Llargues? I una merda. Per mi les vacances comencen quan "el cervell ha tornat al seu lloc", com deia Quim Monzó en l'entrevista de diumenge a l'ara.cat. Jo creia ja vingut el moment, però el somni de fa dos nits em va fer veure que no era així... Somiava que pujava els alumnes a l'aula i volia començar la classe de plàstica. Volia fer una sessió sobre els colors: a partir d'un cercle cromàtic senzill, on estaven ja col·locats els colors bàsics, els alumnes havien de completar-lo fent les mescles per crear els colors secundaris, i descobrir-hi els complementaris, amb els que, posteriorment, havien de realitzar un treball de contrasts emprant paper de xarol... Després d'estar asseguts resultava ser que em faltaven làmines, i havia d'anar a corre cuita a imprimir-les a la sala de profes dos pisos més avall. Després repartia els pinzells i... en faltaven! Si jo els havia comprat justos! A tot això, hi havia al passadís dos companys de xarrera, arreglant el món, mirant impassibles el meu estrès. Pregunto pels pinzells, i em respon un d'ells que és que n'ha utilitzat(sense dir-m'ho) però no sap on són. Ni li importa. Cal dir que aquest company prototip del somni és dels que no s'angoixa mai per res... senzillament perquè no li la mou res de portes endins de l'escola. No s'ofereix a solucionar-me el problema. Els nens nerviosos, jo angoixat, baixant a la planta de baix demanant pinzells, i escoltant la cantinel·la de cada company de baix explicant-me per què no me'ls deixa: que si hi ha qui no torna, que si hi ha que se n'aprofita, que si n'hi ha que...
Aaaahhh! Us ha asseguro que era un autèntic malson: s'hi concentrava una gran quantitat d'angoixa, impotència i estrès. Horrible! Creia ja estar gaudint de l'estiu, però us asseguro que em vaig llevar més cansat que no pas estava el 30 de juny. I no us penseu que la situació del somni és massa estranya en un col·legi. Sumat a aquest estrès laboral submergit cal sumar aquell provocat per l'ambició del temps... Temps! Tenir temps! Al llarg del curs, per llegir el que un voldria, veure les pel·lis que li recomanen, estudiar alemany, córrer, la piscina, anar a aquella exposició, fer aquella excursió que li han proposat, o aquell sopar, el viatge a València obligat de cada dos mesos, fer la neteja, i cuinar, i... !! I sempre amb el neguit! No! Que haig de preparar les classes, corregir allò, pensar com fer per a què per fi milloren amb això, i allò altre, prepara aquella sortida, busca informació... i les programacions, no t'oblides de les programacions!! Ah! I les memòries... i l'avaluació! T'has d'apanyar per fer-ho tot a casa.
I arriben les vacances! AAAAHHH! Faré això, llegiré allò, aniré allí, em llevaré d'hora i així podré fer esport, i anar a la biblioteca, i... i veus que el cos no reacciona. Que nomé que et demana estar al sofà, amb el cap desconnectat i passant de tot i de tots, aliè a tot el que has ambicionat de fer...
Ara ja ho sé, però. El primer que cal tenir cura, en arribar juliol, és del cervell: deixar que repose uns dies i que torne al seu lloc. Ara mateix em posaré al calendari que caldrà llegir aquest post l'1 de juliol de l'any vinent. Després de quasi un mes, però, puc dir que per fi estic agafant de nou el meu ritme. Comence a gaudir de les coses que faig, no m'emprenyo si "no tinc temps de", per fi gaudeixo de la calma i de l'anar fent... I un cop assaborit i pres el ritme, van apareixent els llibres, les exposicions, les converses, els passeig, l'esport... i la vida esdevé més bonica.
És avui, doncs, que considere que he començat les vacances. Evidentment, no podem generalitzar... hi ha qui no haurà començat les vacances d'estiu, sinó la continuació de les vacances en estiu. És com tot: ja s'ho faran. Passa a totes les feines, crec jo.
FOTO: Desesperat, de Courbet. Descobrir Courbet al MNAC és una de les sorpreses que m'he trobat aquest estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada