Aquest cap de setmana (en realitat, ja en fa dos, he tardat en parir la criatura...) no només l'ha omplit aquesta tour per l'Empordà que he il·lustrat anteriorment, sinó que a més a més han coincidit tres efemèrides que han estat importants per mi, ja que m'han convidat a reflexionar i també m'han fet aflorar sentiments contradictoris. Mentre a Tarragona beatificaven a no sé quants centenars de màrtirs "del segle XX" -amb el moviment de protesta que aquest fet ha generat-, Teresa Forcades presentava el seu procés constituent a les fonts de Montjuïc i jo participava d'una visita guiada a càrrec de l'historiador Nick Lloyd al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. No sé si per a vosaltres, però per a mi és fàcil veure com aquests tres esdeveniments estan ben relacionats: si bé amaguen significats i visions diferents, tots tres són conseqüència d'uns mateixos fets que van provocar unes ferides a la nostra societat que, malauradament per a tots, han cicatritzat malament -això és el que sol dir-se: en realitat encara resten obertes i les hem de tenir en compte per explicar el nostre dissortat present!
D'entrada, m'ha sorprès trobar un lloc com el Fossar de la Pedrera: crec que és difícil trobar a Europa o la resta del món un lloc que condense tanta història del segle XX, tants anhels de llibertat, igualtat i justícia truncats pel feixisme, per la repressió i la violència. Però m'ha sorprès més el fet de desconèixer-lo fins hui, després d'haver trepitjat mitja Alemanya visitant memorials dels horrors del s.XX: n'havia sentit parlar, però només de la part del Fossar on hi ha la tomba de Companys, que ix a la televisió cada any per l'homenatge que es realitza amb motiu de l'aniversari del seu afusellament. Com si el Fossar de la Pedrera fóra només la tomba de Companys. Com si mostrar la resta del memorial a la televisió o explicar que és el Fossar de la Pedrera no fóra convenient... cosa que no m'estranya si tenim en compte que el partit que governa Catalunya duia en el programa electoral eliminar el Memorial Democràtic.
El propi cementeri de Montjuïc és ja tot ell una classe d'història: la seua estructura classista (la zona dels panteons de la burgesia, el nínxols de la classe mitjana i els fossars comuns de la gent pobra), la quantitat de personatges significatius que hi descansen, els exemples d'arquitectura i escultura modernistes que hi podem trobar... Tot això ens parla moltíssim sobre la Barcelona del XIX i del XX. Però hi ha un racó que pren especial significat per la gent que hi ha enterrada allà. El Fossar de la Pedrera, que queda a la part del cementeri on s'enterraven els "proscrits", aquells qui no havien estat batejats, suïcides, etc (part que, llavors, quedava fora del mateix recinte consagrat), fou utilitzat com a fossa comuna dels represaliats per la dictadura franquista des del 1939 fins ben entrats els anys cinquanta. Hui s'ha transformat en el lloc de memòria que he descobert, que com molt bé remarcava Lloyd, ha estat dissenyat per defugir qualsevol judici o triomfalisme: no és dedicat als morts DE Catalunya, ni PER Catalunya, sinó a la gent que, en defensa de la llibertat, la democràcia i la justícia, va morir A Catalunya. Per dir-ho d'alguna manera, és l'antítesi del Valle de los Caídos. Es calcula que hi descansen més de 1700 persones afusellades al Camp de la Bota durant aquests anys. Curiosament, el cos de Companys no va arribar a reposar-hi mai durant la dictadura.
Qui eren aquestes 1700 persones executades pel règim franquista a Barcelona i que jauen a la fossa comuna? En un 70%, membres o afiliats a la CNT. També brigadistes, polítics d'esquerres, i molta altra gent acusada pels seus conciutadans per enveges i revenges (quan el règim va oferir, poc després d'acabada la guerra, la possibilitat de denunciar traïdors a una oficina a Passeig de Gràcia, es conta que la cua donava la volta a una illa de l'Eixample -fins on pot arribar al crueltat en aquest país!-). En la seua major part, gent que per humanitat va decidir no exiliar-se en arribar l'exèrcit nacional perquè tenia familiars malalts, fills xicotets o altres lligams indefugibles. Gent que va viure durant dies, mesos, anys, l'angoixa de no saber si el seu nom figuraria a la llista que llegiria al dematí següent el comando d'afusellament de la Guàrdia Civil, que arribava en un furgó cada dia a la mateixa hora. Senzillament, sinistre.
Lloyd es para, en arribar a la columnata que hi ha a l'entrada del fossar, en uns quants noms, la història dels quals coneix. Carles Flix, boxejador professional guanyador de torneigs a nivell europeu durant els anys trenta, que en començar la Guerra esdevingué guardaespatlles de Companys. O el nom de Josep Fortuny, alcalde de Mollet per ERC durant la República. Ambdós van marxar a l'exili, però tornaren confiats per la promesa de Franco que aquells qui no tenien crims de sang no tenien res a témer del règim... I la promesa esdevingué parany: a Flix l'afusellaren acusat de pertànyer als serveis secrets de la República, i en Fortuny va córrer la mateixa sort. A més a més, la seua esposa i fills, en tornar a Mollet, hagueren de pagar una multa de 50.000 pts. de l'època i el nou alcalde del règim prohibí a tot el poble de vendre'ls res: hagueren de tornar, sense res, humiliats, a Barcelona a buscar-se la vida com pogueren.
Dues de tantes, de milers d'històries, les quals ens narrarien, de poder conèixer-les totes, els episodis més injustos i cruels. Tots ells van ser acusats, per a més sorna, de rebel·lió militar... Els militars sollevats acusant la gent de... rebel·lió militar! L'acusació dels botxins, que havien arribat al poder a través d'un colp d'estat, es convertia en una burla i un insult a les víctimes, que devien escoltar amb cara de no comprendre res el veredicte durant aquells judicis sumaríssims en què tot estava decidit prèviament.
Però a banda de tots aquests noms que evoquen aquests milers d'històries dels afusellats al Camp de la Bota, el fossar té un racó dedicat a l'Holocaust i a la memòria dels camps d'extermini, on també van ser reclosos milers de republicans catalans i espanyols que fugiren amb l'esperança de trobar la llibertat més enllà dels Pirineus. La majoria, hi van morir. Hi destaca, entre ells, la història del supervivent Francesc Boix, fill del Poble Sec, que va aconseguir salvar negatius fotogràfics que permeteren que molts criminals nazis no eixiren de Nuremberg sense condemna. I vora la paret de pedra de la muntanya, uns reguitzell de memorials ens recorden col·lectius i persones que jauen al fossar o que estan relacionats amb les injustícies comeses en aquells temps: maçons, jueus, polítics com Joan Comorera o el comunista alemany Hans Beimler, i també a les brigades internacionals, memorial que ens recorda que la Guerra Civil esdevingué un dels exemples més notables de solidaritat internacional de tota la història moderna i contemporània: 40.000 persones d'arreu d'Europa i els EEUU van venir a Espanya, amb els seus propis mitjans, a fer front al feixisme. (Els americans van formar el primer batalló interracial dirigit per un negre!). Deu mil d'aquestes persones van morir lluitant per la democràcia i la llibertat al nostre país. Alguns jauen hui al Fossar.
Abans he anomenat com el Fossar és l'antítesi al Valle de los Caídos. És també, malauradament, un lloc únic al nostre país. Els afusellats al Camp de la Bota tenen avui aquest lloc que els recorda, que recorda la barbàrie de la qual foren víctimes, que convida a la reflexió, a la memòria i en restableix la dignitat. Però és això la tòpica general d'aquest país? Per què no existeix un museu de la Guerra Civil? Per què existeix encara un lloc com el Valle de los Caídos? No ho oblidem: aquests dies ha aparegut a la premsa que Espanya és el segon país, després de Cambodja, en nombre de desapareguts. Desapareguts on? Per què? Tots ho sabem: milers i milers de persones jauen encara en els vorals de les carreteres en fosses comunes, anònimes i oblidades. Parlem de desenes de milers de persones (es calcula que unes 130.000)! Els seus familiars encara no han pogut donar-los una sepultura digna, no tenen en cara un lloc on anar a recordar-los, a plorar-los. I tot en pro d'una llei d'amnistia que va consistir en què les víctimes havien d'oblidar forçosament els crims dels vencedors si volien recuperar els seus drets i llibertats. Una llei que es van haver d'engolir per la força (recordem que la transició estava tutelada per l'exèrcit) i que la pròpia ONU ha demanat derogar en repetides ocasions.
Vol dir això que els vençuts van estar exempts de crims? Res més lluny! Sovint, quan es reivindica la memòria històrica, o el poder localitzar les fosses comunes dels represaliats per el franquisme per poder-los donar una sepultura digna, se'ns diu que això és "reobrir ferides", o es comencen a narrar les barbaritats comeses pel bàndol republicà. Cal aclarir dues coses: primer, que les ferides no s'han tancat mai ni es tancaran mentre no es done sepultura digna a la gent que va morir (quanta tristesa ara que ja comencen a morir els fills d'aquells que encara estan a les fosses, que s'han passat mitja vida buscant els pares, els oncles, els avis). Segon, que en una guerra, tots dos bàndols cometen barbaritats. Però hi ha diferències substancials entre els uns i els altres. Primer, cal prendre posició en referència als valors i ideals que defensaven uns i els que defensaven els altres. No podem ficar-los al mateix sac, ni tampoc considerar-los iguals. En la Guerra Civil hi hagué un bàndol defensor de la legalitat democràtica (per molt imperfecta que aquesta fóra) i un bàndol que va donar un colp militar i que volgué fer-se amb les regnes del país per la força, imposant les seues idees racistes, feixistes, centralistes i de perpetuació de la injustícia social. Recordem que el colp militar va donar-se a causa de la victòria del Front Popular a les eleccions de 1936, el qual estava decidit a continuar amb les reformes del bienni reformista que la CEDA havia aturat i que per les que tant tenien a perdre terratinents, l'Església i famílies que durant segles havien viscut del cuento. Recordem qui els va ajudar: Hitler i Mussolini! En segon lloc, cal tenir en compte que la repressió franquista va comptar amb el vist-i-plau dels sollevats que s'havien fet amb el control de les institucions. Va ser una repressió organitzada, sistemàtica, cruel i, amb tot el sarcasme que pot connotar aquest adjectiu, legal. Per tot això, més "eficaç": va durar anys, i les seues víctimes van ser molt més nombroses. Els exaltats del bàndol republicà no comptaven amb el suport del govern de la República, que desbordats per al situació a la que el colp d'estat del 36 havia abocat el país, no podien aturar l'onada de violència que va esclatar en moltes zones de la República no controlades pels sollevats (contra els capellans, empresaris i gent d'ideologia conservadora). Però sense voler-la justificar, no podem entendre aquesta desesperació davant d'una situació que podia truncar, i de fet truncà, tantes esperances? En tercer lloc, les víctimes del bàndol dels vencedors ja van ser honorades. En tots els pobles hi ha un monument als caiguts; tots foren enterrats dignament, recordats i plorats. I molts d'ells han estat, fins i tot, elevats als altars.
És ací on hem de parlar del paper de l'Església, i del significat d'aquestes beatificacions massives, la darrera de les quals es va celebrar diumenge passat. D'entrada, crec que hem de tenir clares dues coses. Primer, cal separar el què de l'ús que en fem. Un ganivet és molt útil a la cuina, però és un arma letal si l'estaquem al pit d'algú. La religió és un element de la nostra cultura que crec que no és dolent per se, però que hem de tenir en compte que durant segles s'ha utilitzat com a un mitjà de control dels individus i, el que és pitjor, de justificació de la injustícia i la desigualtat socials. Potser sone massa atrevit dir que l'Església, durant la primera meitat del segle XX, va tenir una actuació vergonyosa? Qui pot negar que durant decennis va ser el braç acusador contra els pobres, contra aquells que no tenien res ni es podien defensar davant dels poderosos, pel fet que ella mateixa, com a institució, formava part d'aquesta minoria poderosa (posseïdora de terres, del monopoli educatiu, de grans capitals)? Si analitzem la persecució religiosa, a quines causes l'hem d'atribuir? A la professió d'una determinada fe o a un posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica, que feia anys que s'havia alineat amb els sectors socials més reaccionaris? No n'hauria de demanar, humilment, perdó? No és escandalós que el papa i els cardenals beneïren els bombarders italians que, des de l'altre costat de la mar Tirrena, venien a bombardejar Barcelona? No és més escandalós encara que no n'hagen demanat perdó, ni per això, ni pel seu recolzament a un règim feixista i filonazi, ni pel seu paper en la repressió franquista? Si no per dignitat, no podríem exigir-ho en pro de la pròpia coherència?
(Aquesta mateixa setmana, mentre acabava d'enllestir aquest escrit, el cardenal Sistach ha recordat que l'Església ja ha demanat "perdó" per tots els erros passats, i que això "inclou totes les èpoques". És ell el curt de gambals o senzillament ens pren per imbècils? No és difícil veure en aquesta declaració no està del tot clar si consideren error la seua actuació durant la Guerra Civil i la seua col·laboració i exaltació del règim franquista! Per tant, hem d'exigir-los encara que siguen més explícits i que no actuen com xiquets que diuen allò de "perdó" perquè l'adult els hi diu sense comprendre, des del seu egocentrisme, massa bé què collons fan).
La coherència ens parla de l'altre punt que crec que és important remarcar. L'Església té dret a beatificar qui crega convenient. Crec sincerament que la major part dels religiosos assassinats durant els primers anys de la Guerra Civil eren gent de bona voluntat, que viurien una gran contradicció entre l'actuació dels seus superiors i el que ells creien que era just. Però seran beatificats, elevats als altars, després d'haver rebut, fa anys, una sepultura digna i un cerimonial digne. Ho seran en una cerimònia on assistiran, han assistit, representants de les institucions més importants de l'Estat... quan els morts de l'altre bàndol encara jauen en fosses comunes, anònimes, no localitzades, oblidades. És que, mires per on ho mires, tot plegat és gravíssim! Coherència: estimaràs els enemics! No hauria de ser l'Església qui més interessada estigués en la dignitat i record de totes les víctimes, incloses aquelles que pertanyien "a l'altre bàndol", i fins i tot, d'aquelles persones que van participar en la matança de religiosos? No és que ho diga jo, ho exigeix el seu propi Evangeli!
S'ha repetit fins a la sacietat que les beatificacions de diumenge passat a Tarragona no tenien cap connotació política. Que l'Església no oblida cap víctima, que les recorda totes (bisbe de Tarragona dixit). Però és fals. Fals i fal·laç. Si això fóra així, denunciarien que la major part de víctimes de la repressió franquista encara jauen indignament en fosses comunes, que els seus familiars encara els cerquen, que no tenen on plorar-los. Per compassió, per autèntic sentiment de perdó, d'estima i de caritat. Però això està molt lluny de ser així, no ha estat així mai. Crec que per tot això, l'Església oficial peca de supèrbia, de revengisme, de manca d'empatia, de compassió i d'infidelitat a l'Evangeli que diu predicar. Lamentable. Més lamentable quan vol erigir-se en guia moral de milions de persones.
Recordem els fets: malgrat els intents de "despolititzar" l'acte, de prohibir les banderes... el nunci vaticà encara va tenir la gosadia de dir que els màrtirs que es beatificaven diumenge van ser màrtirs d'una "ideologia demoníaca". Doncs si analitzem el paper de l'Església els primers anys del segle XX, i d'altres associacions sindicals i d'esquerres com la CNT, jo posaria el dimoni darrere d'uns altres! Han sentit parlar alguna vegada d'això de l'autocrítica? Quina vergonya! (I el pitjor de tot és que allà estaven els nostres representants polítics que ni tan sols s'ennuegaren en sentir aquestes imbecil·litats. Ara, que molts d'ells tampoc s'acaloraren massa quan la delegada del govern a Catalunya va homenatjar la División Azul).
Polítics... Si comparem com ha estat abordat el tema de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes ací i en altres països amb drames similars o fins i tot més durs (Alemanya, per exemple, amb el pes de l'horror nazi o la repressió política comunista), ens adonarem fàcilment que vivim una situació anòmala, que només és explicable si analitzem la Transició democràtica amb uns ulls crítics, amb la vista posada al que trenta anys després s'ha convertit el país. El que més crida l'atenció, el més escandalós després de trenta anys de suposada democràcia és que el partit que actualment governa, un dels partits tothora majoritaris, NO ha condemnat l'alçament militar del '36, ni la repressió franquista, ni el feixisme. Fa pocs mesos que encara va justificar l'homenatge a la División Azul que he anomenat abans!
L'altre dia, a la sessió del cicle Instint en què es donava veu a Ada Colau, Jaume Barberà ens convidava a fer una recerca sobre les persones, que durant els últims quinze anys, havien ocupat els principals ministeris, tant del PP com del PSOE. L'objectiu era buscar vincles entre aquestes persones (De Guindos, Morenés, Mayor...) i antics mandataris del règim franquista: la recerca ens faria adonar-nos que són exactament les mateixes famílies les que continuen sent la classe dirigent el país. La Constitució del 1978, com hem referit abans, es va fer en un ambient convuls, amb l'amenaça sempre present de l'exèrcit, i malgrat les xicotetes victòries aconseguides pels partits d'esquerra, sembla un entramat jurídic que no té altre objectiu que perpetuar els privilegis d'aquells que durant el franquisme es van dedicar a fer del país el que més convenia als seus interessos privats. Des de la primera paraula, fins al darrer punt, la Constitució només fa que perpetuar en el poder els mateixos de sempre, i perpetuar també els problemes seculars d'aquest país (territorials, econòmics, socials), tal com hui la crisi ens ha destapat per sorpresa, tot fent-nos evident que:
I la jerarquia eclesiàstica, denuncia tot això? Per a res! Només està preocupada d'imposar-nos la seua retrògrada moral sexual (mentre cada dia ixen a la llum més i més notícies que demostren que ells no són més que un grapat de depravats sexuals i pederastes), de mantenir els seus interessos empresarials i la seua influència en el sector educatiu... Fins i tot han aconseguit fer una llei (orgànica?) d'educació a mida dels seus interessos! No només els seus, és clar: el preàmbul de la nova LOMCE ja ens diu que l'educació està al servei de l'economia, dels interessos empresarials, i no pas de la formació integral dels individus. Escandalós! (Sí, sí, ho sé! Ha aparegut la figura del papa Francesc... però no serà un senzill rentat de cara davant d'una imatge podrida i escandalosa de l'Església oficial? De moment, fins que no em demostre el contrari amb FETS, és el que crec!).
I enmig de tot açò, ix de sobte, esperonat per un partit que fa pocs anys era soci de govern del partit més anticatalanista i centralista (CiU), el moviment independentista. De nou haig de tornar a separar la cosa de l'ús que se'n fa. Crec que la reivindicació nacional és del tot legítima i està de sobres justificada socialment, econòmica i històrica. Però una altra cosa és com alguns, els dirigents, se n'estan aprofitant per tal que no es parle d'altra cosa, que no es parle ni de retallades, ni de descrèdit democràtic, ni de crisi dels partits polítics, ni del funcionament del sistema financer... Han posat el tema al centre de l'escenari, tot creant els bons (nosaltres, els convergents i nacionalistes i els que pensen com nosaltres) i els dolents (els del govern central, que maltracta Catalunya, els fatxes!), com si la culpa de tot el que passa fóra únicament de l'organització territorial de l'Estat (que en part ho és), i obviant com les retallades dels serveis públics (que ells amb tant de goig han signat des que governen, molt abans de la manifestació del famós 11-S) beneficien les SEUES empreses, un sector privat que ells controlen i al que beneficien des dels seus càrrecs de responsabilitat... públics! En aquest context, com podem creure'ns-los? I més com estan marejant la perdiu constantment (Duran i Lleida vs. Mas, Mas vs. Junqueras, el PSC fent tothora el panoli...). Mentre fan com que es barallen, es desplanten en actes oficials, o denuncien incompliments mutus, tot queda igual, tots queden contents: els uns, els del PP, queden bé amb els seus amb suposada "mà dura", i els altres queden bé amb els seus respectius seguidors, tot denunciant com de "dolent" és el govern central... quan un i altre tenen la mateixa ideologia! I mentrestant, tota la ciutadania entretinguda pensant que uns i altres estan salvant no sé quin país, i el que fan és justament desfer-lo.
Cap dirigent polític actual, si exceptuem les CUP i, més tímidament, ICV, han denunciat els culpables d'aquesta crisi que esta duent a milers de persones i de famílies a engrossir els índex de pobresa del nostre país, mentre els rics, els especuladors financers, els directius de la banca... són cada vegada més rics i continuen controlant el poder polític del nostre país. I per què no denuncien? Perquè tots ells, sense cap excepció, estan hipotecats amb aquest sector financer i els hi deuen l'existència: tot per pagar campanyes electorals cada vegada més lamentables, falses i demagògiques. Com també ho estan els grans grups mediàtics (Godó, PISA...), o els sindicats majoritaris, la inoperància dels quals pareix dissenyada a propòsit (fa poc ja vaig opinar sobre la vaga educativa).
Tot, absolutament tot, està podrit, corromput pel sector financer que mou els fils de la política al seu interès i de la manera més inhumana.
I enmig de tot açò, què podem fer? Ser conscients de què passa... però sabent, al mateix temps, que existeixen motius per creure que un canvi és possible, i que la història ens demostra que aquestes situacions acaben tensant tant la corda que acaba esdevenint un canvi necessari.
En efecte, trobem alguns elements que criden a l'esperança, s'alcen veus de denúncia i de lluita que comencen a esdevenir referents per a molta gent. Ada Colau i la PAH, per exemple (us aconselle que escolteu el seu missatge, les seues denúncies i les seues propostes).O el procés constituent promogut per una monja activista, que denúncia sempre que pot i des de diferents altaveus tota aquesta situació, i que ens recorda que la independència només paga la pena si serveix per reconduir aquesta dinàmica social, política i econòmica i revertir a la ciutadania els seus drets, els seus serveis públics i el poder de decisió política. Perquè si no és així, per a què volem la independència? Crec que és una sort que algú com Teresa Forcades denuncie la injustícia i la corrupció del sistema, convide a la reflexió i a la participació en la construcció d'una societat i un país més just on la igualtat no solament existisca en la llei. Una sort perquè el borreguisme sembla haver-se apoderat de tot aquest moviment, i és aprofitat per molts dels qui justament han causat la crisi i se'n beneficien per tapar les seues responsabilitats i desviar-ne, com he esmentat abans, l'atenció.
He trigat un munt de dies en escriure tot açò, però tornant al començament, veiem com les beatificacions, la presentació del procés constituent a les fonts de Montjuïc i el silenci que regna al Fossar de la Pedrera estaven, per a mi, relacionats. Va estar un cap de setmana, aquell en què va esdevenir tot açò, en què vaig tenir un moment de lucidesa enmig d'aquesta complexitat i d'aquestes contradiccions.
El món és complex, però de vegades, malgrat la censura i la manipulació que existeix a la premsa, una sola pàgina de periòdic te l'il·lustra a la perfecció. I és que al 20 Minutos de fa dos dimecres es podien llegir, en una de les planes, notícies com:
Lloyd es para, en arribar a la columnata que hi ha a l'entrada del fossar, en uns quants noms, la història dels quals coneix. Carles Flix, boxejador professional guanyador de torneigs a nivell europeu durant els anys trenta, que en començar la Guerra esdevingué guardaespatlles de Companys. O el nom de Josep Fortuny, alcalde de Mollet per ERC durant la República. Ambdós van marxar a l'exili, però tornaren confiats per la promesa de Franco que aquells qui no tenien crims de sang no tenien res a témer del règim... I la promesa esdevingué parany: a Flix l'afusellaren acusat de pertànyer als serveis secrets de la República, i en Fortuny va córrer la mateixa sort. A més a més, la seua esposa i fills, en tornar a Mollet, hagueren de pagar una multa de 50.000 pts. de l'època i el nou alcalde del règim prohibí a tot el poble de vendre'ls res: hagueren de tornar, sense res, humiliats, a Barcelona a buscar-se la vida com pogueren.
Dues de tantes, de milers d'històries, les quals ens narrarien, de poder conèixer-les totes, els episodis més injustos i cruels. Tots ells van ser acusats, per a més sorna, de rebel·lió militar... Els militars sollevats acusant la gent de... rebel·lió militar! L'acusació dels botxins, que havien arribat al poder a través d'un colp d'estat, es convertia en una burla i un insult a les víctimes, que devien escoltar amb cara de no comprendre res el veredicte durant aquells judicis sumaríssims en què tot estava decidit prèviament.
Però a banda de tots aquests noms que evoquen aquests milers d'històries dels afusellats al Camp de la Bota, el fossar té un racó dedicat a l'Holocaust i a la memòria dels camps d'extermini, on també van ser reclosos milers de republicans catalans i espanyols que fugiren amb l'esperança de trobar la llibertat més enllà dels Pirineus. La majoria, hi van morir. Hi destaca, entre ells, la història del supervivent Francesc Boix, fill del Poble Sec, que va aconseguir salvar negatius fotogràfics que permeteren que molts criminals nazis no eixiren de Nuremberg sense condemna. I vora la paret de pedra de la muntanya, uns reguitzell de memorials ens recorden col·lectius i persones que jauen al fossar o que estan relacionats amb les injustícies comeses en aquells temps: maçons, jueus, polítics com Joan Comorera o el comunista alemany Hans Beimler, i també a les brigades internacionals, memorial que ens recorda que la Guerra Civil esdevingué un dels exemples més notables de solidaritat internacional de tota la història moderna i contemporània: 40.000 persones d'arreu d'Europa i els EEUU van venir a Espanya, amb els seus propis mitjans, a fer front al feixisme. (Els americans van formar el primer batalló interracial dirigit per un negre!). Deu mil d'aquestes persones van morir lluitant per la democràcia i la llibertat al nostre país. Alguns jauen hui al Fossar.
Abans he anomenat com el Fossar és l'antítesi al Valle de los Caídos. És també, malauradament, un lloc únic al nostre país. Els afusellats al Camp de la Bota tenen avui aquest lloc que els recorda, que recorda la barbàrie de la qual foren víctimes, que convida a la reflexió, a la memòria i en restableix la dignitat. Però és això la tòpica general d'aquest país? Per què no existeix un museu de la Guerra Civil? Per què existeix encara un lloc com el Valle de los Caídos? No ho oblidem: aquests dies ha aparegut a la premsa que Espanya és el segon país, després de Cambodja, en nombre de desapareguts. Desapareguts on? Per què? Tots ho sabem: milers i milers de persones jauen encara en els vorals de les carreteres en fosses comunes, anònimes i oblidades. Parlem de desenes de milers de persones (es calcula que unes 130.000)! Els seus familiars encara no han pogut donar-los una sepultura digna, no tenen en cara un lloc on anar a recordar-los, a plorar-los. I tot en pro d'una llei d'amnistia que va consistir en què les víctimes havien d'oblidar forçosament els crims dels vencedors si volien recuperar els seus drets i llibertats. Una llei que es van haver d'engolir per la força (recordem que la transició estava tutelada per l'exèrcit) i que la pròpia ONU ha demanat derogar en repetides ocasions.
Vol dir això que els vençuts van estar exempts de crims? Res més lluny! Sovint, quan es reivindica la memòria històrica, o el poder localitzar les fosses comunes dels represaliats per el franquisme per poder-los donar una sepultura digna, se'ns diu que això és "reobrir ferides", o es comencen a narrar les barbaritats comeses pel bàndol republicà. Cal aclarir dues coses: primer, que les ferides no s'han tancat mai ni es tancaran mentre no es done sepultura digna a la gent que va morir (quanta tristesa ara que ja comencen a morir els fills d'aquells que encara estan a les fosses, que s'han passat mitja vida buscant els pares, els oncles, els avis). Segon, que en una guerra, tots dos bàndols cometen barbaritats. Però hi ha diferències substancials entre els uns i els altres. Primer, cal prendre posició en referència als valors i ideals que defensaven uns i els que defensaven els altres. No podem ficar-los al mateix sac, ni tampoc considerar-los iguals. En la Guerra Civil hi hagué un bàndol defensor de la legalitat democràtica (per molt imperfecta que aquesta fóra) i un bàndol que va donar un colp militar i que volgué fer-se amb les regnes del país per la força, imposant les seues idees racistes, feixistes, centralistes i de perpetuació de la injustícia social. Recordem que el colp militar va donar-se a causa de la victòria del Front Popular a les eleccions de 1936, el qual estava decidit a continuar amb les reformes del bienni reformista que la CEDA havia aturat i que per les que tant tenien a perdre terratinents, l'Església i famílies que durant segles havien viscut del cuento. Recordem qui els va ajudar: Hitler i Mussolini! En segon lloc, cal tenir en compte que la repressió franquista va comptar amb el vist-i-plau dels sollevats que s'havien fet amb el control de les institucions. Va ser una repressió organitzada, sistemàtica, cruel i, amb tot el sarcasme que pot connotar aquest adjectiu, legal. Per tot això, més "eficaç": va durar anys, i les seues víctimes van ser molt més nombroses. Els exaltats del bàndol republicà no comptaven amb el suport del govern de la República, que desbordats per al situació a la que el colp d'estat del 36 havia abocat el país, no podien aturar l'onada de violència que va esclatar en moltes zones de la República no controlades pels sollevats (contra els capellans, empresaris i gent d'ideologia conservadora). Però sense voler-la justificar, no podem entendre aquesta desesperació davant d'una situació que podia truncar, i de fet truncà, tantes esperances? En tercer lloc, les víctimes del bàndol dels vencedors ja van ser honorades. En tots els pobles hi ha un monument als caiguts; tots foren enterrats dignament, recordats i plorats. I molts d'ells han estat, fins i tot, elevats als altars.
És ací on hem de parlar del paper de l'Església, i del significat d'aquestes beatificacions massives, la darrera de les quals es va celebrar diumenge passat. D'entrada, crec que hem de tenir clares dues coses. Primer, cal separar el què de l'ús que en fem. Un ganivet és molt útil a la cuina, però és un arma letal si l'estaquem al pit d'algú. La religió és un element de la nostra cultura que crec que no és dolent per se, però que hem de tenir en compte que durant segles s'ha utilitzat com a un mitjà de control dels individus i, el que és pitjor, de justificació de la injustícia i la desigualtat socials. Potser sone massa atrevit dir que l'Església, durant la primera meitat del segle XX, va tenir una actuació vergonyosa? Qui pot negar que durant decennis va ser el braç acusador contra els pobres, contra aquells que no tenien res ni es podien defensar davant dels poderosos, pel fet que ella mateixa, com a institució, formava part d'aquesta minoria poderosa (posseïdora de terres, del monopoli educatiu, de grans capitals)? Si analitzem la persecució religiosa, a quines causes l'hem d'atribuir? A la professió d'una determinada fe o a un posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica, que feia anys que s'havia alineat amb els sectors socials més reaccionaris? No n'hauria de demanar, humilment, perdó? No és escandalós que el papa i els cardenals beneïren els bombarders italians que, des de l'altre costat de la mar Tirrena, venien a bombardejar Barcelona? No és més escandalós encara que no n'hagen demanat perdó, ni per això, ni pel seu recolzament a un règim feixista i filonazi, ni pel seu paper en la repressió franquista? Si no per dignitat, no podríem exigir-ho en pro de la pròpia coherència?
(Aquesta mateixa setmana, mentre acabava d'enllestir aquest escrit, el cardenal Sistach ha recordat que l'Església ja ha demanat "perdó" per tots els erros passats, i que això "inclou totes les èpoques". És ell el curt de gambals o senzillament ens pren per imbècils? No és difícil veure en aquesta declaració no està del tot clar si consideren error la seua actuació durant la Guerra Civil i la seua col·laboració i exaltació del règim franquista! Per tant, hem d'exigir-los encara que siguen més explícits i que no actuen com xiquets que diuen allò de "perdó" perquè l'adult els hi diu sense comprendre, des del seu egocentrisme, massa bé què collons fan).
La coherència ens parla de l'altre punt que crec que és important remarcar. L'Església té dret a beatificar qui crega convenient. Crec sincerament que la major part dels religiosos assassinats durant els primers anys de la Guerra Civil eren gent de bona voluntat, que viurien una gran contradicció entre l'actuació dels seus superiors i el que ells creien que era just. Però seran beatificats, elevats als altars, després d'haver rebut, fa anys, una sepultura digna i un cerimonial digne. Ho seran en una cerimònia on assistiran, han assistit, representants de les institucions més importants de l'Estat... quan els morts de l'altre bàndol encara jauen en fosses comunes, anònimes, no localitzades, oblidades. És que, mires per on ho mires, tot plegat és gravíssim! Coherència: estimaràs els enemics! No hauria de ser l'Església qui més interessada estigués en la dignitat i record de totes les víctimes, incloses aquelles que pertanyien "a l'altre bàndol", i fins i tot, d'aquelles persones que van participar en la matança de religiosos? No és que ho diga jo, ho exigeix el seu propi Evangeli!
S'ha repetit fins a la sacietat que les beatificacions de diumenge passat a Tarragona no tenien cap connotació política. Que l'Església no oblida cap víctima, que les recorda totes (bisbe de Tarragona dixit). Però és fals. Fals i fal·laç. Si això fóra així, denunciarien que la major part de víctimes de la repressió franquista encara jauen indignament en fosses comunes, que els seus familiars encara els cerquen, que no tenen on plorar-los. Per compassió, per autèntic sentiment de perdó, d'estima i de caritat. Però això està molt lluny de ser així, no ha estat així mai. Crec que per tot això, l'Església oficial peca de supèrbia, de revengisme, de manca d'empatia, de compassió i d'infidelitat a l'Evangeli que diu predicar. Lamentable. Més lamentable quan vol erigir-se en guia moral de milions de persones.
Recordem els fets: malgrat els intents de "despolititzar" l'acte, de prohibir les banderes... el nunci vaticà encara va tenir la gosadia de dir que els màrtirs que es beatificaven diumenge van ser màrtirs d'una "ideologia demoníaca". Doncs si analitzem el paper de l'Església els primers anys del segle XX, i d'altres associacions sindicals i d'esquerres com la CNT, jo posaria el dimoni darrere d'uns altres! Han sentit parlar alguna vegada d'això de l'autocrítica? Quina vergonya! (I el pitjor de tot és que allà estaven els nostres representants polítics que ni tan sols s'ennuegaren en sentir aquestes imbecil·litats. Ara, que molts d'ells tampoc s'acaloraren massa quan la delegada del govern a Catalunya va homenatjar la División Azul).
Polítics... Si comparem com ha estat abordat el tema de la memòria històrica i de la dignitat de les víctimes ací i en altres països amb drames similars o fins i tot més durs (Alemanya, per exemple, amb el pes de l'horror nazi o la repressió política comunista), ens adonarem fàcilment que vivim una situació anòmala, que només és explicable si analitzem la Transició democràtica amb uns ulls crítics, amb la vista posada al que trenta anys després s'ha convertit el país. El que més crida l'atenció, el més escandalós després de trenta anys de suposada democràcia és que el partit que actualment governa, un dels partits tothora majoritaris, NO ha condemnat l'alçament militar del '36, ni la repressió franquista, ni el feixisme. Fa pocs mesos que encara va justificar l'homenatge a la División Azul que he anomenat abans!
L'altre dia, a la sessió del cicle Instint en què es donava veu a Ada Colau, Jaume Barberà ens convidava a fer una recerca sobre les persones, que durant els últims quinze anys, havien ocupat els principals ministeris, tant del PP com del PSOE. L'objectiu era buscar vincles entre aquestes persones (De Guindos, Morenés, Mayor...) i antics mandataris del règim franquista: la recerca ens faria adonar-nos que són exactament les mateixes famílies les que continuen sent la classe dirigent el país. La Constitució del 1978, com hem referit abans, es va fer en un ambient convuls, amb l'amenaça sempre present de l'exèrcit, i malgrat les xicotetes victòries aconseguides pels partits d'esquerra, sembla un entramat jurídic que no té altre objectiu que perpetuar els privilegis d'aquells que durant el franquisme es van dedicar a fer del país el que més convenia als seus interessos privats. Des de la primera paraula, fins al darrer punt, la Constitució només fa que perpetuar en el poder els mateixos de sempre, i perpetuar també els problemes seculars d'aquest país (territorials, econòmics, socials), tal com hui la crisi ens ha destapat per sorpresa, tot fent-nos evident que:
- La separació de poders és de riure: és escandalós un govern que governa a colp de decret, i més escandalosa és encara la connivència entre el poder polític i els òrgans judicials. La guinda del pastís és un president del Tribunal Constitucional militant d'un partit polític que ha de dilucidar si són o no constitucionals unes lleis que regulen la nostra vida i en la redacció de les quals ell mateix va col·laborar... També podem citar un altre cas més que escandalós: el ex-director de l'assessoria jurídica de La Caixa, responsable de milers de casos de preferents, és ara qui ocupa la sala del civil del Tribunal Suprem, justament on s'ha de jutjar tot allò referit a les preferents (parle de Sebastià Sastre Papiol). Se'ns pixen a la boca i diuen que plou!
- Vivim en un país on, no és que el poder polític estiga supeditat a l'econòmic, sinó que un i altre es confonen de manera escandalosa. Els polítics que ocupen els principals càrrecs de responsabilitat econòmica (ministeris, directors generals, etc) provenen del sector privat, al qual beneficien des del seu lloc de responsabilitat, tot passant després a ocupar càrrecs directius en aquestes empreses. Rato, de Guindos, són exemples escandalosos i de sobres coneguts. Però què hi ha dels ex-presidents del govern central, ara feliçment cobrant d'assessors d'empreses que van privatitzar i beneficiar amb lleis fetes a mida? Però no cal anar tan amunt! Mirem on mirem, hi trobem casos escandalosos i mancats de tota ètica. Fa pocs dies eixia publicat tímidament a la premsa el cas del director del Clínic, que dimiteix per passar al consell directiu d'una empresa que des del seu càrrec havia beneficiat. Un negoci perfecte! Com deia més amunt, la majoria d'aquests personatges tenen vincles i lligams amb l'oligarquia franquista, cosa que demostra que la democràcia en realitat és tota una farsa que els ha permès continuar obrant les seues "malifetes" amb total impunitat. Tot legal: les lleis estan fetes a mida de les activitats immorals i mancades de l'ètica més elemental dutes a terme per aquests energúmens.
- Aquesta connivència entre els poders econòmics (del sector privat) i els càrrecs de responsabilitat pública és justament el que ens ha dut a la situació actual. Ningú, des de les institucions, va denunciar la bombolla immobiliària. Es negava la seua existència, i més encara, se'ns animava a comprar pisos i hipotecar-nos amb hipoteques trampa amb incentius de tot tipus. Quan la bombolla ha esclatat, el forat negre de diners, el deute privat d'aquests senyors ha esdevingut públic a través del rescat dels bancs, la quantia del qual ja es conta per centenars de milions d'euros, part dels quals (si no tots) ja se'ns anuncia que "s'han perdut". Els directius que van alimentar aquesta bombolla, que van planificar la fallida del sistema de caixes, que van estafar la gent amb les preferents, continuen enriquint-se, continuen ocupant càrrecs de responsabilitat. De Guindos, que pertanyia al consell directiu de Lehman Brothers quan va fer fallida, és ara el nostre ministre d'economia, qui ens ha de donar lliçons sobre com eixir d'aquesta crisi que ell, ells, han provocat! I mentrestant, s'ha perdonat el deute de les immobiliàries, s'ha creat el SAREB o banc dolent a mida d'aquests personatges (amb diners públics!), organisme que no busca altra cosa que tornar a fomentar l'especulació financera al voltant de l'habitatge, mentre la gent que va accedir a un habitatge a través d'una hipoteca, donada la situació de crisi i d'atur provocada per tota aquesta situació, perd sa casa, és expulsada de la manera més inhumana i a més, es carrega un deute de per vida gràcies a les clàusules abusives que ningú els explicà quan signaven el contracte hipotecari, el qual tothom, des del polític fins al treballador de l'oficina bancària, li prometia una i mil vegades que era tot un "xollo". I per acabar d'il·lustrar aquest esperpent, l'únic condemnat en tot aquest assumpte ha estat el jutge que va aconseguir ficar a la presó un dels directius dels bancs estafadors. No és al·lucinant?
- I mentrestant, retallades i més retallades sobre aquells serveis públics que garanteixen els nostres drets recollits, això sí, a la Constitució... però clar, aquesta és la part menys important de la Carta Magna: sembla escrita per maquillar-la de democràcia i drets humans! Cal acabar amb el dèficit... Un dèficit de les finances públiques creat a base de dedicar quantitats ingents de diners a rescatar als bancs, de convertir el deute privat en deute públic!
- I per acabar-ho d'adobar, recordem com s'afanyaren en rectificar la llei suprema per tal de deixar clar que dels diners públics, el primer que calia fer era pagar el deute. Un deute cada dia més il·legítim, gestionat per una banca que rep diners del BCE a un 1% d'interès i els deixa a l'Estat amb un interès fins a set vegades més elevat! Un negoci rodó que ara, per llei, està garantit: el Santander, BBVA, Caixabank se'n freguen les mans!
I la jerarquia eclesiàstica, denuncia tot això? Per a res! Només està preocupada d'imposar-nos la seua retrògrada moral sexual (mentre cada dia ixen a la llum més i més notícies que demostren que ells no són més que un grapat de depravats sexuals i pederastes), de mantenir els seus interessos empresarials i la seua influència en el sector educatiu... Fins i tot han aconseguit fer una llei (orgànica?) d'educació a mida dels seus interessos! No només els seus, és clar: el preàmbul de la nova LOMCE ja ens diu que l'educació està al servei de l'economia, dels interessos empresarials, i no pas de la formació integral dels individus. Escandalós! (Sí, sí, ho sé! Ha aparegut la figura del papa Francesc... però no serà un senzill rentat de cara davant d'una imatge podrida i escandalosa de l'Església oficial? De moment, fins que no em demostre el contrari amb FETS, és el que crec!).
I enmig de tot açò, ix de sobte, esperonat per un partit que fa pocs anys era soci de govern del partit més anticatalanista i centralista (CiU), el moviment independentista. De nou haig de tornar a separar la cosa de l'ús que se'n fa. Crec que la reivindicació nacional és del tot legítima i està de sobres justificada socialment, econòmica i històrica. Però una altra cosa és com alguns, els dirigents, se n'estan aprofitant per tal que no es parle d'altra cosa, que no es parle ni de retallades, ni de descrèdit democràtic, ni de crisi dels partits polítics, ni del funcionament del sistema financer... Han posat el tema al centre de l'escenari, tot creant els bons (nosaltres, els convergents i nacionalistes i els que pensen com nosaltres) i els dolents (els del govern central, que maltracta Catalunya, els fatxes!), com si la culpa de tot el que passa fóra únicament de l'organització territorial de l'Estat (que en part ho és), i obviant com les retallades dels serveis públics (que ells amb tant de goig han signat des que governen, molt abans de la manifestació del famós 11-S) beneficien les SEUES empreses, un sector privat que ells controlen i al que beneficien des dels seus càrrecs de responsabilitat... públics! En aquest context, com podem creure'ns-los? I més com estan marejant la perdiu constantment (Duran i Lleida vs. Mas, Mas vs. Junqueras, el PSC fent tothora el panoli...). Mentre fan com que es barallen, es desplanten en actes oficials, o denuncien incompliments mutus, tot queda igual, tots queden contents: els uns, els del PP, queden bé amb els seus amb suposada "mà dura", i els altres queden bé amb els seus respectius seguidors, tot denunciant com de "dolent" és el govern central... quan un i altre tenen la mateixa ideologia! I mentrestant, tota la ciutadania entretinguda pensant que uns i altres estan salvant no sé quin país, i el que fan és justament desfer-lo.
Cap dirigent polític actual, si exceptuem les CUP i, més tímidament, ICV, han denunciat els culpables d'aquesta crisi que esta duent a milers de persones i de famílies a engrossir els índex de pobresa del nostre país, mentre els rics, els especuladors financers, els directius de la banca... són cada vegada més rics i continuen controlant el poder polític del nostre país. I per què no denuncien? Perquè tots ells, sense cap excepció, estan hipotecats amb aquest sector financer i els hi deuen l'existència: tot per pagar campanyes electorals cada vegada més lamentables, falses i demagògiques. Com també ho estan els grans grups mediàtics (Godó, PISA...), o els sindicats majoritaris, la inoperància dels quals pareix dissenyada a propòsit (fa poc ja vaig opinar sobre la vaga educativa).
Tot, absolutament tot, està podrit, corromput pel sector financer que mou els fils de la política al seu interès i de la manera més inhumana.
I enmig de tot açò, què podem fer? Ser conscients de què passa... però sabent, al mateix temps, que existeixen motius per creure que un canvi és possible, i que la història ens demostra que aquestes situacions acaben tensant tant la corda que acaba esdevenint un canvi necessari.
En efecte, trobem alguns elements que criden a l'esperança, s'alcen veus de denúncia i de lluita que comencen a esdevenir referents per a molta gent. Ada Colau i la PAH, per exemple (us aconselle que escolteu el seu missatge, les seues denúncies i les seues propostes).O el procés constituent promogut per una monja activista, que denúncia sempre que pot i des de diferents altaveus tota aquesta situació, i que ens recorda que la independència només paga la pena si serveix per reconduir aquesta dinàmica social, política i econòmica i revertir a la ciutadania els seus drets, els seus serveis públics i el poder de decisió política. Perquè si no és així, per a què volem la independència? Crec que és una sort que algú com Teresa Forcades denuncie la injustícia i la corrupció del sistema, convide a la reflexió i a la participació en la construcció d'una societat i un país més just on la igualtat no solament existisca en la llei. Una sort perquè el borreguisme sembla haver-se apoderat de tot aquest moviment, i és aprofitat per molts dels qui justament han causat la crisi i se'n beneficien per tapar les seues responsabilitats i desviar-ne, com he esmentat abans, l'atenció.
He trigat un munt de dies en escriure tot açò, però tornant al començament, veiem com les beatificacions, la presentació del procés constituent a les fonts de Montjuïc i el silenci que regna al Fossar de la Pedrera estaven, per a mi, relacionats. Va estar un cap de setmana, aquell en què va esdevenir tot açò, en què vaig tenir un moment de lucidesa enmig d'aquesta complexitat i d'aquestes contradiccions.
El món és complex, però de vegades, malgrat la censura i la manipulació que existeix a la premsa, una sola pàgina de periòdic te l'il·lustra a la perfecció. I és que al 20 Minutos de fa dos dimecres es podien llegir, en una de les planes, notícies com:
- La felicitat d'Emilio Botín, president del Banc Santander, en veure el "bon moment" que vivia l'economia espanyola, ja que li plovien diners des de tot arreu.
- Un dolgut acte d'enterrament de la ciència espanyola davant del monument de Ramón y Cajal, a Madrid, assassinada a base de retallades.
- La destitució per part del govern central dels comissaris encarregats d'investigar els casos de corrupció més importants.
- L'augment de l'índex de la pobresa al nostre país, que frega ja un terç de la població...
Crec que totes aquestes notícies em donen, si no tota, part de raó a tot el que he exposat fins ací. Almenys, ho il·lustren molt bé. Potser faltava Llanos de Luna cridant un "viva la División Azul, viva Franco, viva Espanya", una altra que ens explicara que el príncep d'Astúries havia esmentat la "gran unidad de destino en lo universal" que es Espanya i la d'algun enviat de l'ONU que s'ho mirara tot amb cara de no entendre res.
I fins ací he arribat hui, dos diumenges després d'haver començat a escriure. Cabrejat? Sí. I esperançat. Però sense saber massa bé cap on tirar.
 |
| Aquest cartell m'encanta: és una síntesi del que pense! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada