquells que parlen en nom del "poble", que s'hi identifiquen, perquè quan s'ha donat aquesta identificació... mal ha acabat sempre la cosa, ho ja s'ha oblidat tot?
Si tenen propostes bones, que les hi ha, que articulen ja d'una vegada, amb els mecanismes existents, més que suficients, la manera de dur-les endavant... i comptant amb els sistema polític que tenim, el qual urgeix una regeneració immediata. Podem aprofitar aquest desencant per dur-la endavant, però no a base d'abstraccions o de desqualificacions a priori. Perquè si desautoritzen d'entrada "tots" els polítics, si el que pretenen és estar per sobre, vol dir que implícitament estan desautoritzant qualsevol possibilitat de dissentir. I això, amics meus, només em recorda a èpoques feliçment (en aparença) superades.
Perquè quan veig en les manifestacions samarretes exalçant Stalin i el comunisme, o escolto aquestes proclames darrere de les quals hi ha hagut (també) el més absolut dels fracassos... no puc evitar pensar que s'ha perdut l'afany d'objectivitat i d'esperit crític.
Perdoneu que no tinga cap seguretat: potser no la vulgui tenir. Però no estic més desorientat que molts altres que es creuen amb la veritat a la boca.
3 comentaris:
"Si tenen propostes bones, que les hi ha, que articulen ja d'una vegada, amb els mecanismes existents, més que suficients, la manera de dur-les endavant... i comptant amb els sistema polític que tenim, el qual urgeix una regeneració immediata. "
Potser el problema estiga ahí. Els mecanismes existents estan segrestats. No es pot canviar el sistema electoral perquè cal una majoria per fer-ho i ni PP ni PSOE volen perquè ja es beneficien tal i com està ara. Per tant, què fem? Mai podrem optar a canviar el sistema si no ho fan ells (mai he entès com poden tindre el morro i la legitimitat de votar-se els seus propis sous, per exemple).
Muntem un nou partit (un altre)? Inclús si té èxit, poden passar molts anys abans que es noten els canvis amb aquest sistema. Mentre, veiem com altres països es regeixen per iniciatives més presentables (com la de transparència). Hem de quedar-nos mirant la qualitat de la seua democràcia i sentit ràbia per lo impresentables dels nostres dirigents? No és més ràpid exigir que la constitució es complisca allà on parla de la representativitat o del dret a l'habitatge?
Sí. Podem atacar al 15M, té molts defectes i molt evidents. Molts d'ells venen del fet que no tinga caps o siga assembleari. Però de moment és el que tenim i el que permet que molts somniem amb millores que abans del moviment eren impensables.
Ja ho vaig dir al seu dia: "Només un sociópata atacaria un moviment que demana millorar la societat..."
Certa l'observació que fas sobre la possibilitat de reforma electoral... però pel que fa a la resta, no sóc un sociòpata. Crec que al "moviment" hi ha moltes coses criticables, i moltes contradiccions, i si realment es volen millorar les coses, s'hauran d'acceptar aquestes crítiques i millorar, dic jo.
Jo personalment sóc bastant escèptic, amb uns (els polítics) per raons evidents, i amb altres ("el moviment") perquè hi veig molta banalitat i pijoprogressia. Crec que els partits majoritaris s'han de veure pressionats per fer la reforma electoral com una manera de començar a regenerar la democràcia. A Catalunya ja s'ha posat sobre la taula el tema: ara falta saber per on aniran els tirs, però. I això ho devem, en part, al 15M.
També veig que els vicis dels sistema són una excusa ideal per a la manca de compromís. Està molt bé anar a armar "bulla", fer quatre acampades i les assemblees que vulgues. I després què? Què hi ha més enllà d'això? L'abstracció de "el moviment", la "revolució", les propostes... s'han de traduir en un ara i aquí, en unes propostes concretes i uns mecanismes per dur-les endavant. I cal començar per ser creïbles, i només així n'esdevindran.
I si resulta que la manera de dur-ho endavant és abolir la democràcia representativa, i tornar als soviets (assemblees de barri, o com vulgues dir-li), mal encaminats anem. Si la gent continua votant els partits majoritaris és perquè continuen despertant més confiança que no pas tanta abstracció. La paraula ha d'anar seguida de l'acció, i l'acció no és precisament fer una acampada.
Crec que caus en una trampa, i és la manca d'imparcialitat. Sempre em de ser A o B. Si els polítics són dolents, llavors el 15M és bo. Si el 15M és bo, llavors els polítics són dolents. Si critiques el "moviment", llavors ets un sociòpata. Si critiques el sistema polític, llavors ets un antisistema. Les coses mai són blanques o negres. Crec que el 15M té molts aspectes positius: és un advertiment molt gran que hi ha un descontent i una disconformitat amb la situació actual. Concretem aquest descontent, no deixem que s'escape en quelcom obtús i abstracte, que només es traduïsca en assalts continuats als plenaris parlamentaris. Perquè llavors estan donant els motius suficients per criminalitzar-lo i acabar amb ell, no sols amb allò criticable, sinó amb les possibilitats de canvi que comporta.
Fem un flac favor no sent imparcials. Ni la casta política està tota podrida, ni el 15M és la panacea democràtica. Posem els punts sobre les i.
I què té de dolent muntar un altre partit? Si resulta que té unes propostes bones, i renuncia als privilegis innecessaris dels polítics, no seria una bona manera de començar a posar-nos les piles? De diversificar les veus i acabar amb el bipartidisme?
No en veig res de dolent, en això. El CUP, a Catalunya, ha donat un exemple i esdevé una llavor que germina una nova manera d'entendre la política. I ho ha fet sense gaire publicitat.
I parles d'anys... les coses ben fetes, requereixen temps. Voler que les coses canviïn en 2 dies, quan hi ha hagut anys i anys de mesinfotisme (tothom, i més de quatre indignats, vivien de les ajudetes, i els la fotia tot un rave!).
Ja m'agradaria veure a mi quines eren les preocupacions de tants indignats en els anys de bonança, de treball fàcil, hipoteques regalades i ajudetes a dojo...
Publica un comentari a l'entrada