Inferno

Demaní un full informatiu sobre l'exposició del segle d'or de la pintura portuguesa; el responsable de la recepció del Pius V va ser clar i explícit: -S'han esgotat, i no es reeditarà perquè ací no ens donen diners ni per a pipes-. Més clar aigua. Així doncs, no em quedava més remei que pegar una volta per l'exposició a veure què tal.

I fou allà que em trobí l'Inferno, d'autor desconegut, que penjava a les parets d'un monestir de Lisboa. 

Gore, no creieu? Deixant a banda la seua vàlua artística, hui aquesta representació desperta un sentiment ben diferent a la que despertava en el moment de la seua creació: ningú es creu aquesta història de l'infern (tret d'algun oient de Radio Maria i algun beatet extasiat), i més aviat, el quadre desperta el riure i el comentari jocós. Durant segles, però, la por a les tortures ací descrites era una eina ben útil per controlar la gent: les accions, el pensament, els costums, el dia a dia... tot estava regulat, i qualsevol desviació acabaria a la caldera! (Almenys, ben segur, en el patíbul).

Però... podem viure satisfets d'aquesta superació de la por a l'infern? És fàcil creure's superior a aquest grapat de crèduls que es creien el rotllo aquest, però avui el mite de l'infern ha estat substituït per altres igual o més absurdes. Ens fan creure que es treballa cap a una societat igualitària, on tots tindran treball, on es mantindran les prestacions de l'estat del benestar, on se sotmetrà la tirania i es defensaran plenament els drets humans arreu del món. A canvi, però,  hem de "portar-nos bé" i no protestar davant les retallades del poc que tenim (i que no ens ho regalen, és nostre!), de la minva dels nostres drets, i de tres o quatre guerres de no res per mantenir a ratlla "els enemics de la llibertat i dels drets humans". En realitat, ens posen directament a la caldera, i ens prometen que si aguantem ferms, en un futur no massa llunyà gaudirem d'aquest paradís, on tot seran falleres, i passa-carrers, i formules 1, i treball per a tots, i una distribució justa dels recursos, on la igualtat d'oportunitats serà efectiva, i on tindrem més diners que pesarem. Hi ha una nova por: si no fem cas de les seues tesis, aquest "benestar" que gaudim s'acabarà! (Diem-ne que la caldera deixarà de bullir). Inversament a l'Inferno, ens fan mirar-nos en una societat utòpica, del tot falsa i allunyada de les decisions polítiques i econòmiques que es prenen, on només viurà infeliç aquell qui no comparteix la ideologia dominant.

Mentrestant, la informació que ens arriba sobre el que passa realment és del tot manipulada. En llegir la (Des)educación, de Chomsky, la seua visió (ben documentada) dels afers que durant els anys huitanta els EEUU tingueren als països d'Amèrica Central (Nicaragua, Hondures, El Salvador), contraposada a la visió oficial que llavors oferien els mitjans de comunicació, no puc deixar de pensar que fan de nosaltres el que volen. Us en recomane la lectura: n'és només un exemple, de la quantitat de merda que hi ha escampada i que ens amaguen. A tots els nivells.

Es queixa hui Martí Gómez al diari Ara que "el més alarmant és l'apatia, la falta de rebel·lió, l'acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d'austeritat". Mesures que haurien de despertar-nos i fer-nos veure què passa... però que s'acompanyen d'una maquinària molt útil, malgrat que subtil, que ens manté asseguts a la cadira. Por sumada a propaganda, a idiotització i a incultura. És casual que a València els museus, com el Pius V, caiguen a trossos, mentre que hi ha qui s'embutxaca milions d'euros amb el pretext dels grans events que tants "beneficis" ens aporten?

Només cal veure la televisió per veure en qui i en què té posats els ulls la gent. Quins ideals s'hi reflecteixen, quins ídols hi apareixen i quin missatge ens donen? La contestació és depriment. Tenim un país de gent preocupada per quin fantotxe es folla a quin altre, i si la famosilla de torn li ha dit puta o mamona la famosilla amb qui comparteix plató de televisió... i que preguntat per política, només contesta amb idees prefixades molt útils a l'engranatge propagandístic: "tots són uns lladres". Millor no interessar-s'hi.

Llegia en relació a l'obra Hapiness, de Yue Minjun (exposada a l'IVAM), que "nosaltres som ostatges dels ídols que manipulen la societat. Els ídols influeixen i manipulen la nostra vida, la fan absurda i la desposseeixen de gust. La revolució cultural xinesa esdevingué un mètode propagandístic de presentació d'ídols que havien de ser model de la societat, i que l'havien de mostrar afable i somrient". Tant de bo arribarem, almenys, a aquest nivell, perquè avui els ídols amb què ens despersonalitzen són sords, malparlats, barroers i infames. Són els dimonis del quadre que ajuden el poder a arrencar-nos els mugrons amb les tenalles!

Armes? N'hi ha de ben poques, però suficients. I una d'elles és la ironia que reflecteix Hapiness, capaç de soscavar qualsevol ídol. I com no, un pessimisme constructiu que ens ajude a eixir de la caldera.