Aquests dies em venia a la memòria la meua habitació a Benimaclet. Enrique Navarro cantonada amb Sant Esperit. De sobte vaig decidir, amb vint-i-cinc anys, que volia anar-me'n de casa. N'estava fart de moltes coses, em sentia angoixat i volia menjar-me el món d'una vegada per totes. Dit i fet, vaig contestar un anunci d'una pàgina d'ofertes i quina casualitat que qui oferia l'habitació era un col·lega amb qui llavors xatejava durant llargues estones. Bones vibracions.
L'habitació no era res de l'altre món, però no estava malament. Tenia el meu balconet, estava a Benimaclet, que llavors començava el seu auge, i al voltant tenia tot de botigues on poder aviar-me. Amb l'ajuda de M. i amb la generositat de l'àvia, vaig poder preparar el que anava a ser el meu raconet en el món: llençols, tovalles, el cobertor, uns pòsters ben bonics per decorar l'habitació, caixons per aprofitar l'espai del baix del llit, ambientador per a l'armari, les tones de roba -aquella roba que em posava sempre quatre talles més gran... I el que ens costà encabir la post de planxar desllorigada al cotxe! Ho portàrem tot al piset, després d'haver-nos perdut un grapat de vegades amb el meu Súper 5 per culpa de les obres de l'avinguda Catalunya, i ho deixàrem tot ben preparat i ben bonic.
Després de tot allò, puc comptar amb els dits de les mans les nits que vaig passar al meu raconet. Després de treballar durant tota la nit a l'hotel on era recepcionista, preferia tornar a cals pares. Era més acollidora, els sorolls m'eren coneguts i, malgrat que n'estava fins el nas de l'un i de l'altra, m'hi sentia més a gust davant del meu escriptori, rodejat dels meus llibres, de les olors familiars... a l'hora d'estudiar durant hores i hores aquell temari infumable de les oposicions. El primer any de vida, psicologia del nen del 0 als 6 anys de vida, desenvolupament psicomotriu, l'hemicicle de Piaget... Quina feinada vaig fer durant aquella època!
Però ben mirat, la meua percepció de la realitat havia canviat gràcies al piset. Malgrat freqüentar-lo poc, em sentia més lliure, independent i, per dir-ho d'alguna forma, alliberat. Continuaven les pica-baralles familiars; la feina nocturna, pesadíssima; les hores inacabables d'estudi; al somnolència i l'esgotament que em venien durant les classes a l'acadèmia... Però l'existència d'aquell meu raconet em va permetre assaborir aquell desig d'absoluta independència que, fins al moment, sempre havia quedat tan i tan lluny vistes les circumstàncies, i això em feia sentir estranyament, malgrat tot, bé.
Sortosament, poc temps després vaig tenir l'oportunitat d'assolir aquesta independència gràcies a una decisió política: les polítiques educatives del tripartit em van permetre d'aconseguir la faena per què tants anys havia estudiat durament.
Què ens permet assolir, ara, la política?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada