aNDRòMiNa: Empordanejant

El Montgrí vist des del cim de Montplà

Anunciava tramuntana forta, però no m'importà: divendres passat estava decidit a empordanejar. Va ser la meua manera d'aprofitar el pont de maig. I comencí el dia amb una visita al castell de Montgrí... no eren les nou del matí que ja hi era!

No sé exactament com anomenar aquest "cuquet" que, des del Montgrí, em va fer baixar fins al coll que el separa del Montplà per enfilar-me, tot seguit, a aquest cim. Per què? Molt fàcil: el Montplà és 7 metres més alt que no pas el Montgrí, i amb els seus 310 m és el cim culminant del massís. Podia anar-me'n sense assolir-lo? Evidentment: no! Alguna cosa em feia sentir-me intranquil o decebut si no hi arribava. Així doncs, si fa poc fiu dos tres mil en un dia, divendres passat fiu dos tres-cents. Tota una proesa!

Deixant a banda la ironia, paga molt la pena crestejar pel Montgrí que, per cert, ja és, tècnicament, Prepirineu. Les vistes sobre l'Alt i Baix Empordà són espectaculars!

El castell de Montgrí, construït per Jaume II durant la disputa amb el
comte d'Empúries, pren com a model arquitectònic les fortaleses construïdes
durant les croades a la Mediterrània Oriental

Illes Medes

Medes uns minuts després: la tramuntana canviava el cel
d'aspecte en pocs minuts!

Torroella de Montgrí

Vent!

Golf de Roses, amb les platges de Sant Pere Pescador

El Montgó i el cap Norfeu, extrems del golf de Roses

En primer terme, l'Escala; al fons, Roses

El Ter, a punt de morir

Desembocadura del Ter. Al fons, el cap de Begur

Sí, feia un dia de tramuntana: ara sé per què la gent pot embogir a causa d'aquest vent. És constant, incansable, intens, molest... Però al mateix temps, forma part del paisatge i del lloc: què seria l'Empordà sense la tramuntana? Tinguí la sort que, poques hores abans d'arribar-hi jo amb el cotxe, havia caigut sobre el Montgrí un bon ruixat que el va encatifar de primavera i de vida. Flors, insectes, olor de terra mullada, d'herbes aromàtiques... pràcticament per tot arreu.

Proporció àuria: la màgia de les matemàtiques

Els caragols inundaven la falda de la muntanya. Si sabera cuinar-los!

Fiu el descens per la vall de Santa Caterina, on hi ha un ermita homònima. A banda de ser un lloc freqüentat els diumenges i dies festius pels veïns, llegí en un plafó informatiu que fou allà que Víctor Català s'inspirà per escriure la seua novel·la més representativa: Solitud. La ressenya de l'obra i les seues característiques formals m'han fet entrar ganes de llegir-la: ja la tinc a la prestatgeria esperant el seu torn.

Vall de Santa Caterina

TORROELLA DE MONTGRÍ

En baixar de la muntanya, abans d'agafar el cotxe, passegí pels carrers de Torroella. Em paregué un poble agradable, viu, amb alguns racons i edificis interessants, com l'església de Sant Genís, l'ajuntament i les cases palau del carrer Major. Hi ha, a més a més, el museu de la Mediterrània, i just aquests dies s'organitzava un festival de música mediterrània que em recordà el de Sete Sois, Sete Luas... Caldrà anotar-ho a l'agenda de cara l'any vinent.

Campanar inacabat de Sant Genís, des d'un llenç
de l'antiga muralla

Magnífica volta tardo-gòtica de
l'església major de Torroella

MONTGÓ

Em sorprèn que el darrer contrafort del Montgrí, ja quan aquest s'endinsa en la mar, tinga un nom tan familiar: Montgó. En aquest promontori, hi ha una antiga torre de defensa contra pirates i atacants diversos i, als seus peus, a la banda meridional, una cala homònima. Llegí a la guia que era un dels pocs llocs verges que es poden trobar a la costa Brava, ben arrecerat de la tramuntana... No sé si supermercat, aparcament i urbanització entren ben bé en el concepte "territori verge", però tenia entès que no... I només el rocam que hi ha a la part més al sud de la cala oferix aquest recer del vent del nord: el que és la sorra de la platja pot esdevenir, amb la tramuntana, un arma mortífera!

Deixant a banda les inexactituds de la guia, haig de dir que és un lloc molt bonic, i que vaig tindre un moment agradable per dinar. En acabant, vaig enfilar-me fins al capdamunt d'aquest petit Montgó català, segurament és el cim més baix del Pirineu. Quines vistes del golf de Roses!

El cim del Montgó empordanès

La cala des del Montgó

Pujant al Montgó: penya-segats de més de 100 m

El Canigó ha perdut gairebé tot el seu capell blanc.

SANT MARTÍ D'EMPÚRIES

Recordava la vista d'aquest poblet des de les ruïnes d'Emporion, coronat per la mola de pedra de la seua església gòtica. Però el ben cert, és que de lluny és més bonic que no pas quan el trepitges: massa pensat per al turisme. Ara bé, no negaré que té alguns atractius que no desmereixen la visita i, sobre tot, l'encant d'haver estat el primer lloc que els foceus van triar per establir-s'hi abans de fundar la colònia definitiva: llavors el xicotet turó on s'emplaça hui Sant Martí formava un illot enfront de la costa que el convertien en un lloc idoni per instal·lar-s'hi en una geografia desconeguda...

Casa del forestal

L'Escala des de Sant Martí d'Empúries.
Les ones del mar poden fer-vos una idea de la força de la tramuntana...

L'ESCALA

Fiu parada a l'Escala amb la intenció de visitar el seu cementeri mariner: ambdues guies que tenia a la motxilla el recomanaven. I sí, és un lloc amb encant on, a més de poder visitar la tomba de Caterina Albert, es pot gaudir d'una de les mostres d'arquitectura popular marinera més curioses de la nostra geografia. Sempre m'han atret els cementeris, tot i que darrerament no els visite gaire: estan plens de pau i tranquil·litat, d'art, romanticisme i cert aire d'abandó i decadència. Esdevenen, doncs, uns llocs idonis per a reflexionar sobre u mateix amb una perspectiva més propera a la nostra realitat limitada i finita. Per què serà que fem projectes (sobre tot, posposem projectes) pensant que anem a existir sempre?

Però no hi ha res perfecte: l'entorn del cementeri ha estat envaït per blocs d'apartaments horrorosos que li treuen part del seu encant. Una llàstima. L'Escala és això: una població turística més que, per més que la literatura de les guies turístiques ens enrede, ha deixat de ser aquell encantador poblet de pescadors.

Potser l'únic atractiu del passeig de la platja de Riells

Remat de la magnífica façana barroca de
l'església de Sant Pere de l'Escala

Obvietat que oblidem sovint...

L'herba envaeix pràcticament tot el recinte

Enmig, a la part superior dreta, la tomba de Víctor Català

El port des del cementeri

LES CALES DE BEGUR

Després d'haver llegit la descripció que Josep Pla fa d'aquests llocs en El Quadern Gris, que ja em van portar fa un temps a Aigua Xallida, tenia moltíssimes ganes de visitar aquests indrets: Sa Tuna i Aiguafreda, Fornells i Aiguablava. Lamentava que justament aquest dia la tramuntana m'impedia gaudir del bany: una autèntica tortura estar durant hores vora mar, amb un sol que badava les pedres, i no poder ficar-s'hi per culpa del vent! Però només el paisatge era ja un motiu més que suficient, i satisfactori, per haver fet l'excursió: Mediterrani en estat pur.

Sa Tuna

Aiguafreda

Cap de la Sal, amb l'horrorosa construcció que l'ocupa

Aiguablava

Tot és efímer...

Parador de turisme d'Aiguablava

Fornells

Però de vegades els elements conjuren i, al capvespre, passejant entre Aiguablava i Fornells, la tramuntana va oferir-me una treva. Em trobava a la cala del Port d'Esclanyà, sol, quan, de sobte, el vent parà i l'aigua del mar cobrà una tranquil·litat inesperada: uns paratges, unes circumstàncies i un moment del dia que sempre he tingut idealitzats. Així doncs, decidí que aquell era un moment idoni per prendre el primer bany de la temporada. L'aigua no estava tan freda com m'esperava i em va costar decidir-me a eixir...